Un professor de música ens va preguntar una vegada si de veritat no ens importava equivocar-nos en una nota i si pensaríem el mateix si conduírem un autobús i hi haguera més de mig centenar de persones sota la nostra responsabilitat; després ens va dir que aquell cap de setmana havia assistit a un concert, que havia pagat molts diners per les entrades i que el mínim que s’esperava és que el músic oferira una actuació perfecta.
Hi he pensat moltes vegades quan m’equivocava, en notes, en paraules, amb les persones. Perquè em va fer ràbia, perquè no ho trobava just, perquè jo sabia que tenia el dret d’equivocar-me; tot i així, sé que vaig estar d’acord en el fet que la professionalitat exigeix no equivocar-se ni una mica. Ser humà, en canvi, porta intrínseques milers d’errades.
Però la gravetat de l’errada, d’alguna manera, s’ha de valorar, de la mateixa manera que es diferencia la urgència de comprar un llibre amb la urgència d’anar a l’hospital. Crec que el que m’enrabiava d’aquella pregunta és que es posara el dret del públic d’un espectacle al costat del dret de viure. Però si m’enfadava tant potser és que volia admetre que hi ha unes feines més importants que unes altres, que la cultura no em semblava tan fonamental.
Des que va començar el genocidi a Palestina no he deixat de veure a les xarxes socials mostres de resistència precisament vinculades a la cultura: cuinant, fent música, escrivint. És la força que ha permés la consciència identitària, l’agrupament comunitari, l’empeny per seguir educant. També ha sigut un dels motors imprescindibles per arribar a altres parts del món.
La cultura és com els arbres: hi són, en silenci, quiets, però quan els boscos s’incendien les conseqüències són devastadores. Ara que la cultura crema retornem al primitivisme en què no hi ha cabuda per a la capacitat de raonament de què tan orgulloses ens sentíem. S’esfondra tot el que havia costat tant de construir.
Si desafinar una nota no té cap tipus d’importància, no ens hem de preocupar tampoc per desafinar-ne dues, ni tres, fins que ens semble que és una competència que no cal valorar; així mateix, no és necessari buscar actrius professionals, ni il·lustradores, ni dissenyadores. Com que a la vista no hi ha vides que es posen en risc, ens ho podem prendre amb calma. S’ha deixat de tenir en compte la dignitat.
Quan escric sé que les errades fan minvar la confiança, perquè reflecteixen mancança de professionalitat, de seriositat, de temps dedicat, de respecte cap a les lectores. D’altra banda, si trobe un llibre ple d’errades m’indigna que es permeta la publicació amb tan poques correccions. Sé que és conseqüència de la precarització del sector i, especialment, de les tasques més invisibilitzades, que fa inviable dedicar-li el temps necessari, ja que resultaria insostenible.
Hem acceptat que en alguns contextos la professionalitat val una miqueta menys. Com a conseqüència, el valor que tenen aquestes feines, aquestes obres, aquestes representacions, etc., es redueix, s’esberla, es maltracta. A poc a poc, es desplacen al terreny de les coses prescindibles.
Per tant, no es tracta dels errors, ni de posar la vida al mateix nivell que un lapsus, sinó d’entendre que la dignitat d’un ofici rau en la professionalitat. Tanmateix, cal que fem visible aquesta necessitat, que ens moleste la deixadesa, que ens importe la imperfecció.
