Com a regidor de Transició Ecològica hi ha una realitat que veig cada mes: augmenta la recollida municipal de voluminosos. Mobles, matalassos, electrodomèstics, cadires: objectes que han deixat de tindre lloc en una casa i passen a ocupar-ne un altre —el del residu.
I això quan no apareixen abandonats al costat d’un contenidor, en un camí o en qualsevol altre lloc on algú ha decidit que, una vegada que ho deixa allí, el problema ja no és seu.
L’incivisme és una qüestió diferent i no té justificació. Però l’augment dels voluminosos ens obliga a mirar una mica més amunt del contenidor.
Perquè potser el problema no comença quan tirem una cosa. Potser comença molt abans, quan decidim que ja no val la pena arreglar-la.
Durant molt de temps, quan alguna cosa es trencava, la pregunta era senzilla: «Es pot reparar?». Hi havia sabaters, rellotgers, fusters, manyans, tècnics, modistes. Hi havia coneixements que allargaven la vida d’un objecte i, sobretot, una cultura que entenia que una cosa trencada no era necessàriament inútil.
Ara la pregunta és una altra: «Quant costa una de nova?».
Les quatre R —reduir, reutilitzar, reparar i reciclar— són una bona manera d’entendre l’economia circular.
Reduir és no comprar allò que no necessitem. Reutilitzar és donar nova vida al que ja tenim. Reparar és evitar que una avaria convertisca prematurament un objecte en residu. I reciclar és recuperar materials quan ja no queda cap altra opció.
El problema és que hem convertit el reciclatge en protagonista i hem anat oblidant les altres tres.
Reciclar està bé. Però reciclar una cadira no és tan eficient com continuar utilitzant-la. I continuar utilitzant-la no és tan eficient com no haver comprat una altra cadira que no necessitàvem.
Reparar té, a més, una altra conseqüència que sovint oblidem: manté l’activitat econòmica al nostre entorn. Quan portem una sabata al sabater, una bicicleta al mecànic, un electrodomèstic al tècnic o una cadira al fuster, els diners continuen circulant en el nostre entorn. Són oficis i serveis que formen part de l’economia local.
Quan decidim substituir-ho, eixe circuit local es trenca. Comprem un producte nou que ha sigut fabricat, en molts casos, a milers de quilòmetres d’ací, amb materials que també han recorregut milers de quilòmetres abans d’arribar a nosaltres.
Reparar no és només generar menys residus. És també mantindre valor, coneixement i activitat econòmica a prop de casa. I, tanmateix, cada vegada sembla més difícil reparar.
Per què hi ha productes cada vegada més difícils d’obrir? Per què algunes peces costen tant d’aconseguir? Per què hem acceptat com a normal que una cosa relativament nova puga acabar al carrer perquè reparar-la no compensa?
L’obsolescència programada existeix. Però no explica tot el problema.
També nosaltres hem canviat. Hem après a valorar més la novetat que la durabilitat, la immediatesa que la reparació i, massa sovint, el preu de comprar una cosa nova que el temps que costa arreglar-ne una que ja tenim.
No es tracta de convertir el passat en un paradís. No tot es pot reparar. No sempre té sentit fer-ho. I seria absurd demanar a una família que pague més per arreglar un electrodomèstic que per comprar-ne un altre sense preguntar-nos abans per què hem arribat a aquesta situació.
Per això la responsabilitat no és només del consumidor. També és responsabilitat dels fabricants, de com es dissenyen els productes, de la disponibilitat de recanvis i d’un model econòmic que sovint fa que substituir siga més fàcil que reparar.
Des de les administracions podem recollir més voluminosos, millorar els serveis, perseguir els abocaments i fer campanyes de sensibilització. Però si actuem només quan l’objecte ja és residu, arribem tard.
La transició ecològica no consisteix només a separar millor la brossa. També consisteix a pensar què fem abans que una cosa arribe al contenidor. Potser també consisteix a recuperar una manera de mirar les coses: entendre què tenim, saber què encara funciona i preguntar-nos què pot tornar a funcionar amb una mica de temps, coneixement i voluntat.
Reparar no és tornar al passat. És decidir que alguna cosa encara té valor abans de donar-la per perduda.
Perquè no tot el que necessita canviar necessita ser substituït. I tampoc tot el que tenim mereix ser mantingut tal com està.
Potser abans de pensar en quin contenidor ha d’acabar cada cosa hauríem de recuperar una pregunta que hem deixat d’usar:
«I això, es pot apanyar?»
Raül Forcadell és Regidor de l’Ajuntament de Vilafamés i president del MACVAC
