Deien els vells que sempre ens recordem de Santa Bàrbara quan trona. Que ve a ser com dir que fins que no tenim la pedregà damunt, ni cas, o que malgrat les riuades seguim fent el niu vora riu (mireu els “nous” plans urbanístics que ens depara el PP) Burrera i avant! I a voltes, fins i tot coberts d’aigua i fang, alguns no volen vore el que ens ha caigut damunt… O això semblen dir les enquestes que atorguen una fotracà de vots el dia 29 a Vox i el PP en la zona zero de la Dana -espere que s’equivoquen-. I no sols allí, també a la demarcació electoral d’Alacant. Tan fàcil com generar desinformació, confusió i odi, i tindre diners per escampar-ho a través dels mitjans afins, que en són molts. Quin món? Espanya?… Què és això? El marc mental indefugible és l’espanyol. Heus ací el gran triomf de la dreta i també, hem de dir, de l’espanyolisme de tot pelatge. I seria possible revertir eixa identitat valenciana aigualida que no ens deixa albirar els trons que ens cauen per tots els costats?
És molt difícil, siguem realistes. Mireu què passa al sud. A mode d’exemple, fa uns dies es va presentar Compromís-Front Valencià a Sant Vicent del Raspeig, però la gent d’Esquerra Unida estava ocupada fent una activitat local, segurament per a ells molt més important… Mínim entusiasme. Els socialistes, per la seua banda, ho fien tot a la campanya central, la de Madrid, amb la figura confiable i ara simpàtica del “perro” que té més vides que un gat. Encara que la líder valenciana, refredada a l’espera de les autonòmiques, és tan tèbia que sembla atemorida i, sort que compten amb Pilar Bernabé. Però ací votem un cap de llista per Alacant, alcoià, Toni Francés, que en la resta de comarques meridionals és pràcticament un desconegut. Però no importa, el socialisme és una marca… Tampoc és que la cap de llista de Compromís-Front Valencià, la podemita Maria Teresa Pérez, siga una figura reconeixible. I el de Vox, David García, o la del PP, Macarena Montesinos, què han fet fins ara per nosaltres? Tant se fa, açò va de números o escons, o mans per votar sí o no quan toque, i no va de representar els interessos valencians. O siga, que al remat, una vegada més, amb estos noms anem a “votar” líders per Madrid, o Barcelona -l’Ada Colau-, i no representants territorials de debò al Congrés.
La qüestió és que crec sincerament que la política sí que va de persones. Un vot significa confiança, delegació i esperança. Hem de poder confiar que qui ens representa ens defensarà amb totes les seues forces, tot esperant que puguem construir una societat millor. Però és que per tindre un star-system polític valencià ens calen moltes coses que o no hem tingut mai o ens les han furtades: diaris, ràdios i televisions territorials, en valencià, que arriben a tots els racons del País, que facen arribar la veu de tots els sectors als polítics i que ells rendisquen comptes de la seua tasca. Necessitem, ells i nosaltres, saber de la situació real i de com millorar el funcionament dels sectors públics, dels problemes dels sectors industrials, agraris i de servicis, de les infraestructures que ens calen, de la situació de l’habitatge, de les condicions laborals i dels salaris, també de la llibertat de creació i expressió… i necessitem veus clares, poderoses i reconeixibles, en qui confiar per tirar endavant les nostres esperances de millora. I no m’importa que siguen progressistes o conservadores: si tenen anàlisis, propostes i programes, els volem escoltar tots. Tenim dret a saber què es farà amb els nostres pressupostos, que el vot ja és cosa de cadascú.
I ací van algunes preguntes que faria a les candidates i candidats: quan podrem tindre serveis de rodalies com cal?, quan tindrem regenerades les costes?, quan frenarem el creixement descontrolat d’un turisme que ens empobreix?, quants diners s’invertiran en l’escola, els serveis socials i la sanitat pública i amb quina finalitat?, per a quan el quart carril de l’autovia Alacant-Elx o la desaparició del punt de trànsit més negre de l’Estat en l’A-7?, quan i com el valencià serà tractat en peu d’igualtat legal amb el castellà?, com abordar seriosament el problema de l’habitatge en zones estressades com la nostra?, com reforçar els salaris i alhora garantir les pensions?, amb quins mitjans públics de comunicació, objectius i transparents, podrem comptar?… Segur que tots volem respostes clares, no fàcils, però sí possibles.
I no oblidem que per fer-les realitat depenem no sols de la voluntat política sinó igualment dels diners de l’Estat, sent com som dels territoris més infrafinançats i paradoxalment dels qui més aportem. Dic jo que veus fortes a Madrid ens calen i molt. Vinga, que estem en campanya i volem saber…
