“No hi ha monstres que puguin competir amb el que els humans es fan els uns als altres.” — George R.R. Martin
En l’imaginari popular – vull dir, del poble- algun dia apareixerà al costat del Moro Mussa, de l’Home del Sac o de la pèrfida Marieta, que com sabem espanten els xiquets que no s’acaben el dinar o que no dormen, sentències com vindrà l’ignòmit Mazón per abocar-te a les fangoses aigües.
És una manera ancestral això d’educar fent por als xiquets i als majorets. Una cadireta a la vora del foc i una vesprada ociosa de tempesta evoca un escenari que ens posa el neguit al cos. Per als joves d’ara açò és un decorat de pel·lícula de terror. Per als que van ser menuts abans de les acaballes del segle XX, açò és un entranyable record d’infantesa. Calladets i amb els ulls esbatanats, aquelles caretes escoltaven la veu rogallosa de la iaia que presentava víctimes fàcils de malvats llops i de dimonis emplomats. Així, amb patiment i amb obscures premonicions, apreníem que hi havia gent dolenta que se’ns volia menjar. Per tal d’eixir sans i estalvis ens ensenyaven, amb símils i al·legories, que no havíem d’agafar caramels de desconeguts, que el camí més curt no sempre és el que sembla, que la sinceritat salvava els bons i que els malvats sempre acabaven amb el cul cremat. I així és com totes les generacions que han poblat el món sencer des dels principis dels temps han aprés les regles bàsiques de la convivència i de la supervivència. El conte infantil, cruel i terrible, ha estat des de sempre –i ací sempre té el sentit de sempre– l’ensenyament bàsic, familiar i domèstic. I amb aquell costum de repetir les històries, dia rere dia. Aquell fruir de saber què passarà després, d’avançar, paraula per paraula, amb rimes i repeticions, aquell final no feliç: la mort cruel del protagonista, cremat al forn. Un martelleig d’onomatopeies a les ments, fins que el missatge es gravava en els verges cervells. Instruïts en el mal que vindrà, coneixedors de com són de roïns els malvats de les rondalles, extrets de la realitat mateixa i que ningú podrà evitar que l’acacen un dia o altre… sols ben ensinistrats en reconéixer monstres sabrem com fer-ho acarar-nos-hi, quan arribe el moment. Conseqüències terribles per a les venidores generacions seran provocades per la nostra mala praxi. Per la mal entesa protecció. Per la desprotecció del que hi ha ací fora. El terror vindrà en el regnat de les generacions acostumades a la bajanada dels finals feliços. Una nova generació d’éssers abocats a ser xuclats per malvats reals, convertits en vampirs assedegats de sang innocent i destinats a multiplicar la irracionalitat allà on vagen.
La transmissió familiar dels valors i la representació de la vida real als xiquets a través d’històries i monstres que fan por s’ha acabat. I quan l’educació bàsica ja no es fa a casa, el sistema educatiu trontolla.
A partir d’ací l’encarregada, una vegada més, de conservar els valors del conte infantil és l’escola pública. I dic la pública perquè la privada i la concertada ja s’encarreguen de transmetre altres pors i d’altres maneres. Mestres i professors funcionaris han de contar contes infantils, sense escenari de llar de foc, sense tempesta de fons, sense veu rogallosa de iaia… és a dir, un nyap. El resultat no pot ser mai bo. L’escola no és el lloc ni els catorze anys és l’edat. No sabem com fer-nos-ho els professors per avisar els nostres futurs votants que existeixen monstres en el món en què vivim… que són presents i que ens envolten, que cal que tots estiguem previnguts.
Els monstres populars són caricatures més o menys hiperbòliques dels monstres reals. La creació d’aquestes figures, compartides a totes les societats i cultures, ha estat lenta, macerada i amb una barreja secreta de massa mare, un polsim de sal, un pessiguet de pebre i un bon grapat de vitet. Cuites a ritme lent, ha nodrit durant segles els esperits espantadissos amb figures quasi inhumanes, comparables amb els pèrfids de Mazón i Rovireta, que ofeguen majors i xiquets, o els Quiles i Orriols, que enganyen aquells que s’ho empassen tot, aquells babaus dels contes de terror que cauen de cap en qualsevol parany. Conteu contes a casa, als més menuts, contes on la germana mata el germà i enterra els ossets al pati de casa, d’on creix un perer.
Ensenyeu els vostres fills i nets com és de perillós creure en missatges fàcils i en finals feliços, com és de terrorífic deixar-se portar per l’odi i pels odiadors, com és de mortal deixar-nos portar per reis i governants malvats.
Fem bondat…
