No sé quantes vegades he llegit el Tirant lo Blanc. Ni tan sols sé per quina lectura vaig. Aquests dies hi he tornat i m’he aturat en el passatge en què Tirant declara el seu amor a Carmesina amb l’ajuda d’un espill. “Senyora, la imatge que hi veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que em prenga a mercé”, li diu. Carmesina agafa l’espill i se’n va a la cambra, pensant que hi trobarà la imatge d’una altra dona. Però no hi veu res més que la seua pròpia cara. Aleshores ho entén. I jo, que he llegit aquesta escena no sé quantes vegades, m’hi torne a aturar. Martorell tenia una imaginació prodigiosa i coneixia bé els camins, de vegades ben complicats, del desig.
Llig amb un llapis a la mà. És un costum que m’acompanya des de fa molts anys i que no crec que abandone ara a la vellesa. Subratlle frases, anote idees als marges, pose interrogants i, fins i tot, marques que després no entenc. De vegades, discutisc amb l’autor, que, pobre, no em pot contestar. També faig fletxes que em porten a altres pàgines, relacione una idea amb una altra o apunte el nom d’un autor que m’ha vingut al cap. Els llibres em porten sovint a altres llibres, i aquests a uns altres, fins que de vegades ja no sé ben bé per on anava. Però no em preocupa. Gràcies a Déu, ningú no em va a examinar. De tant en tant, m’agrada passejar-me per la biblioteca. Agafe un llibre, n’obric un altre, busque una pàgina que recorde haver subratllat i em quede llegint dues o tres línies. De vegades passe una bona estona sense llegir res de nou. O potser sí, perquè retrobar una frase també pot ser una manera de descobrir-la. Els llibres que tinc a casa guarden alguna cosa del moment en què els vaig llegir, de les preocupacions que tenia aleshores i de les idees que em rondaven pel cap. En els marges hi ha, a més de les paraules dels autors, una part de la meua vida.
El més curiós és que no sempre reconec el lector que vaig ser. Hi ha frases que encara em commouen i que tornaria a subratllar; d’altres em deixen perplex. Per què em va impressionar tant aquella idea? Què vaig trobar de tan extraordinari en aquell paràgraf? No ho sé. També nosaltres canviem, encara que no sempre ens n’adonem. Durant molts anys, com a professor, vaig llegir amb la necessitat d’explicar, d’aclarir o de fer entendre als alumnes allò que a mi m’havia interessat. Ara llig d’una altra manera. No he de preparar cap classe ni convèncer ningú de res. Puc quedar-me una bona estona en una frase, tornar arrere o tancar el llibre per pensar.
Per això torne als llibres que ja conec. El Tirant continua sent el mateix, però jo no soc el mateix lector que el va llegir, per primera vegada, fa cinquanta o més anys. Potser d’ací a uns anys em tornaré a aturar en el passatge de l’espill; potser em cridarà l’atenció una altra escena que ara m’ha passat desapercebuda. Mentrestant, continue amb el llapis a la mà. Les anotacions antigues em recorden coses que vaig pensar, però també em fan veure que algunes idees ja no les mire de la mateixa manera. No sé si això és una virtut dels llibres o una conseqüència de fer-se vell. En qualsevol cas, encara m’agrada obrir-ne un, trobar una frase subratllada i comprovar què em diu ara.
