Alguns llibres arriben just quan més falta fan. Akiva. Fugint dels llops, de Vicent Garcia Devís, m’ha colpit perquè parla d’un passat que crèiem superat i que, tanmateix, torna a respirar per les escletxes del present. Mentre llegia la història real d’una família jueva alemanya que fugí del nazisme i arribà a València el 1935, no podia evitar pensar en aquesta Europa nostra que torna a mirar de reüll els estrangers, els refugiats i els diferents, com si la història fóra una malaltia que sempre acaba repetint-se. Garcia Devís reconstrueix la vida dels Bacharach —Akiva, Franzisca i els seus fills— a partir d’arxius i documents. Fugien d’un país que els havia anat convertint en ombres: primer els prohibiren exercir, després els imposaren impostos confiscatoris, després els tancaren portes que abans estaven obertes. Tot amb una aparença de legalitat que fa estremir. Els llops, sovint, entren vestits de funcionaris.
Llegint el llibre, pensava en com Europa repeteix el ritual del “mai més” amb una solemnitat que dura exactament fins que algú mor ofegat a la Mediterrània o fins que un partit descobreix que assenyalar immigrants, musulmans o pobres és una bona estratègia electoral. Les paraules canvien, sí; el mecanisme és exactament el mateix. Els Bacharach arribaren a València buscant refugi, acollits pel germà d’Akiva. Fugien d’uns llops i van arribar a una Espanya on ja es respirava la tensió que acabaria desembocant en la guerra. La història europea està plena de famílies que pensaven haver arribat a port segur i descobrien que el port també cremava.
Jo sóc d’una generació que va créixer escoltant històries de la guerra contades en veu baixa. De jove, vaig pensar que Europa havia après alguna cosa. Que després d’Auschwitz, de Franco, de les guerres, hi havia línies que ja no es travessarien mai més. Però han tornat les fronteres mentals, els discursos d’odi i els polítics que juguen amb la por com qui juga amb un misto prop d’un paller sec. Ara mateix hi ha governs europeus discutint quants refugiats poden rebutjar sense perdre vots, i hi ha gent que es declara demòcrata mentre demana deportacions massives o mira amb simpatia líders que menyspreen drets humans elementals. Tot això em fa pensar en una idea que travessa el llibre com una ombra: abans d’exterminar les persones, primer les converteixen en un problema.
Per això llibres com el de Garcia Devís són necessaris. Perquè tornen a posar noms i rostres allà on sovint només veiem estadístiques. Ens recorden que darrere de cada persecució hi ha una família que sopava tranquil·la, uns pares que feien plans, uns fills que jugaven, una casa plena de llibres i fotografies. Fins que un dia algú decidix que sobren. I els qui coneixem un poc la història sabem que els llops no sempre entren udolant: de vegades entren parlant d’ordre, de seguretat o d’identitat nacional; de vegades entren fins i tot per les urnes. Després, quan tot ha passat, Europa planta monuments, fa minuts de silenci i jura que no tornarà a repetir-ho. Però els llops, mentrestant, ja tornen a caminar pels marges.
