Aquests dies hem conegut els recents acords de govern a Extremadura, Aragó, Castella i Lleó, inclús els pressupostos del País Valencià. Fent una ullada superficial, aquest historiador sols pot pensar que el Comte-Duc d’Olivares estarà tenint un somni humit en la seua tomba.
Olivares fou un personatge prou fosc del regnat de Felip IV que intentà desmuntar totes les lleis federalistes de la Monarquia Hispànica, per cert, fets que la diputada, historiadora i molt noble marquesa de la Casa Fuerte, Cayetana Álvarez de Toledo, coneix molt bé –un altre dia parlarem d’aquesta cosa –, la qüestió és que no li va eixir massa bé la cosa a don Gaspar de Guzmán y Pimentel, aquest intent de centralització de l’estat va provocar dues insurreccions, una guerra, una independència i la seua destitució, quasi res.
Encara que s’hagen posat de moda expressions com “prioritat nacional” i que semblen molt “modernes”, la veritat és que desprenen una olor d’allò més rància. Com hem vist, allà pel segle XVII ja hi havia qui volia unificar aquest estat. Els orígens d’aquest corrent modern no els trobem a la primera legislatura trumpista -recordeu l’american first– com si els únics americans foren els estatunidencs.
Podríem remuntar-nos al 1985 quan Jean-Marie Le Pen va popularitzar l’expressió préférence nationale, que va evolucionar a priorité nationale mitjançant els discursos de la seua benvolguda i inhabilitada filla, Marine Le Pen.
Podríem inclús recordar principis molt feixistes, que al cap i a la fi és on s’inspira aquesta gent, com aquellLebensraum o espai vital que defensaren el NSDAP i que tanta desgràcia va portar al món el segle passat.
Per poc que intentem aprofundir en les proclames d’aquesta gent podem adonar-nos de la ximpleria de les seues propostes i, alhora, de la gran quantitat de gent a la qual enganyen, cosa que diu prou de la nostra societat. Anem en feina.
Centrant-nos en les propostes principals dels acords, i començaré per la que no he anomenat encara, i cite textualment: “llibertat enfront de l’adoctrinament i imposició”, bonic no? Què amaga açò? Molt fàcil, perquè ells mateixos ho diuen: “lliurar a Aragó de la imposició del català”, nyas coca.
Resulta que per a aquesta gent la paraula llibertat implica “lliurar” a unes 55.500 persones -un 4,2% de la població total d’eixa comunitat- de la imposició de la llengua catalana, llengua que ha segut imposada per les seues mares, pares, avis, besavis i així fins a l’infinit. En altres paraules, privar a unes persones de la seua llengua materna que no encaixa en la visió rància, centralista i monolingüe d’aquests caps malalts d’odi. Quina llibertat.
Veient les lleis desenvolupades pel consistori valencià i l’exemple que donen parlant, no és massa arriscat pensar que aquesta gent també vullga lliurar-nos a llarg termini de la imposició de la maleïda llengua catalana, per a conformar una societat uniforme, monolingüe i mononeuronal, quin fastig.
Anem pel terme prioritat nacional, què vol dir això? Personalment, no ho tinc massa clar, però, segons he pogut deduir, pot significar que els que siguen posseïdors d’un DNI nacional tindran dret a demanar certes ajudes, com l’atenció mèdica i altres beneficis de l’estat de benestar. Així, a priori, sembla una pretensió no maça constitucional, per no parlar que atempta contra els drets humans, però amaga més coses. Una persona pot sentir-se afavorida per aquestes mesures, pensar que estarà per davant de tots eixos emigrants que venen a aprofitar-se dels beneficis de l’estat espanyol i totes eixes bestieses que escampen per xarxes i mítings aquests xenòfobs, ho puc entendre, però el que fan és caure al seu parany.
Cap espanyol estarà per davant de ningú, perquè els paràmetres estatals pels quals ens regim no és la nacionalitat, ni si has estat empadronat molts anys, ni tan sols si tens un arrelament a un lloc determinat. Els paràmetres pels quals s’atorguen les ajudes socials són altres: humanitat en el cas de la sanitat, que és universal perquè qualsevol persona ha de ser atesa per motius de salut pública, o, en el cas de les ajudes socials, si has cotitzat o no en aquest estat. O algú pot creure que rebrà una prestació social digna si no ha cotitzat mai? O a l’inrevés, podem negar una prestació a un emigrant que haja cotitzat en el nostre estat? Ho dubte molt.
En el fons sols trobem el que sempre hi ha estat ahí, una visió estreta, rància i excloent d’uns quants que sols volen imposar la seua visió a la resta de l’estat. I que sols continuen dient aquestes bestieses perquè un sector de la població li ve bé creure aquestes proclames. Aquests partits les utilitzen per treure rèdit polític, així, poden seguir implantant un model neoliberal que els permet continuar saquejant l’estat i fer negoci. El que volen és imposar un model catòlic, monolingüe, supremacista i privatiu per conformar un estat “gran i lliure” que mai ha existit, sols en els seus somnis més humits.
