Sempre m’havia botat Rafael Chirbés. No havia llegit cap dels seus llibres. Només havia vist Crematorio, una sèrie de televisió basada en una novel·la seua que té el mateix títol i que el consagrà internacionalment. Ara, però, m’he aturat amb els Diarios, que m’han portat a caminar amb les seues novel·les mitjançant l’aplicació que tinc baixada en la iPhone. Els Diarios s’han publicat sis anys després de la seua mort i són anotacions recollides en diversos quaderns que cobreixen gairebé tota la seua etapa com a escriptor, des d’abans de publicar la seua primera novel·la Mimoun fins un poc abans de Crematorio. Concretament es tracta del període que va des de 1985 fins a 2005. Són uns diaris a través dels quals coneixes molt bé la personalitat de l’escriptor, perquè Chirbés es despulla completament i comparteix amb el lector les seues dèries, les pors, les malalties, els amors, les opinions polítiques, però, sobretot, les seues vivències relacionades amb el cine i la literatura. Hi trobem un fum de comentaris sobre pel·lícules i lectures, però, també, sobre la seua manera de fer com a escriptor. Traduïsc:
«Diàleg.
Pregunta ell: “Què has fet avui?”
Jo: “Llegir, escriure. Bé, més aviat desescriure perquè he deixat quinze folis en quatre. Així que, sobretot, tallar, i encara crec que aquesta nit acabaré tallant-ne més” »
Fins i tot, sobre la vanitat dels lletraferits:
«Ironia de Reich-Ranicki sobre la vanitat d’un escriptor (dels
escriptors):
“—Però hem parlat tota l’estona de mi, ara parlem de vosté, ¿què li ha
semblat el meu darrer llibre?”»
Reflexions que abracen, fins i tot, el preguntar-se sobre si ha de tindre pudor per a escriure en un quadern escrit per a ningú. ¿Però es tracta d’un quadern realment escrit per a ningú? ¿És pot escriure per a un mateix? Es diu que sí, que es pot escriure per recordar i comprendre’s, però no s’ho acaba de creure i pensa, com és el cas, que acabarà llegint-los algú que no siga ell. Escriure, per a Rafael Chirbés, és una necessitat: «Jo diria que escriure et permet seguir vivint sense que et faça falta sentir-te d’alguna part o d’algú». I et recomana, si escrius en castellà, la prosa de Teresa
de Jesús que diu que és un model de «vivor» de capacitat d’observació, de gràcia de capturar l’anècdota. Diu que es tracta d’una lectura imprescindible per a algú que vulga escriure en espanyol.
Hi trobem molts comentaris sobre llibres de Dostoievski, Balzac, Bowles, Aimátov, Céline, Musil… Però també sobre el de Joanot Martorell:
«Rellig Tirant lo Blanc: La vida sencera entre les pàgines d’un llibre. A més, l’emoció de la meua llengua de la infància».
Tema —el de la llengua de la infància—, que reprén en el comentari d’El mut de la campana de Josep Lozano, «una il·lustració novel·lada de la València del segle XVII: lam geografia urbana, l’arquitectura, els costums, componen un capítol d’un llibre d’història». I es para a pensar en la felicitat que diu que deu produir escriure en la llengua marginada en la que pronuncià les seues
primeres paraules, refranys, embarbussaments…, «tot això que tan ardu se’ns torna, tan costa amunt, a qui escrivim una llengua distinta de la materna: el plaer psicoanalític de nadar en el líquid amniòtic de la llengua materna». I penses en tants periodistes i escriptors que per guanyar-se la vida han hagut de renunciar a escriure en la llengua que han mamat.
Molt interessat la reflexió sobre els novel·listes que han escrit obres sobre Barcelona i Madrid. Els que han escrit sobre Barcelona són barcelonins, els que han escrit sobre Madrid son canaris, bascos, gallecs i valencians. I posa l’exemple de La horda, de Blasco, que ja tinc preparada per rellegir-la.
