La finestra d’Overton és una analogia política que fa referència a l’ideari públic que la societat en un moment determinat entén com acceptable, oportú, coherent i necessari. Aquestes idees polítiques poden classificar-se des de fora al centre de la finestra com impensables, radicals, acceptables, sensates, populars i polítiques. Segons es transforme la societat, canvien les prioritats polítiques o els esdeveniments generen debat, els assumptes entren i ixen d’aquesta finestra. Els darrers anys hem vist obrir-se finestres inimaginables, com la de la independència de Catalunya, la tercera república espanyola, un govern encapçalat per Pablo Iglesias en la narrativa activada d’un procés constituent d’esquerres, l’estat d’alarma, la transfòbia i fins i tot el franquisme. Mentre altres idees tradicionals amb pes en la societat quedaven tapades per aquestes aspiracions molt més ambicioses que calia enfocar per a centrar-se en el que és fonamental per a la societat. Els bous, d’un consens progressista prou ample, han passat al que és secundari davant l’atur, la pobresa, el masclisme, la corrupció, l’explotació laboral, el règim del 78, el capitalisme, el canvi climàtic, la monarquia, Espanya o fins a la Unió Europea, depenent del café que ens haguérem pres aquells entranyables i innocents anys.
Ara la situació ha canviat dràsticament i potser per a sempre. Vivim en una societat que sap que no viurà la revolució feminista ni l’abolició de l’heteronorma perquè és un procés social del dia a dia més íntim, que el capitalisme és una condició de la política en el Zeitgeist que xafem, que el règim del 78 és millor que un dissenyat per tota la gent que ara vota a Abascal i que, si això, l’any 2050 podrem fer l’Erasmus a Catalunya. Però tampoc era cert que hi haguera una societat esperant cap d’aquestes revolucions i menys encara totes alhora com a hores d’ara calcule que tothom sap. Ara, hi ha aquest moviment de la finestra d’Overton d’una política que només troba legitimacions formals i estadístiques per a totes les passions que s’han inculcat en la idea de nova societat que realment els qui militem tenim en el cap i l’esquerra es troba famolenca de victòries simbòliques per endur-se a la boca. Necessita moments «d’abans i després» que no es limiten a ser llegibles al BOE. Necessita trencar murs de Berlín, enviar l’Sputnik a l’espai, matar a Bin Laden, posar fi a ETA, reformar la plaça de la Reina. Fer coses visibles i històricament recordables més enllà dels heroïnismes d’una guerra i una pandèmia que també desgasten energia. El primer Botànic, que va obrir TVV, nacionalitzar Alzira i engegar la Xarxa llibres, en té algunes més d’aquestes que el segon, nacionalitzador de Torrevella, però pervertidor de TVV i malferit després del colp suau de toga, plató i whatsapp de proxeneta contra Mónica Oltra. L’esquerra i també el Botànic II, necessiten una obra que siga recordada.
Així, la tràgica notícia de les 7 vides que s’han perdut en festes de bous enguany ha introduït amb força els nostres bous al carrer a la finestra d’Overton. D’una forma absurda, ridícula, poc coherent i demagoga, com si el fet de condensar eixa estadística mortal al País Valencià ens fera especials, en la resta de pobles de l’Estat no existiren festivitats idèntiques amb els mateixos perills i fora del País Valencià no hi hagueren morts, però, així i tot, ens dimensiona com un poble polític, és a dir, un poble on passen coses que cal solucionar. I des d’Espanya les posicions polítiques progressistes han resolt un debat que ací costa més obrir: hem d’abolir aquestes festes com a poble polític que som, capacitat per a prendre decisions, i ara que hi ha una necessitat de trobar noves victòries, el dels espectacles amb bous sembla un debat que ja no és tan complicat obrir, ja que les prioritats com l’atur estan sent ateses en el relat per les nostres polítiques tecnocràtiques.
Tot i això, Fuster ja va dir que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres, i en el debat dels bous això es pot percebre en el fet que el problema de seguretat desapareix quan parlem de la tradició espanyola i normalitzada de les corregudes de bous, on 1,3 professionals han perdut la vida a l’any en el darrer segle i en totes les fires de bous hi ha alguna enganxada greu. És lògic que, en reduir molt el perill per a la gent, es redueixen molt les conseqüències fatals, però, així i tot, no existeix cap argument per extingir exclusivament les festivitats locals que no siga prou acurat per a exigir la mateixa sort a les corregudes de bous marca Espanya. Hi ha experiència administrativa, jurisprudència constitucional i historial de normalitat electoral.
Quant al fet polític, partim de la idea que és una imatge molt més amable la d’un poble alegre que vol celebrar la vida i la catarsi de la festa popular violenta que la del circ romà burgés amb aroma a Montecristo i Prominente, on els abusadors en totes les possibles accepcions abusen d’un animal entre el més cayetà i fastigós aspiracionalisme cortesà. Ara bé, aquest ritual d’enllaçament patriòtic al voltant de la mort ha bastit una sèrie d’arguments de les festes populars on hem vist literalment de tot i generalment parlem de bous que tenen experiència laboral, privació de la jubilació, treball infantil i fins ecoansietat. Mentrestant, el bou de lídia és consumit una única vegada i té una criança prou respectuosa i un procés de mort menys violent que els animals que tothom menja i, a més, s’aprofita la seua carn com a part del caspós i coent ritual. Per tant, en sentit estricte, és un acte menys cruel i violent amb el col·lectiu boví que el que desenvolupa l’hamburgueseria d’enfront de la plaça de bous. Un procés vital que s’allunya molt del que pateixen les criaturetes en la festivitat local. Cal afegir-hi que l’actitud de les espanyes antitaurines davant la necessitat d’actuació administrativa és molt menys flexible que davant les corregudes perquè argumenten que són un fenomen en desaparició i que es podria fer ressorgir prohibint-lo, mentre que les nostres festivitats de bous tenen una popularitat atemporal que en bona part s’aprofita de la voluntat de «tenir la festa en pau» dels qui rebutgem aquestes tradicions.
Tenint present això, els reflexos nacionalistes o tradicionalistes valencians no haurien de nedar contra la finestra d’Overton tancant-se identitàriament en la defensa dels festejos locals de bous i menys encara anar a aquesta batalla a buscar greuges comparatius amb les corregudes marca Espanya. S’ha de tenir l’habilitat d’arts marcials discursives i la intel·ligència política de saber fer que la introducció en la finestra d’Overton del debat dels bous al carrer s’introduïsca de la maneta el debat de tota la tauromàquia en el País Valencià i aprofitar l’espanyolització del nostre marc popular per a tenir un diàleg propi de país diferenciat en un assumpte amb gran importància simbòlica respecte a guanyar posicions i espais populars davant l’espanyolisme ranci. En curt; si no hi ha diversió absurda i sinistra basada en el maltractament animal per a la bona gent dels pobles valencians, tampoc per als botxins que aprofiten les corregudes per a tancar negocis que acabaran empitjorant la nostra vida. Les festes del poble mai es perdran, perquè la festa del poble som nosaltres, el poble. Ara, expulsar l’ocupant dels espais rituals centenaris que simbolitzen la seua ocupació i enviar-los fora de les nostres fronteres és una garrotada de la qual només es podran refer tornant al poder i fent marxa enrere amb col·laboracions judicials i un poble davant que combatrà fins on puga els espais conquerits davant un poder ideològicament més econòmic que identitari. En comptes de tancar-nos en la tradició, mirem al futur i aprofitem l’oportunitat per a fer que senten al damunt la nostra bota.
