Començaré aquesta resposta a l’article de l’exdiputada Marta Sorlí «La dictadura de les minories», publicat per aquest mitjà, comentant un fet que caldria tenir present: el valencià és l’idioma principal d’un 31% dels valencians de l’àrea valencianoparlant, totalment minoritari en l’espai públic i privat. I els nostres drets com a parlants estan sent perseguits, minvats i contraposats als de l’idioma de la majoria: el castellà. En resum: els valencians som una minoria que necessita una protecció específica com a tal. I no ens pensem que estem parlant d’una protecció simbòlica: implica acomiadar o no contractar gent de classe treballadora no capacitada per a respectar els drets lingüístics que consagra l’Estatut, obligar totes les persones que vulguen estudiar al País Valencià que hagen d’estudiar l’idioma, l’obligatorietat del valencià per treballar en l’administració —assumpte que fa percebre l’idioma minoritzat com una tanca de segregació social en les comarques castellanoparlants, on menor renda hi ha—. Parlem d’una sèrie de sacrificis importants que necessàriament exigim a la majoria castellanoparlant per respectar els drets de la minoria valenciana.
Per aquesta raó, em va sorprendre molt llegir en un diari que té com a nucli la defensa dels drets d’una minoria en concret un article com el de Sorlí, que encaixa en la línia editorial d’altres digitals que precisament miren el valencià com a producte d’una minoria que li ho imposa a la majoria mitjançant el famós discurs postmodern. D’això estem parlant quan parlem de jugar a replicar determinats discursos de la reacció. Marta no aporta cap evidència de les seues opinions, no es fonamenta en res més que en el seu criteri actual, tot és com diu Marta perquè ho diu ella, així s’atreveix a fer afirmacions prou qüestionables com ara «el capitalisme n’està encantat, amb la postmodernitat», com si el sistema econòmic tinguera autoconsciència i característiques antropomòrfiques que li feren prendre decisions autònomes; aquesta idea és la que fonamenta tot el text, que relaciona contínuament medicalització amb la gent trans amb un discurs que ella anomena «postmodernitat». En les seues paraules, «l’esquerra defensa que jugar a ser princesa vol dir que has nascut en un cos equivocat».
Aquesta idea, tesi central de l’article, tampoc no es fonamenta i fins que no ho demostre és falsa. La configuració estatutària dels partits d’esquerres no genera discurs per si mateix, sinó que els recullen del teixit social. I el moviment LGTBI, prou divers i plural, és el generador del discurs trans dels partits. I no hi existeix cap teoria política LGTBI que parle de «cossos equivocats», la idea dels cossos equivocats ve de la cultura popular —trànsfoba—, l’enfocament tradicional —trànsfob— de Holywood i posicionaments mediocres de la premsa dels anys noranta escrits des del desconeixement de la teoria i l’alteritat des de la qual redacta Sorlí. No hi ha cap actor rellevant del moviment trans parlant de «cossos equivocats», excepte, potser, la «Kardashian» Caitlyn Jenner i això és el que fa profundament errònia la tesi que fonamenta l’escrit de Sorlí i invalida la crítica més enllà del món dels reality shows en el qual vol ubicar el debat.
Carla Antonelli, Camila Sosa, Elisabeth Duval, Miquel Misse, Marieke Lucas, Caroline Cossey, Samantha Allen, Meg-John Barker, fins Jedet i moltes altres autores trans són algunes de les veus més influents fixant posició del discurs trans al voltant d’altres milers de dones i homes trans menys coneguts; no hi ha una postura trans unívoca, com en qualsevol altre àmbit de la vida evolucionen en constant debat, però no existeix cap corrent significatiu que defense que algú naix «amb el cos equivocat», el que sí que he vist són massa exemples on el col·lectiu que sotasigna ha alarmat precisament sobre legislacions que desvinculen medicalització i determinació de gènere. El moviment transexcloent fa malabars amb dos arguments contradictoris: critica el moviment alhora que la suposada defensa de la medicalització de la determinació de gènere i de l’autodeterminació de gènere sense medicalització. En realitat, el comú de les organitzacions transfeministes defensen la potestat de cada persona trans de triar com viu la seua expressió de gènere, el que implica eliminar qualsevol obligació corporal per a la determinació, principalment pel que fa a la medicalització. Així, el col·lectiu trans és el principal vector de lluita per la desmedicalització de l’expressió de gènere, per aquesta raó Sorlí s’equivoca.
L’enfocament, trobe que mostra una percepció qüestionable de la realitat, puix obre amb la frase: «La postmodernitat i els discursos en defensa de les minories estan envaint l’espai públic». Els postmoderns defensors de les minories, però, hem d’agrair a Marta el seu treball en favor de la nostra causa. El 2017, quan Compromís desenvolupà a les Corts Valencianes la llei de drets trans més avançada de l’estat, Sorlí, lluny de protestar contra aquesta dictadura emergent va exigir en el Congrés dels Diputats la compareixença d’Hazte Oir pel seu autobús que deia: «Els xiquets tenen penis, les xiquetes tenen vulva, que no t’enganyen». Va recriminar-los: «La seua única comesa és planificar accions que fomenten l’odi i atempten contra la llibertat de les persones». Va visibilitzar també al faristol d’autoritats la foto d’un petó entre la concursant d’OT Marina Jade i el seu xicot trans, quan va ser encarregada de fixar postura per Compromís a la proposta del PSOE —les voltes que pega la vida— de despatologitzar la transsexualitat i eliminar el requisit mèdic per a l’autodeterminació de gènere, sostenint la foto digué: «Senyories del Partit Popular, la realitat els passa per davant. Ja no poden frenar més la diversitat. Van intentar frenar en el seu moment el matrimoni igualitari, s’han posat de perfil amb la llei LGTBI. Què faran ara amb el reconeixement de la identitat sentida als menors? S’avergonyiran ara com amb el matrimoni igualitari?». Gràcies, per tant, Marta, en nom del postmodernisme i les minories dictatorials pel teu servei a la causa.
Això evidencia que no és cert que «la postmodernitat i els discursos en defensa de les minories estan envaint l’espai públic», almenys no més que quan ella cridava per reconéixer la identitat sentida als menors, en tot cas eixe discurs que abans ella i molta altra gent defensaven està retrocedint i el que està envaint l’espai públic és un altre discurs: concretament un d’antipolític que s’atreveix a parlar de «dictadura de les minories» en l’únic diari per a la minoria valenciana que existeix. És Sorlí qui ha exercit el seu dret fusterià a canviar d’opinió. L’esquerra manté el mateix discurs que quan ella era diputada.
Tota la narrativa pseudobrerista que vol acompanyar el text perquè no semble massa reaccionari no resisteix a l’anàlisi de la realitat social del col·lectiu trans: el 77% de les dones trans han patit discriminació a l’hora d’accedir al treball i una de cada deu s’ha vist obligada a dormir al carrer segons European Union Agency for Fundamental Rights. Segons els sindicats, l’atur trans a Espanya ronda el vuitanta per cent, sent el col·lectiu humà amb més aturats, que oculta la seua identitat de gènere en les entrevistes en el 44% dels casos.
A més a més, les legislacions favorables de les darreres dècades han fet incrementar la immigració de gent trans d’altres països on pateixen més discriminació que ací, el que fa confluir sovint racisme i transfòbia en els espais més precaris dels nostres barris. Indiquen dades de FELGTB que el 50% de les persones transsexuals s’ha prostituït en algun moment de la seua vida, afegint eixe estigma i la desprotecció. Hi ha una explicació de classe darrere d’això, sí, però aquesta no és cap altra que la transfòbia, que és l’únic factor que fa possible els escandalosos nivells de precarietat i persecució darrere d’aquest col·lectiu. La gent trans té més risc d’acabar en la precarietat que la gent cis, perquè hi existeix un prejudici social anomenat transfòbia que exerceix de tanca d’accés a la igualtat d’oportunitats.
Perquè com reconeix Sorlí en el text esmentat, «no fa política qui vol, la fem un grup absolutament minoritari de persones, molt majoritàriament de classe mitjana i alta, que ens podem permetre el luxe de tenir temps lliure per a dedicar-hi». Cal donar-li la raó, hi ha una minoria cis, blanca, heterosexual i burgesa o rica que ocupa la jerarquia dels poders i els contrapoders en l’estat, una minoria de la qual es troba absolutament exclosa la gent trans. «La minoria de les dictadures» —i de les democràcies—. Que interpreta el món des del privilegi sense escoltar a qui no ha tingut la sort d’influir en l’agenda des d’un faristol. Potser si ens dedicarem a intentar derrocar la minoria de les dictadures en comptes de jugar amb la reacció a derrocar «la dictadura de les minories», molts dels problemes socials que explica Sorlí podrien ser resolts o abordats com correspon.
