La postmodernitat i els discursos en defensa de les minories estan envaint l’espai públic. Els partits autoidentificats d’esquerres han interioritzat el discurs postmodern i el repeteixen com un mantra mentre el capitalisme i la dreta es freguen les mans veient com les energies de qui hauria de qüestionar els privilegis capitalistes s’empren per a jugar a unicorns. Un somni fet realitat per a les grans empreses i la dreta més reaccionària: discursos basats en eslògans identitaris que exposen els cossos de les persones per a fer negoci.
El capitalisme n’està encantant, amb la postmodernitat: normalitzar operacions de modificació corporal absolutament desvinculades de la salut i que aniran acompanyades de medicació de per vida és una bicoca per a les farmacèutiques. Emmalaltir persones sanes de manera controlada. Els colorins, el brili-brilli i les plomes estan tapant el que hi ha darrere de tanta «diversitat»: el capitalisme disseccionant cossos i venent estereotips per a fer caixa.
Per a mostra un botó. Fa uns dies, en un programa de cites de la televisió, una persona deia «Soc persona trans, dona, d’expressió de gènere no binària, fluïda perquè em pose uns pantalons i una dessuadora i em veig pensant on va eixe tio. Per l’altra banda, soc lesbiana, m’agraden les dones a les quals els agraden les dones i, a més, soc romanticoafectiva i asexual». Simplificant un poc, havia nascut home però el seu aspecte físic era de dona estereotipada gràcies a intervencions mèdiques. A més, li agradaven les dones. La cita va acabar amb el seu rebuig a l’altra dona amb la qual el programa l’havia citat, una dona biològica lesbiana, que treballa de camionera, amb els cabells curts i sense maquillar, vestida amb roba còmoda i poc colorida i, per tant, «poc femenina». Tot ben carregadet d’estereotips patriarcals emmascarats d’una falsa diversitat que la postmodernitat no vol qüestionar.
En lloc de qüestionar les operacions estètiques, en general, aquestes són el cavall de Troia del capitalisme patriarcal. Les operacions d’estètica són contràries al jurament hipocràtic que afirma que la medicina treballarà: «Evitant sempre caure en els paranys de tractar en excés». Medicar i operar una persona sana és, sense cap mena de dubte, un tractament en excés. Però es defén de bon gust la modificació d’un cos sa per a mantenir estereotips que retorcen l’aspecte físic de les persones i sostenen la fal·làcia que «podem ser el que vulguem».
Però el ben cert és que no: no podem ser el que vulguem. No ho podem ser des del punt de vista físic, però tampoc pel que fa a allò social. Està més que demostrat que el primer indicador de pobresa és néixer en una família pobra. No estudia qui vol, sinó qui pot dedicar-hi temps (i per tant, deixar de guanyar diners). No fa política qui vol, la fem un grup absolutament minoritari de persones, molt majoritàriament de classe mitjana i alta, que ens podem permetre el luxe de tenir temps lliure per a dedicar-hi. I, especialment ho fan homes, perquè no tenen una segona jornada de treball de cures a la llar, òbviament. Per molt que ens posem la medalla de ser «el poble pla» o «els de baix», no ho som. «Els de baix», o millor dit «les de baix» (ja que l’últim esglaó sempre està ocupat per dones), estan massa ocupades netejant escales o culs com per a fer política.
Les persones es moren de fam, encara al segle XXI i a Occident. Al País Valencià, quasi el 40% de les criatures estan en risc de pobresa infantil, és a dir, un 40% de les famílies valencianes no poden menjar carn tres vegades per setmana. La inversió en benestar social és vergonyosa i l’índex per a calcular les ajudes socials i les beques (IPREM) ha pujat 120€ mensuals des que es va crear, allà pel 2004. Amb 120€ al mes, avui en dia, a poques hores pots pagar una factura de la llum. Vos imagineu quantes persones es queden fora dels ajuts socials i les beques, per superar la friolera dels 580€ mensuals? Però l’autoidentificada esquerra, reconvertida al postmodernisme capitalista, no s’entreté en qüestions nímies com aquestes, que afecten les coses de menjar del 40% de la població. El brilli-brilli és molt més divertit i cap en eslògans buits de tasses de café: «La llibertat de ser».
Clar, amb això la dreta està encantada. Mentre l’oligopoli, les farmacèutiques, les estètiques i les empreses de reproducció assistida fan calaix a costa de les persones més vulnerables, l’esquerra defensa que jugar a ser princesa vol dir que has nascut en un cos equivocat. Mentre els panxacontents de sempre veuen pujar i pujar les seues fortunes, l’esquerra baixa impostos i buida les arques públiques amb cortines de tul, com els tutús que justificaran hormonacions i operacions estètiques amb les quals faran caixa els de sempre. Partits autoidentificats d’esquerra fent la feina bruta al capitalisme, és la quadratura del cercle!
El que encara no entenc és com, des de les professions socials, com el treball social o la psicologia, no s’ha posat el crit al cel centrant el debat en allò important: donar una vida digna a la major part de la població i acabar amb la dictadura de les minories. Des del punt de vista econòmic, però també amb una atenció social i psicològica suficient que previnga les situacions de vulnerabilitat que pretenen remodelar a base de bisturí i medicació. Em sorprén veure com s’inverteixen milers d’euros en formacions i centres d’atenció basats en allò intangible, en una religió més que defensa la veritat d’allò espiritual, mentre es buiden les arques públiques i s’ignora la vulnerabilitat de la població. Aconseguir una cita per a salut mental et costa 4 mesos, però en breu les operacions estètiques estaran a l’ordre del dia i finançades per la cosa pública. En diuen despatologitzar, a eliminar l’atenció social i psicològica per a introduir la intervenció mèdica. I els col·legis d’allò social, desapareguts en combat.
