Hi havia una vegada un partit polític valencià molt presumit, es passava el dia fent-se fotos i mirant-se a l’Instagram, li agradava el poder, apretar mans, llançar besos a la gent i rebre aplaudiments. Un dia es van presentar a la seua seu dos sastres d’un país llunyà molt coneguts a la tele. Estos li oferiren al partit més vots i més poder a Madrid. El partit àvar de poder i validació, va acceptar i va preguntar què havia de fer. Els dos sastres li digueren que a canvi dels seus vots li farien un vestit ideològic amb les millors polítiques del món, seria un vestit que els ximples no vorien, però sí la gent intel·ligent. El partit es va il·lusionar i va acceptar l’oferta. Els sastres Íñigo i Yolanda es posaren a treballar en el trage ideològic del partit. El partit curiós per com anava la cosa va enviar a un polític a vore com estava el trage. Este estava completament buit, però com li havien dit que només els intel·ligents ho vorien i ell volia ser-ho, va comunicar al partit que el trage era impressionant amb molt de brilli-brilli i comboi. Més tard. el partit no va poder esperar més i, hi va anar. Tampoc no hi va vore res, però per por a ser considerat un ximple per aquells dos sastres es va callar, i va aplaudir molt la faena. Va arribar la presentació en societat del trage ideològic i el partit se’l va posar damunt amb molt d’orgull. Tothom no va vore res, però per no contradir el partit i ser considerats ximples van aplaudir l’elegància, es feren selfies amb comboi i cantaren vítols apassionats: Quanta sobirania! Quant de feminisme! Quant d’ecologisme! Amb este trage serem independents! Ens votarà tothom! Visca el partit! La festa va continuar fins que va arribar la campanya electoral i uns militants barbuts independentistes digueren: però si el partit va nu, està completament buit, per no ser ni som valencians! Tots els votants van vore que se’ls estava enganyant, els volien vendre madridisme per valencianisme. El partit va perdre les eleccions i va prometre que mai més li farien cas als sastres de Madrid o no.
Això que acabeu de llegir és una versió meua del conte Kejserens nye klæder, més conegut com El vestit nou de l’emperador, escrit el 1837 per l’escriptor danés Hans Christian Andersen. En eixe conte es narra com es va estafar un rei molt presumit amb un vestit invisible que només no veien els ximples i que va ser descobert per uns xiquets, qui són sempre els qui diuen la veritat. Honestament, crec que és el millor conte que pot explicar la burrera d’una part de Compromís amb bona part dels seus militants i de l’entorn valencianista que l’envolta.
A les xarxes hi ha molt d’odi i els perfils experts en expressar-ho abunden, és una cosa que tothom sap i clarament Twitter és la xarxa reina de l’odi. Quan passes d’un nombre de seguidors, una part d’estos s’encarrega de vigilar-te per llançar-te a l’espiral de l’odi. Juguen a malinterpretar segons conveniència el que dius per atribuir-te coses que mai has dit ni pensat. Però el problema arriba quan defineixes tot com a odi i acuses a qui t’està criticant d’odiar-te. Al mateix temps que banalitzes l’odi, estàs infravalorant la crítica i comences a comportar-te com aquell rei del conte que només volia que li digueren que era molt guapo i perfecte. Comences a rodejar-te de gent que mai et porta la contrària i sense saber com, t’alienes de la realitat. Les crítiques són la base dels debats, i d’estos han de sorgir sempre millores. Si les obviem, tot estarà perfecte fins que la realitat et faça descobrir que no tot estava bé, com li passa al rei del conte.
Però en la negació de la crítica, es considera esta com a odi i la reacció és pegar a fugir, com descriu Vicent Pons, cap de comunicació de l’exBloc en l’article publicat en la Veu del País Valencià. Decisió que tampoc és massa creativa, ja que no va ser el primer a fer-ho. Sonada va ser la decisió d’Ada Colau d’abandonar el seu compte de Twitter (sense tancar-lo, per cert). Però abandonar un espai sempre comporta un risc, perquè l’espai que no ocupes tu és un espai que ocuparà un altre. I això, el valencianisme i Compromís ho hauria de saber molt bé. Tothom sap el que eren les falles als 80 i el que són ara i tothom sap el treball de picar pedra de molta gent d’esquerres i de Compromís. Però sembla que estes coses, una vegada portes 7 anys en el poder s’obliden. A qui ens estem fent a poc a poc boomers no se’ns oblida com d’alienat estava el PSOE de principis dels 90 del segle passat i com ho comença a estar Compromís.
Estem assistint al naixement del Comprosoe per una psoeització contínua i a tots els nivells de la coalició. Però a diferència del PSOE, per desgràcia, Compromís no té un aparell mediàtic darrere, que el protegisca de totes les seues contradiccions i canvis d’argument. Compromís per callar la crítica interna i la del seu entorn ha anat cedint espais i apartant militants. À Punt ara mateix és una màquina de propaganda per a Ximo Puig, À Puig ja li dic jo. I si ho és, és perquè Compromís va renunciar a tindre persones que controlaren l’ens públic perquè estes eren crítiques amb certes decisions de la coalició. Compromís va deixar morir este periòdic on em llegiu, perquè no li agradaven certes crítiques que s’hi publicaven, si ara podeu llegir esta ací, és perquè l’hem ressuscitat a base d’agermanaments un miler de valencians. Compromís ha permés que els mitjans afins al PSOE reberen subvencions de presidència sense quasi mostrar oposició. En 7 anys no s’ha fet res per enfortir la comunicació de la coalició, i això el PSOE ho aprofitarà.
El 2015, davant les propostes de confluència amb partits espanyols a les eleccions generals, els militants de l’exBloc s’oposaren. Però a estos se’ls va callar a base de repetir votacions i modificar les preguntes que s’hi feien, per a la fi prendre decisions unilaterals. Ara el Bloc s’ha posat un vestit nou fabricat per una buidor de contingut valencianista insuportable. Tothom està obligat a aplaudir i qui critica els viatges a Madrid i les reunions brilli-brilli amb Yolanda i Íñigo som catalogats com adultcèntrics per Joves PV. Si no fora suficient això, qui critiquem, som part de l’odi a les xarxes. Segons em va dir Viktor Medina en resposta a un tuit de @mesputaespanya, som uns covards que no parem de faltar i no donem la cara. Esta costant victimització davant les crítiques legítimes dels militants i de l’entorn valencianista fa prou vergonya.
Fa un temps vaig escriure un tuit en el qual afirmava que si criticava Compromís era perquè no vull que guanye l’extrema dreta. En cas contrari, estaria feliç menjant pipes i mirant com es peguen l’hòstia electoral. Bé, ara he canviat d’idea, perquè tots tenim dret a canviar d’opinió. Ara em callaré i esperaré que se n’adonen que el vestit ideològic que li han fet està buit i com eixe rei del conte van nus davant de tots. Molta sort en tot, jo ja em calle! Això sí, l’espai no l’abandone, continuaré fent valencianisme, des de la perifèria dels partits com em va dir que feia Rafa Xambó.
