El dijous passat, vaig comentar la pel·lícula High Noon que, si no m’equivoque, vol dir «al punt del migdia», però que en castellà la van titular Solo ante el peligro. A Argentina, en la mateixa llengua, van preferir A la hora señalada, que també és una traducció lliure, però que s’ajusta molt més al sentit del títol original i a l’estructura de la història. Com diu Gustau Moreno, la traducció espanyola és un cas claríssim de spoiler, gairebé tan greu com el que van fer amb la pel·lícula de Roman Polansky Rosemary’s Baby, que van convertir en La semilla del diablo. Sense pensar massa, vaig traduir directament de l’espanyol i vaig escriure sobre Sol davant el perill. El meu cosí Benjamí, que és un enamorat de les pel·lícules del Far West, m’envià un whatsapp que deia: «ja era hora que escrivires sobre westerns». I afegí: «A mi el títol que m’agrada per a aquesta pel·lícula li’l posaren els catalans que traduïren directament de l’anglés: Al punt del migdia. Vaig fer una recerca pel Google i, fins i tot, per Viquipèdia i gairebé tothom parlava de Sol davant el perill, però el meu cosí tenia tota la raó: per què agafem de referència una traducció molt lliure al castellà i que damunt és un spoiler? La resposta és molt senzilla: és un símptoma més de la situació de dependència que pateix la nostra llengua. Una situació de dependència i minorització que s’agreujarà encara més amb la nova llei de l’audiovisual, que debilita el sector independent i afavoreix el duopoli de sempre, fent més difícil que isquen més pel·lícules com Alcarràs. Una llei que s’acaba d’aprovar amb l’abstenció del PP, que sempre salva el PSOE quan es tracta de la butxaca de les grans corporacions de televisió que, en català, només saben dir «bon dia» i «bona nit».
Encara no havia acabat de llegir la notícia i alguna opinió sobre aquesta llei, i veig una piulada de Joan Baldoví: «Hui hem presentat, amb altres forces polítiques, una proposta de reforma del reglament perquè es puga intervindre al Congrés en totes les llegües de l’Estat reconegudes en la
Constitució». Evidentment, escèptic, li pregunte a través del watsapp: «Això pot prosperar?». «Tant de bo. Crec que el PSOE ho impedirà», em contesta. «Si el PSOE impedeix això, vol dir que l’Espanya plural és impossible», li dic.
Vull entendre que els diputats de les «nacionalitats» han volgut llegir a tot el congrés de l’altiplà la primera estrofa del famós poema de Maragall:
«Escolta, Espanya -la veu d’un fill
que parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra.
En aquesta llengua – pocs t’han parlat;
en altra, massa.»
I és que, si els polítics espanyols foren ben intencionats, si cregueren en l’Espanya plural, ja fa temps que haurien d’haver fet dues coses, sense les quals, no pot haver democràcia com Déu mana en aquesta pell de brau. La primera cosa és entendre que totes les llengües de la «nació de nacions»
han de ser d’estat i, per tant, que cal protegir-les i estimar-les. I no considerar-les enemigues, com les consideren. No pot ser que la llengua de la «nació» siga obligada en totes les «nacions» i, al mateix temps, que la de les «nacions» no puga desenvolupar-se com cal en cada territori segons
les seues necessitats concretes. El percentatge de la llengua que s’ha d’aplicar en cada centre educatiu ara no la decideixen els especialistes, sinó els jutges que s’han convertit en l’ama carabassera de tots i de tot. Ja no hi ha divisió de poders: els jutges han enviat Montesquieu a pastar
fang. La segona cosa que haurien de fer és una llei educativa pactada amb les autonomies. Una llei que tinguera com un dels seus objectius explicar la història de l’Espanya plural a tothom. No com es fa ara que s’estudia la història del que ells entenen per Espanya amb l’afegitó de la de cada autonomia. Cosa que ni tan sols es fa bé perquè, vulguen o no, els continguts que es donen són els que marquen els llibres de text que les gran editorials procuren que servisquen per a tots. I no es tracta només de la història. Tot l’estat hauria de conéixer, com ara, els poemes d’Àusias
March, les novel·les Curial i Güelfa i Tirant lo Blanc i…, de la mateixa manera que nosaltres coneixem el Quijote. No hi ha cap raó perquè el sistema educatiu espanyol silencie els nostres clàssics a la resta de l’Estat. La conclusió és clara: si volem que la nostra llengua isca de la consideració de minoritzada, ha de ser una llengua d’estat. I això només es pot fer de dues maneres: o l’estat espanyol fa un pas endavant en democràcia i l’assumeix com a llengua pròpia o els que estimem la llengua no tindrem altre remei que recitar el darrer vers de Maragall: «Adéu, Espanya!»
Tots els estudis diuen que al nostre domini lingüístic tenim uns territoris amb expectatives de normalitat i altres amb expectatives de substitució lingüística a mitjan termini. Andorra és el territori que ha experimentat més millora. Per què deu ser?
