Què és del valencià en tot açò que està passant als carrers? Què ocorre amb la nostra llengua quan la joventut treballadora s’organitza i ix als carrers demanant millores materials? Que el català a la manera de València reviscola.
Els jóvens no volen reparar la màquina espatllada de l’economia social de mercat, sinó trencar-la, destrossar-la, deixar-la feta a miques. És a dir, volen parar-ho tot aquest 11 de novembre amb la vaga general perquè desitgen parar la màquina de produir desigualtats que és el capitalisme. Un ens impersonal i buit, com la mateixa relació entre representats i representants en l’actual democràcia.
El capital en crisi és un monstre, expressat en termes de Shakespeare, que d’aquesta manera tan idealista descrivia els diners. S’ha de ser idealista per determinar conceptes operatius en els nostres dies. L’anglés hauria pogut ser un teòric crític de l’escola de Frankfurt. Podríem establir, per ubicar el mot d’idealista que li he agregat, que qualsevol exercici de teoria crítica sols té raó en un món fals. Per posar èmfasi en aquest concepte: Shakespeare i el Dante de la Comèdia van ser pensadors del coneixement. De la realitat, en última instància. Per parlar del valencià, abans era menester ubicar la dimensió, el marc en què es desenvolupa aquest intent de ser fidel al lema «ad fontes», d’alliberar-se dels prejudicis envers l’observació del fenomen lingüístic.
La nuesa del lema «ad fontes» rau en el fet que també s’ha d’aplicar al mateix exercici d’anar a les fonts. Vull dir, fer una crítica de la civilització en la seua totalitat. Shakespeare o Rousseau van realitzar aquesta temptativa romàntica o revolucionària de fer la crítica a la cultura com a concepte. Açò és el que està fent la joventut de la classe treballadora, agitant tot allò que se li fica per davant. Sap veure la crisi de l’habitatge com el símptoma d’una crisi civilitzatòria. Estarem d’acord que l’assassinat d’una dona de vuitanta-set anys per la propietat provoca que un passe a pensar que el sentit potser es troba en un altre planeta. Però en aquesta bola redona que ens deixa atabalats, no.
Els joves de les banderes roges tenen clar que no poder accedir a un habitatge digne és el símptoma, però que s’ha d’atacar la gravetat d’aquest món. En tota la seua semàntica: la llei de la gravetat que és el capital s’alimenta a força de fer caure fragments còsmics que ens retrunyen dins del crani. Aquesta setmana, sense anar més lluny, a Pego han detingut a un jove militant de l’Organització Juvenil Socialista per una pintada antifeixista a l’església de Simat de la Valldigna mentre celebraren una missa dedicada a Franco i Primo de Rivera. Ja baix la custòdia de la Guàrdia Civil, van registrar sa casa i van agafar tot el material militant i electrònic que van trobar. També li han requisat el telèfon mòbil i el cotxe. Aquest militant és un dels 14 encausats de Pego, processats per defensar el poble contra els atacs feixistes el 2020.
Com diu aquell il·lustrat obscur, Karl Schwarzschild, en el retrat que en fa Benjamín Labatut a Un verdor terrible: «Hemos alcanzado el punto más alto de la civilización. Solo nos queda caer». Era un físic i astrònom alemany que, en plena Primera Guerra Mundial, mentre servia al front, va trobar una solució a les equacions d’Einstein que obriria el camí a la comprensió dels forats negres. La civilització es dessagnava mentre ell desxifrava la gravetat. «Las calles están malas, necesitan medicación», que diria Yung Beef en la cançó «Ready pa morir», que va publicar el 2015. La malaltia d’aquest esperit dels temps ve de lluny. Cal fer el dol.
On para la llengua en tot açò? Que a les llengües minoritzades les maten, les deixen com si un ventríloc haguera furtat la veu a l’home, com diria Marx a El 18 de brumari de Lluís Bonaparte. Tenim els joves cridant i posant tot el seu esperit i determinació per fer que caiga aquest món competitiu que mata llengües com el valencià per la seua precària situació. Llengua perseguida pels estats espanyol i francés en nom del capital.
Potser els xavals que fan que torne a sonar la campaneta de la revolució no ho fan en valencià, o bé en són pocs. Però qui clama pel lliure desenvolupament de la humanitat empra una llengua comuna, siga en àrab, francés, alemany, català o occità. Clama per viure en una civilització on la llengua de la mare que et va parir no et condemne mai més a deixar-te la veu davant d’una cosa tan inhumana com deixar tota una manera de ser al món a l’atzar de la barbàrie del capital.
La docta erudició dels segles XVII i XVIII, en el pas del Renaixement a la Il·lustració, va acusar de bàrbars els autors de Romeu i Julieta i El contracte social. Hi ha un fil de la història que seguix tensant la nostra evolució com a humans: s’acusa de bàrbar qui combat la barbàrie. Com els mateixos xicots que ixen dignes als espais públics per aturar la seua quotidianitat i, amb el cos i l’ànima, reclamen que mai més ningú nasca marcat per la propietat o la manca d’aquesta. Que creme tot, que de les cendres farem saó.
La defensa del valencià és una qüestió de classe. Pel lliure desenvolupament del proletariat, tornarem a traure la llengua empunyant la bandera roja. Per un valencià lliure.
Miquel Sans (kuarantamaula)
