«Per a Prússia-Alemanya, en l’actualitat no és possible ja cap altra guerra que la guerra mundial. I esta serà una guerra mundial d’escala i ferocitat sense precedent. De huit a deu milions de soldats s’aniquilaran mútuament i, en fer-ho, devastaran tota Europa, fins a tal punt com mai ho han fet els núvols de llagosta. La devastació causada per la Guerra dels Trenta Anys, comprimida en un termini de tres o quatre anys i estesa a tot el continent.»
Friedrich Engels (1887), pròleg al fullet de Segismundo Borkheim: En memòria dels ultrapatriotas alemanys, 1806-1807.
1.- Guerra i capitalisme
Els corrents crítics de les ciències socials han demostrat de manera concloent que el fenomen de les guerres a gran escala ha sigut intrínsec a la lògica del capitalisme des dels seus inicis. La guerra, en este context, representa una manifestació clara de la violència estructural que impulsa la fervent expansió del capital. Este fenomen no és merament resultat de motivacions geopolítiques o ideològiques, sinó que també s’erigix en un mecanisme destacat d’acumulació mitjançant la despossessió de recursos i la depredació sobre territoris i poblacions. En l’àmbit del capitalisme contemporani, és evident que les guerres proporcionen considerables avantatges a les elits i a les grans corporacions de dos maneres principals: a través del foment del summament rendible complex militar-industrial i mitjançant els beneficis derivats de les reconstruccions posteriors als conflictes bèl·lics. Creació destructiva i destrucció creativa, la quintaessència del capitalisme.
La guerra capitalista es pot entendre com una quàdruple confrontació: en primer lloc, com una competència entre empreses i estats en un món globalitzat; en segon lloc, com un enfrontament entre les elits corporatives i les poblacions a les quals exploten en un context de la lluita de classes, ètnies i gèneres; en tercer lloc, com un conflicte entre les grans potències imperials i els territoris que han envaït, colonitzat i saquejat; i finalment, com una agressió sistemàtica dels grans poders econòmics contra la vida mateixa, és a dir, contra la biosfera i els éssers que l’habiten, perquè el capitalisme és biofòbic per naturalesa.
La guerra i la violència estructural sistèmica perpetuen la desigualtat global, militaritzen les societats, reprimixen les dissidències democràtiques i restringixen els drets humans. En el sistema capitalista, els Estats, controlats per les elits econòmiques i tecnocràtiques armades amb la seua pròpia idea de racionalitat, exercixen un paper fonamental en la competència global per recursos i mercats. L’imperialisme és la conseqüència inevitable de tot això, ja que els Estats capitalistes més poderosos tendixen a exercir el seu domini colonial sobre els països més febles, imposant la seua influència econòmica i política mitjançant la coerció i la força militar, empobrint cada vegada més als seus pobles. Esta dinàmica no sols perpetua la violència estructural a escala global, sinó que també reforça la desigualtat i l’explotació en el sistema-món capitalista.
D’altra banda, la «guerra contra la vida» es convertix en una metàfora per a descriure com el capitalisme, impulsat per la competència, el desig de creixement, la cerca incessant de beneficis i el mite del progrés, soscava implacablement la capacitat de la biosfera per a sostindre la vida en la Terra. Això es manifesta en fenòmens com l’explotació i privatització de recursos naturals, la contaminació i degradació ambiental o el desplaçament de comunitats indígenes i locals, entre altres desastres planificats. Capitalocé armat a ple rendiment. Totes estes agressions tenen un impacte devastador en la conservació de la biodiversitat i en el clima, equiparable a una sistemàtica destrucció bèl·lica. En suma, el capital genera guerra i la guerra genera capital. Tots dos factors són inseparables, perquè la simbiosi perversa entre ells és total i totalitària, i tendix a manifestar-se com a guerra mundial.
2.- Les guerres mundials de l’abundància
Històricament, van existir conflictes d’abast incipientment global anteriors a la consolidació del capitalisme. Estos enfrontaments van involucrar a múltiples països i entitats polítiques en extensos territoris, transcendint el seu origen europeu. Exemples notables d’això són les Croades, o les invasions mongoles o turques. No obstant això, a causa de la seua naturalesa bèl·lica i a la seua dinàmica globalitzadora, el desenvolupament de capitalisme va dur a una proliferació de conflictes d’abast mundial, que bé podríem denominar com a «guerres mundials precursores». Alguns exemples notables van ser les guerres de conquesta a Amèrica iniciades en el segle XVI, la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), la Guerra de Successió (1701-1713) o les Guerres Napoleòniques (1803-1815). Amb el desplegament de la Revolució Industrial durant el segle XIX no sols van proliferar múltiples conflictes colonials impulsats pels nous imperis capitalistes, si no que cal citar el cas de la Guerra de Crimea (1853-1856). Esta, a causa de la seua complexitat i abast geogràfic, va servir com a preludi de conflictes molt més grans i catastròfics que van ocórrer en el segle XX, fins al punt que alguns estudiosos, com Ugo Bardi, han proposat denominar-la com a «Guerra Mundial Zero».
A les escoles crítiques de ciències socials preval un ampli consens entorn de la idea que la simbiosi entre el capital i la guerra va desencadenar tensions notòries entre imperis i empreses capitalistes, que buscaven un creixement incessant i il·limitat. Estes tensions, al seu torn, van generar recurrents crisis de superproducció que van desembocar en les dos guerres mundials de la primera meitat del segle XX. Estos conflictes es van lliurar en un context caracteritzat per un marcat avanç tecnològic i una abundància de recursos, almenys per a les principals potències industrials involucrades. En eixe moment hi havia un immens botí per conquistar, la qual cosa va permetre als Estats bel·ligerants mobilitzar extensos exèrcits i recursos econòmics per a la guerra sense el temor d’esgotar els seus subministraments materials.
De fet, els dos conflictes mundials van estar precedits per intenses carreres armamentistes. El resultat va ser la materialització de guerres d’una destructivitat sense precedents en la història. A pesar que els contendents inicialment creien que serien conflictes de curta duració, la realitat va ser diferent, i estes guerres es van desenvolupar en fases diferents: una fase de pròleg, marcada per l’acumulació explosiva de tensions militars; una fase central de gran intensitat militar, caracteritzada per l’explosió catastròfica de les tensions acumulades i la progressiva incorporació de països en lluita; i una fase d’epíleg, amb esclats conclusius de cicle bèl·lic. En el cas de totes dos guerres mundials, el període que va abastar des de l’inici del pròleg fins a la conclusió de l’epíleg va ser d’aproximadament vint anys.
Així, la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va ser precedida per conflictes com la Guerra entre Rússia i el Japó (1904-1905), la Crisi d’Agadir (1911), la Guerra dels Balcans (1912-1913), i després de la seua fase central i més destructiva (1914-1918), va haver un epíleg entre 1919 i 1923, amb una sèrie d’esdeveniments significatius, cas de la Guerra Greco-turca (1919-1922), la Guerra Civil Russa (1917-1922), la guerra entre Polònia i la Unió Soviètica (1919-1921), o l’ocupació francobelga del Ruhr (1923-1925). De manera semblant, en el cas de la Segona Guerra Mundial la seua fase central (1939-1945) va vindre precedida d’un pròleg en el qual es van produir la invasió japonesa de Manxúria (1931), la invasió d’Etiòpia per Itàlia (1935), la invasió de la Xina pel Japó (1937), la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i la invasió alemanya d’Àustria i els Sudets (1938). Posteriorment, va tindre lloc un epíleg, que va durar fins a 1949, en el qual es van produir diversos conflictes destacats, com la Guerra Civil Grega (1946-1949), la Guerra Civil Xinesa (1945-1949), la Guerra Àrab-Israeliana (1948) o la Crisi de Berlín (1948-1949).
3.- La guerra mundial crònica
L’anomenada Guerra Freda es va desenvolupar com una sèrie de conflictes armats perifèrics entre el capitalisme de mercat liberal i el capitalisme d’estat «comunista», tots ells continguts en el marc de la dissuasió nuclear. Després de la caiguda del Mur de Berlín semblava que la idea de la «fi de la història», impulsada per la convergència del neoliberalisme i l’hegemònica noció d’un progrés infinit, havia prevalgut. No obstant això, en els vint-i-cinc anys posteriors este il·lusori estat de coses va començar a enfonsar-se a mesura que van sorgir diverses crisis sistèmiques. Estes van abastar àmbits econòmics (2000, 2008), socials (2011) i geopolítics (2001, 2003, 2011), al mateix temps que s’agreujava la crisi energètica i ecològica ja albirada des dels anys setanta del passat segle.
A partir de 2014 van esclatar nous conflictes bèl·lics o es van intensificar altres previs, si bé es van anar internacionalitzant en un espai geogràfic crític, en termes energètics i materials, que va des del Caucas a Orient Mitjà, passant per Àfrica subsahariana i la Mar de la Xina. Tal va ser el cas de la Guerra a Síria i l’Iraq, les guerres del Sahel a Àfrica occidental, la Guerra a Iemen, la Guerra de Líbia, l’increment de les tensions entre la Xina i Taiwan (Moviment dels Gira-sols a Taiwan) i la guerra que va esclatar en l’est d’Ucraïna amb l’annexió de Crimea per part de Rússia i els combats entre forces ucraïneses i separatistes prorussos a les regions de Donetsk i Lugansk. Estos conflictes podrien haver constituït el pròleg d’allò que alguns analistes consideren com l’inici de la Tercera Guerra Mundial, desencadenada per la invasió russa d’Ucraïna el 24 de febrer de 2022. No obstant això, és crucial subratllar que gran part del món encara no és plenament conscient d’esta situació, tal com va ocórrer en les guerres mundials anteriors.
Tanmateix, existix una distinció fonamental entre una guerra mundial en un entorn d’abundància tecnoindustrial i una àmplia disponibilitat de recursos, i una guerra mundial en un context caracteritzat per la creixent escassetat de recursos, capitalisme catabòlic, sobrepassament generalitzat i col·lapse ecosocial. En este últim context de modernitat reductiva, que Will McIntosh denomina soft apocalypse, la guerra mundial en curs és tant una conseqüència com una causa d’una feroç competència pels recursos essencials per al manteniment del sistema, la disponibilitat del qual disminuïx en un entorn en el qual capitalisme catabòlic i col·lapse ecosocial s’alimenten mútuament. Els impactes d’esta situació poden ser demolidors per a les poblacions civils, amb un augment de les fams, l’abandó, la mortalitat i un sofriment generalitzat. A més, es corre el risc que s’intensifiquen els conflictes ètnics i sectaris, i que s’accelere la degradació social de vastes regions del planeta. Això, sense esmentar els perills associats a l’ús d’armes de destrucció massiva. Per descomptat, este context bèl·lic en desenvolupament també agreuja el mal a la biosfera i accelera el canvi climàtic, contribuint a una catàstrofe ecològica de dimensions alarmants.
La guerra que està en marxa s’assembla, en realitat, a una sort de Tercera Guerra Mundial crònica, que podria descriure’s com un conflicte global continu, a manera de guerra civil global permanent. Esta nova dinàmica diluïx la mecànica de fases observada en les guerres mundials anteriors, que en algun moment arribaven a la seua fi. Encara que mai s’ha de descartar la possibilitat d’una autoaniquilació a gran escala mitjançant l’ús d’armes nuclears, una situació que les elits mundials han evitat històricament per a mantindre la seua estructura de poder, una «guerra mundial crònica» podria constituir un escenari històric inèdit i extremadament devastador. Amb tot, seria un escenari coherent amb la inèrcia «caníbal» (Nancy Fraser) o «antòfaga» (Anselm Jappe) del capitalisme, que conduïx cap al genocidi i l’ecocidi a escala global, mentre el sistema extrau profit de la catàstrofe per ell induïda.
En una guerra mundial crònica, la lluita es pot prolongar per un període de temps significativament més llarg i indefinit que les dos guerres mundials anteriors. Pot estendre’s durant dècades, amb episodis d’escalada i desescalada, encara que el conflicte general persistisca. Involucraria múltiples països, aliances i fronts de batalla canviants en diferents regions del món. Es faria amb tecnologia avançada i formes híbrides molt desenvolupades, utilitzant des d’una espècie d’«acupuntura nuclear» (armes tàctiques) per a aconseguir avanços o avantatges estratègics en un camp de batalla fluctuant, fins a la guerra cibernètica o el terrorisme molecular. D’altra banda, en un ambient de guerra mundial crònica el crim organitzat reticular pot tendir a fusionar-se, encara més, amb la lògica capitalista en general.
És molt probable que una guerra mundial crònica provoque una crisi humanitària permanent, amb milions de persones desplaçades, falta de recursos bàsics i sofriment generalitzat. El conflicte tindria un impacte desastrós en l’economia global, intensificaria l’esgotament dels recursos materials i financers de tots els agents implicats, transformaria radicalment l’estructura geopolítica i diplomàtica, radicalitzaria els danys a la biosfera, trastornaria encara més el clima, i propiciaria tota mena de radicalismes i extremismes, amb milers de milions de persones traumatitzades per la violència permanent i la inseguretat constant. Dit d’una altra manera, una Tercera Guerra Mundial crònica, en la qual probablement ja hem ingressat, no deixarà res per afectar, ja que la conflagració deslligada pel capitalisme crepuscular impulsa el col·lapse, alhora que s’alimenta desesperadament d’ell. Sembla que Mart arriba per a quedar-se assegut sobre les ruïnes del paradís de Prometeu. En este escenari, el sistema interestatal es descompon, els privilegiats es blinden en àrees segures, les zones de sacrifici i exclusió s’estenen, les societats es fracturen, la complexitat sistèmica es veu afectada i només en els lluminosos intersticis de la nova normalitat bèl·lica apareixen fràgils llavors d’emancipació.
