No hi ha dia en què no es puga fer un mem o un acudit amb un personatge com el talòs d’Alberto Núñez Feijóo. Cada vegada que obri la boca és per anunciar una retallada nova o amollar una ficada de pota més. Crec que com més parle aquest tararot, més possibilitats hi ha que hi haja un govern progressista el pròxim 29 de novembre. És més, al pas que va, si no calla ja, la majoria absoluta de l’esquerra està més que garantida. Simplement cal deixar-lo parlar, l’anime que continue fent-li la precampanya al rival, cosa que comença a preocupar determinats sectors de la rància i casposa dreta espanyola, que pensen que el gallec no pot tornar a fer una entrevista com la de la Cadena SER amb Aimar Bretos, en la qual va cometre dos grans errors: demostrar que no sap com funciona la tributació de l’IRPF del salari mínim interprofessional i defendre que es considera feminista amb una absurda i delirant explicació. Recordeu aquelles mítiques paraules de cuanto peor para todos, mejor? Doncs això mateix: com pitjor ho faça el líder del PP, millor per a tots. Encara hi ha partit, i com diu un company meu, açò no s’acaba fins que no ix la gorda.
Literalment, Feijóo va dir que cómo no voy a ser feminista si me he criado en mi casa con muchas más mujeres que hombres. Traducció sense embuts: és tan feminista que vol controlar els drets i les llibertats de totes les dones, però de bon rotllo, eh? Si ell és feminista, jo soc el Papa de Roma. Utilitza el mateix discurs estúpid que el d’aquells que diuen que no són homòfobs perquè tenen un amic gai. També podria haver dit: ¿cómo voy a ser racista si Génova 13 se pagó en negro? No es pot ser més cuñao en aquesta vida, impossible. Torrente, al seu costat, una ment brillant. Trobe que ni M. Rajoy era tan ridícul com el seu paisà. El feminismo que defiendo es el que defiende Vox, María Guardiola dixit. No hi ha més preguntes, senyoria. Ara bé, per a clatellot, sentit a Saturn i Plutó, el del ministre Pablo Bustinduy, que li va respondre amb un Si criarte con mujeres te convierte en feminista, ¿veranear con narcotraficantes en qué te convierte? Nyas, coca! Meravellosa analogia i mastegot llegendari. Perquè li quede clar al pallús de Feijóo, ser feminista no és criar-se entre dones, sinó no retallar els seus drets ni governar contra elles. Però ho torne a explicar per si de cas no ho ha entés: viure envoltat de dones no et dona el carnet de feminista. Ni a ell ni a ningú.
Aquest pocatraça, si s’haguera criat amb dones, no pactaria amb Vox. Tan lamentables declaracions posen en evidència que ignora moltíssimes coses. Primer de tot, que el feminisme és la lluita per la igualtat, que les dones estiguen al mateix nivell i que tinguen les mateixes oportunitats que els homes. És la base d’una societat democràtica i interpel·la les fèmines de tots els espectres ideològics. Va de drets, no de vore moltes bragues i sostenidors penjats en l’estenedor de la roba. Segon, que tots els masclistes tenen mare i no per això deixen de ser uns troglodites. O és que aquest graponer es pensa que als machirulos i als señoros carques no els ha parit una dona i que han eixit, com els naps, de la terra? Tercer, omet que eixes dones amb qui es va criar estaven a casa tenint cura de la xicalla, netejant, agranant, preparant el dinar i el sopar, parant i desparant taula, fent la bugada i milanta tasques domèstiques més. Ell va ser un home cuidat per dones. Que rar, no? Tindre àvia, mare, germana, dona o filla només et converteix en net, fill, germà, marit o pare, però no en feminista. ¿Com no he de ser feminista si un dia vaig pixar en un bany de dones i no solament no vaig esguitar-ho tot, sinó que fins i tot vaig baixar la tapa del vàter? Com no he de ser pilot de Fórmula 1 si tinc cotxe? És com si Morante de la Puebla es presenta a liderar el PACMA perquè es va criar envoltat de bous. Eixe és el nivell del candidat a president del Govern, el d’Antonio Recio en la sèrie de televisió La que se avecina. Bona nit, cresol!
El d’Ourense és tan feminista que en la mateixa entrevista va assegurar que, si arriba a la Moncloa, eliminarà el M inisteri d’Igualtat, més necessari que mai. Exactament va dir que ficarà el Ministeri d’Igualtat en un altre lloc, com si fora una figureta del betlem que no sap on posar-la. És capaç de crear, amb Vox, un Ministeri de la Santa Inquisició, Festa Nacional i Tauromàquia que, en tot cas, s’encarregue també d’eixos afers menors, peccata minuta per a ell,com són la prevenció i erradicació de la violència vicària i contra les dones, la igualtat de tracte i no discriminació, els drets del col·lectiu LGTBIQA+, el foment de la corresponsabilitat, la conciliació de la vida laboral, familiar i personal, el reconeixement del treball de les cures de persones dependents, etc. Es que la ministra de Igualdad no puede trabajar de 8 a 15 h e irse a Valladolid en el AVE a pasar la tarde. Aquest és l’argument adduït per Núñez Feijóo per a menysprear una ministra que té horari i vida després del treball. És un geni! La sansevièria que tinc en el balcó de ma casa té més carisma que aquest homenet! Ana Redondo, almenys, acudeix al seu lloc de treball, Carlos Mazón cobra una fortuna sense aparéixer per Les Corts.
Sí, Feijóo és tan tan feminista que lidera un partit que pacta amb aquells que neguen la violència de gènere, o siga que imagineu-vos la falta de respecte a les 1.384 dones assassinades en aquest país des que hi ha estadístiques oficials i quin percal si aquest totxo arriba a la Moncloa. No sé si s’ha criat envoltat de moltes dones o no, però em fa l’efecte que fa temps que no en parla amb cap perquè és vergonyós presentar-se a les eleccions de l’any 2026, en matèria d’avortament, amb el programa electoral de 1985 (en pessetes!) de restricció d’aquest dret. Gallardón 2.0. I damunt pretén seure en el Consell de Ministres aquells que assetgen les dones en les portes de les clíniques d’interrupció de l’embaràs. Vol demanar permís als pares d’una xiqueta de 16 anys que vulga avortar sense tindre en compte que ja té reconeguda la majoria d’edat sanitària, amb algunes excepcions. Perquè una cosa és saber la intenció de la xicona i una altra completament diferent autoritzar la intervenció i poder impedir-la. No és el mateix acompanyar-la que atorgar a terceres persones la capacitat per a decidir sobre el seu embaràs. Ningú pot decidir per ningú. L’animal analógico de Feijóo, anacrònic, antediluvià, antiquíssim, compara fer-se un tatuatge amb triar si continuar la gestació o no, és a dir, ignora les conseqüències físiques, psicològiques i socials d’una maternitat no desitjada que poden transformar radicalment la vida d’una adolescent. Al PP li preocupa molt que una xavala tinga autonomia per a interrompre un embaràs i gens que puga vore’s obligada a continuar-lo. Paternalisme pur i dur, una manera de justificar el control sobre els cossos i les decisions de les dones.
Si Feijóo vol saber i aprendre què és el feminisme, li recomane que visite l’exposició que la Fundació Ortega-Marañón acull a Madrid fins al pròxim 22 de gener sobre la creació, ara fa tot just un segle, del Lyceum Club Femenino, un espai de llibertat i autonomia on centenars de dones de totes les ideologies (republicanes i monàrquiques, d’esquerres i de dretes, catòliques i atees) es reunien per formar-se, debatre i participar en la vida pública. Aquesta institució va congregar més de 700 dones, pioneres sense saber-ho, valents i rebels que volgueren convertir la cultura, la formació, el pensament i l’acció col·lectiva entre iguals en ferramentes per a conquistar una ciutadania plena. Escriptores, artistes, professionals i universitàries, però també dones anònimes, decidiren començar a existir públicament. Entre les seues integrants hi hagué María de Maeztu, Victoria Kent, Clara Campoamor, Margarita Xirgu, i el gran Federico García Lorca hi pronuncià una conferència. Volien un lloc per a elles on trobar-se sense necessitat d’estar acompanyades d’un home i poder conversar de literatura, art, educació o política, prendre un te, llegir, escoltar, assistir a concerts, consultar llibres i debatre sobre allò que els preocupava. Això, l’any 1926, ja era una forma de transgressió. L’associació va estar activa tretze anys fins que el franquisme, oh casualitat, la va desmantellar en benefici de la Secció Femenina, que va sotmetre la dona a un paper subaltern. I ara un senyor que suma 2 + 2 i li ixen decimals ve a donar-nos lliçons de feminisme.
Ni feminisme, ni Ministeri d’Igualtat, ni avortament, ni eutanàsia, ni Llei de memòria democràtica, ni dret a una vivenda digna, ni pensions garantides, ni pujada de l’SMI, ni sanitat i educació públiques…, però sí il·legalització dels partits independentistes, prioritat nacional, lloança de Milei, eliminació del dret a vot dels nets dels espanyols exiliats i censura ideològica en la cultura. Aquesta és la dreta tan adorable que tenim, sense programa electoral, només la vacuïtat, que vol retrocedir i portar-nos a uns temps d’odi que ja hem superat i als quals no volem tornar de cap de les maneres. Sort que són tan feministes, si no les dones necessitarien altra vegada l’autorització del pare o del marit per a viatjar o obrir un compte bancari. Són, diguem-ho sense subterfugis ni pèls en la llengua, un perill públic.
Acabe amb un refrany espanyol molt savi que fa referència al perill que té la ignorància supina i la imprudència d’aquests sabatasses: un tonto jode a un pueblo, y dos lo acaban de perder. El primer és Feijóo, que li falta un dia de la setmana i estaria millor pasturant vaques en la seua Galícia natal, ja que s’equivoca més que parpelleja i, al meu parer, és una antigalla indigna de presidir tot un país. I el segon és Abascal, que és més perillós que un mico amb una navalla. Espere que els electors tinguen memòria de la llista de destarifos que posen els pèls de punta anunciats pel nou Dúo Calavera i amb els quals pretenen acabar amb tot allò que fa olor de llibertat. Després d’anys sense fer cap proposta, dient que no a tot i usant l’insult com a únic argument, és normal que Alberto Manostijeras i Santiago Matamoros ara només puguen oferir un carrusel de retallades, privatitzacions i desigualtat. Recordem-ho: que tinguem drets hui no vol dir que els tindrem demà. Lluitem. Ni un pas enrere. Si al Brasil han pogut fer-ho, ací també hem de poder. El 29N ens juguem poder continuar avançant com a país sense involució social, sense tornar al blanc i negre. Feixisme o democràcia, that is the question.
