Li diem el cor de la ciutat perquè, suposadament, al seu interior és on hi ha totes aquelles forces que, com venes i artèries anant i eixint del centre vital del cos, la fan funcionar. Però ja és un símil que avui en dia no encaixa massa amb la realitat de les actuals ciutats. Ni de les darreres descobertes científiques.
Tanmateix, parlem de ciutats, no d’urbs enormes, extensíssimes, que són cada vegada més nombroses. Espectaculars i, en general nocives encara que aporten com diu la cultura burgesa alemanya Die Stadtluft macht frei. Sí, les grans ciutats signifiquen la llibertat. Es respira un aire lliure. I solen pagar un preu excessiu.
Però prenguem les valencianes com a model. Sempre ho podrem observar millor, in situ, i parlar amb més coneixement de causa. I fem-ho des de l’observació pura i simple. On podem observar que tenen unes estructures ben diferents d’aquelles gegantines urbs citades dalt. Les valencianes, sense anar més lluny, però ho podríem fer extens al nostre àmbit de llengua si n’excloem Barcelona i, tal vegada ja també al Cap i Casal. Amb els seus centres de poder ben concentrats al bell mig de la ciutat.
Les ciutats a Grècia i Roma, i ens limitem únicament en el marc de la cultura occidental, eren centres en un sentit de poder bàsicament. Malgrat les seues diferències, de les polis gregues a les de Roma i les seues creacions al llarg de l’imperi, tot era un criteri global, de discurs social, el que d’elles eixia. És amb el capitalisme i una incipient burgesia quan comença a haver-hi una certa concentració dels diferents poders: religiós amb esglésies i convents, polític via ajuntaments, econòmic amb el mercat o fins i tot alguna llotja. El Renaixement és ja tota una declaració oberta i pública de les seues diferents branques. Situades precisament al cor de la ciutat, sovint emmurallada i on fora de les seues torres res no era reconegut. És amb l’aparició de la revolució industrial i les seues facilitats de transport que tots els llocs de poder es construeixen al cor de la ciutat.
Ja ho hem apuntat: des del mercat a la llotja per a l’economia, l’estació de tren central com transport modern, l’església de la importància que li corresponga representant el poder eclesiàstic, els ajuntaments com el poder polític local i, importantíssim, l’estatal amb les diputacions al segle XIX. Les biblioteques, si personals eren dels qui vivien al centre, l’altra, si n’hi havia, també.
I ja tenim el complet dels diferents poders agrupats al cor de la ciutat.
Continua sent així en aquests temps? La cosa ha canviat. En alguns casos radicalment.
Continuem observant. En l’econòmic s’ha desplaçat cap als diferents centres comercials apareguts als afores. En el polític els qui hi actuen com polítics tenen els seus partits que s’han escampat del centre més estricte, les estacions de tren, seguint una política de grans trajectes ferroviaris han quedat igualment a les zones perifèriques i distants, i les vies de circumval·lació envien el trànsit de cotxes fora, l’àmbit cultural fa temps que no rau en les biblioteques centrals ni a les sales d’art o de cultura sinó que descansa en els suports digitals de les xarxes socials. Més algun notable edifici antic, convertit ara en espectacle gastronòmic.
Com a mostra física dels diferents poders els seus edificis marquen un conglomerat urbà difuminat, on els centres d’oci popular com bars i restaurants marquen ara amb les seues imatges un discurs diferent: laic, de consum. Les grans multinacionals del vestir o el menjar brillen de forma dominant també pel centre. Davant aquesta fugida del melic urbà de les diferents formes físiques dels poders i l’aparició de les noves, ens podem preguntar si aquest entramat simbòlic que la ciutat representava continua existint o no. I on apareix, i si és equilibrat, i com interactuen els diferents actors. En tot cas, les noves condicions materials dels centres, i la seua influència sobre la resta del conjunt urbà, tant material com personal, no hi ha dubte que marquen l’esdevenir ciutadà. De forma conscient o inconscient. Però no hi ha dubte que aquestes formes del cor de les ciutats, convertides, per dir-ho ras i curt, en centres on es juguen diferents espectacles, marquen una diferència considerable sobre els nostres comportaments. El senyor Marx ja en deia alguna cosa sobre això. Un cor amb imatges diferents, bàsicament excitadores del consum i no de la reflexió, imposa un criteri neoliberal enfront del valor humanístic de la Il·lustració. Canvi de paradigma doncs.
