Com era d’esperar el conseller Vicente Barrera ha ocupat el seu nou càrrec igual que si s’hagués posat al capdavant de la gestió de la ramaderia de Victorino i com si tots els valencians fórem un ramat de mansos.
Al personatge no se li ha ocorregut cap altra cosa que iniciar la seua singladura amb una defensa patètica de la tauromàquia, suposadament, anorreada sota els governs dels «rojos». La mentida no pot ser més gran. Només cal llegir el reportatge de Miguel Giménez i Toño Fraguas publicat a elDiario.es per a adonar-se’n com de complaent i generosa ha estat l’esquerra oficial des de sempre amb la Fiesta Nacional. Fins i tot, durant el Botànic –expliquen els periodistes- es van mantenir i recuperar totes aquelles activitats taurines que depenien de les institucions. Així, la plaça de bous de València, propietat de la Diputació en mans de Compromís i PSOE, va mantenir les corregudes contractades pel PP el 2015. La mateixa institució administra una escola i un Museu Taurí que ha arribat a publicar obres imprescindibles per a la història cultural de la humanitat com Manolete en Valencia, Caricatoros o El traje de luces.
El Botànic va ser també qui va recuperar el 2018 el premi instaurat pel soterrador de la televisió valenciana, l’expresident Alberto Fabra, Va de bous. La distinció, expliquen Giménez i Fraguas, pretenia segons Fabra protegir sense complexos la «fiesta» davant dels atacs de l’esquerra.
No cal dir tampoc que en molts pobles governats per Compromís o pel PSOE les festes de bous al carrer no només no s’han prohibit sinó que s’han potenciat amb el pretext de mantenir la cultura popular tot i que, bàsicament, per una por cerval a les envestides dels sectors més reaccionaris de cada localitat.
Per a la dreta més rupestre agitar la defensa de la tauromàquia en nom de la cultura -com defensar a mort el «valensiano» i alhora la seua expulsió de la vida pública- ha estat des de sempre una carta electoral a jugar.
En Algemesí, per exemple, el PP ja va intentar en la darrera etapa de Francisco Camps donar a entendre que els socialistes, que el govern socialista local, volia acabar amb la festa limitant a través de la Llei d’espectacles –promulgada pel mateix PP- el nombre de seients de la plaça de bous que cada setembre es munta a la ciutat. L’argument era que l’alcalde socialista eliminaria seients per ampliar els accessos i facilitar l’evacuació del recinte en cas de perill, amb la qual cosa es perdrien abonaments i acabaria per perillar la continuïtat de la festa per motius econòmics.
El mateix any, a l’ombra, van atiar el jovent contra el mateix alcalde en protesta per les limitacions horàries de les casetes de les penyes en el Parc Salvador Castell davant les protestes d’un veïnat que, a diferència de fa 40 anys, al setembre no descansa per la sega de l’arròs –origen de la festa- sinó que matina per a anar a treballar a les oficines o els magatzems de València, Alzira o Singapur. Abans que els activistes xilens contra els criminals de la dictadura o els de la PAH contra els desnonaments, Emili Gregori va patir davant del seu domicili escarnis intolerables. Mesos després va perdre l’alcaldia en favor d’un PP taurí renascut de l’entorn de la congregació Marista local.
Després, ja governant el PP, el poble va ser notícia a tot l’Estat per la recuperació de les carreres de vedells que van ser motiu de violents enfrontaments entre defensors i detractors. L’alcalde Vicente Ramon Garcia va defensar el lamentable espectacle de les carreres de vedells apel·lant a la tradició mentre alguns dels més abrivats defensors d’aquestes bramaven davant de les càmeres.
La darrera batalla que ha donat la dreta en la mateixa ciutat ha estat la d’oposar-se a la decisió del Consell Escolar Municipal de mantenir quatre dels cinc dies de la setmana lectius tenint en compte que a les vesprades no hi ha classes. L’any passat, les 4.000 persones de la plaça de bous, van bramar «No volem escola!», a ulls veients tota una proclama a favor de la cultura. Quants xiquets en edat d’escolarització assisteixen als bous? A propòsit d’això, cal dir que la ciutat depassa els 27.000 habitants. Tant se val.
I com siga, malgrat les proclames i la visibilització forçosa de la Fiesta Nacional com un dels pilars de la identitat carpetovetònica, els bous d’Algemesí com la majoria de festes on es maltracten els animals, ja fa anys que van entrar en decadència.
El conseller Barrera deu saber de sobres que l’any passat només un 1,9% dels espanyols van assistir a algun espectacle taurí. El negoci no està, doncs, en la venda d’entrades, ni l’interès és tampoc salvar una tradició. La tauromàquia és un dels molts quiosquets del que queda de l’estructura de poder de l’antic règim de què es beneficien amb diners públics un grapat de personatges. També un artefacte ideològic molt potent del bloc reaccionari contra els enemics d’Espanya tal com ells l’entenen.
I així les coses, mentre l’extorero proclama les virtuts de la Fiesta, els seus confrares censuren a Borriana les publicacions en valencià o eliminen el nom de Vicent Torrent de l’auditori de la seua ciutat, Torrent. O prometen que aplicaran l’exempció del valencià en les comarques castellanoparlants, una mesura que no caldrà adoptar atès que la conselleria d’Educació en mans de Compromís sempre va deixar que els pares d’aquestes comarques triaren que els seus fills estudiaren o no en valencià.
Quan Barrera i els seus subalterns s’hagen cansat d’unflar el bou de l’espanyolisme més ranci pel forat del cul a força de censurar publicacions, obres de teatre i exposicions, retirar subvencions a l’enemic, rebatejar biblioteques o auditoris, només els quedarà Lina Morgan, les cançons de Francisco, les pel·lícules de Toni Leblanc i un país inundat per la caspa amb amplis sectors de la societat emprenyats i avergonyits.
L’esquerra, sempre tan cauta, tan temorosa de provocar conflictes, tan exquisidament responsable, encara no ha après que la dreta espanyola, imbatuda des de 1939, és reaccionària fins al moll dels ossos i li la bufa la democràcia.
Addenda. Veig en aquesta mateixa publicació una fotografia del moment del traspàs de carteres al capdavant de la Conselleria de Cultura a l’ultra Vicente Barrera pletòric entre les dues somrients exconselleres de Compromís, Aitana Mas i Raquel Tamarit. Tot d’una encomiable exquisidesa. Fins i tot el mateix Mazón se n’ha felicitat de l’elegància dels vençuts. Ja ho deia un Zaplana faceciós des del faristol de les Corts emprant un símil futbolístic a una oposició perplexa, embovada, dividida: «Señorías, ¡Es que no hay portero!». Per això guanyava sempre.
