Pocs són els que poden sobreviure completament sols a l’absurd de l’existència en els descampats infinits de la desesperança, sense creure en el miratge d’un organitzador invisible del caos. Ni a penes ho poden fer aquells que s’afegeixen a una qualsevol tribu nòmada de les moltes que viuen de la depredació, de la mendicitat carronyera a les grans ciutats si fa no fa com els coiots, en bandades poc estables que passen la major part del temps amagant-se dels caçadors. Açò mateix que us dic, us ho diran també antropòlegs molt viscuts, teòlegs il·lustrats, sociòlegs metòdics, psiquiatres reputats, intermediaris de Déu de tota mena, el fruiter xinès de la cantonada de casa, la vostra puta de confiança o el barber de tota la vida que ha confessat més pecadors que el cap mateix de l’església catòlica universal.
Tots necessitem una tribu, cert, però no una que viatge permanentment sense cap rumb a la cerca de la seua pròpia autodestrucció. No som coiots, tots nosaltres. Som bípedes que parlem, tenim la capacitat del pensament abstracte, consciència de nosaltres mateixos. Som mamífers de l’ordre dels primats i de la família dels homínids capaços de construir un ganivet, cuinar un plat exquisit de pasta a la genovesa, eixugar-nos amb habilitat la merda del cul, expressar en mots o en colors o en sons la química hormonal de l’enamorament com a base, potser, del principi biològic de la preservació de la nostra salvatge espècie.
Som animals que podem viatjar a l’espai igual que podem aniquilar sense pietat homínids com nosaltres mateixos per pur odi, per interessos, per plaer, inútilment. Homínids que podem programar i dissenyar genocidis a escala industrial. Inventar, també, vacunes per a esborrar dels nostres cossos allò que en diem virus. Som capaços d’extraure tumors com pilotes de tennis. Recosir extremitats i fabricar-les. Podem, fins i tot, apreciar tota la poètica sagrada d’un orgasme, sempre evanescent, fugisser.
I, alhora, tots necessitem aquell ordre quasi perfecte de cada dia: el paleta que esmorza fort i se’n va a construir el seu tros de Torre de Babel sobre un tros de sol ancestral que ens pertany a tots, inconscient o no de ser-hi un còmplice més dels lladres del ciment; el banquer que es repassa els seus lluents tous dels dits justament ara que a penes compta bitllets perquè el capitalisme s’ha tornat de plàstic i algoritmes; la caixera del supermercat que deixa els xiquets a l’escola de les monges i, tot seguit, se’n va contenta a fer anar la màquina d’ingressar diners; l’investigador del laboratori cosmètic, el netejador de la gàbia de l’elefant del zoo berlinès, l’estanquer que despatxa caixetes plenes de càncers de tot tipus, el policia abrivat que es mor per fotre dues bones hòsties a qui gose qüestionar l’ordre… Així van les coses, l’ordre. Perquè hi ha l’ordre des que ens aixequem fins que ens n’anem a dormir. Un ordre per a follar, per a menjar, per a treballar, per a protestar, per a medicar-se, per a matar, per a calumniar, per a jutjar, per a callar, per a humiliar-se, per a deixar-se dominar… Un ordre establert i clar que regna dins de les tribus diverses dels homínids. La seues funcions són, bàsicament, protegir-nos de nosaltres mateixos, mantenir-nos com a espècie tot seguint un sistema de normes tan complex com idiota i, sobretot, construir una alta muralla contra la por a la mort, la qual sabem que ens assetja allà fora, on els coiots, en les enormes planúries de la solitud.
La por a la nostra mort i, també, a la dels altres. Sabem que un dia ens entrarà per les ungles, per un tallet quasi invisible que ens hem fet en el dit gros del peu esquerre. Que la respirarem o potser que la sentirem pujant-nos per l’esquena amb passes de ratolí com els del país de Lil·liput. La por a nostra mort i la por a la mort dels altres, dels que estimem. La por a la mort d’un fill.
De vegades, però, no hi ha muralles prou grans, ni ordres tan ben establerts, ni companyies tan plaents per evitar el pànic. El món va ple de gent com nosaltres que en secret, per vergonya o per pura precaució, ha sabut construir una fortalesa dins de les muralles que volem creure que ens mantenen sans i estalvis. Però no hi ha prou en creure.
En conec un cas al replà de la meua mateixa escala. Manté l’ordre a desgana perquè sap que és del tot inútil rebel·lar-se’n si no ets capaç de tornar-te en coiot. Així, doncs, que va a treballar cada dia, ben agençat, perfumat, fingint una alegria que li ix de natural. Es mostra amable al bus, a la farmàcia, a la fàbrica on treballa. Parla molt però calla més. Calla, vull dir, els secrets del seu dolor que també és el dels altres. En arribar a casa, la poca estima que li queda per la vida, l’escriu en un quadern que guarda a bon recapte entre un volum de Talese i un altre de Gramsci. Val a dir, que és una tria feta només per a tocar els collons.
Després tanca a pany i clau la porta del seu diminut apartament i baixa les cortines japoneses perquè no passe la llum. A l’escala de sobte sentim un gran terrabastall. És la mort i la por que intenten tombar la porta a colps i entrar dins de la fortalesa per agafar-lo i estimbar-lo al buit. Els colps són com de martells gegants. Els gossos del veïnat lladren espantats, embogits… Tothom es tanca a casa. Hi ha els que resen. Hi ha els que fan veure que no senten res. Al cap d’una estona de la fortalesa només es sent la música de Tom Jobim, de vegades la de Bach, d’altres la de Radiohead… de vegades, també, s’escola per les ranures de la porta un silenci perfumat de gesmil que envaeix tot l’edifici.
En aquell moment, el nostre singular veí, ja fa una estoneta que s’ha estiregassat al sofà, pensa en els homínids, resa pels homínids en el llenguatge antic dels xerokees. Segur dins de la seua fortalesa, entre les quatre parets amarades de records i de silencis, pensa quan encara podia sentir el plaer amb la sola inspiració del desig. Rememora aquell cos nu de pell blanca que tant li agradava llepar. Es perd en un record de camps de bresquilleres a la primavera. Pensa les rialles del pare, pensa un bosc de ribera habitat per donyets immortals i fades luxurioses. Pensa la mort i la maleeix. Sobretot, pensa la mort dels altres, la que encara no ha arribat, la dels fills, i la maleeix.
Després se’n va a dormir. Molt sovint això passa quan encara ni se n’ha anat el sol. De vegades, abans de caure en una son profunda s’imagina que és un coiot. O que a la mitja nit vindrà la mort i es quedarà quieta al seu costat, nua i bella, la seua boca entre les seues cames.
