Quin sentit tenia fer pamflets amb aquella vella vietnamita arraconada anònimament a la porteria d’un porter de la CNT? A les acaballes del franquisme, fer pamflets era una forma de rebel·lia, tenia un aroma romàntic. La seua funció havia de ser informar, però aquesta funció difícilment arribava a uns centenars de persones. Sovint, els pamflets quedaven als sarrons dels estudiants i els treballadors, o a terra. Ara, passats molts anys, encerte si dic que fer pamflets tenia com a objectiu omplir el buit que deixava la dictadura. Sota el franquisme hi havia un únic pensament, unes idees comunes inamovibles que ocupaven tot l’espai social, i sols en la intimitat de les llars ens atrevíem a mostrar-nos discrepants, si bé no construíem res que ocupés l’espai social; no podíem, senzillament eixa era la missió de la repressió policial: intentar que cap altra idea ocupés l’espai comunicatiu, i que la població sentís que sols existia una única realitat: la feixista. I avui, l’agressió policial a una manifestant per l’educació pública, ens ve a recordar que encara l’estat fa servir la força per mantenir la mordassa.
La confrontació política al País Valencià durant la transició del franquisme al règim del 78 fou paradigmàtica pel que fa a la creació d’un buit ideològic, nacional en el nostre cas, que permetés implantar i desenvolupar les línies mestres de la ideologia constitucionalista espanyola.
Sense entrar en una anàlisi detallada, al País Valencià, als anys 70, hi havia una forta consciència nacional. Tant era així que es va poder impulsar la via del 151 per a assolir l’Estatut d’Autonomia. Aquesta via d’accés a l’autonomia era la que farien servir les nacionalitats històriques: Catalunya, Euskadi i Galícia. La resta aniria per l’article 143, que era una mera descentralització administrativa. Però ja en aquell temps l’espanyolisme tenia molt clar, molt més que nosaltres, ingenus militants que encara créiem en la bona fe de les esquerres espanyoles, que calia tallar qualsevol possibilitat de generar una consciència nacional al País Valencià.
Pensat i fet: la constitució introduí la impossibilitat de federació entre autonomies (que no val per a Navarra i Euskadi), o siga que sols servia per a impedir la col·laboració entre els Països Catalans; va impedir l’accés a l’autonomia pel 151 als valencians; va absorbir el nacionalisme organitzat dintre del PSOE (algú hauria d’escriure què va fer possible la destrucció del PSPV), a la vegada que el nacionalisme cultural organitzat al voltant d’Acció Cultural del País Valencià treballava afavorint el PSOE també; es van reforçar les estructures provincials, i es va desfermar un terrorisme de baixa intensitat.
L’objectiu de tot plegat era impedir que germinés una estructura política que generés un pensament alternatiu en clau nacional al dissenyat pels espanyols. I ho van aconseguir. Els valencians llavors ens vam veure foragitats de l’espai comunicatiu social. No teníem mitjans de comunicació; els mitjans, de fet, actuaven com a veritables adoctrinadors de la població. No teníem estructures polítiques, vam haver de crear des de zero la Unitat del Poble Valencià. Ens van fer renunciar al nom del país i de la llengua. Ens van arrabassar les senyes d’identitat pròpies. En definitiva, ens van obligar al silenci.
Un silenci que dura ja vora 50 anys, un silenci que ha generat un buit. El buit de la capacitat de reconèixer-nos com a valencians. I aquest buit nacional ha sigut, i està sent, omplert per l’única idea que frueix a la societat valenciana, que no és altra que la de ser espanyol. Senzillament, no
es pot ser nacionalment altra cosa que espanyol al País Valencià, perquè, enfront d’eixa idea nacional, sols existeix el buit creat a força de repressió i lleis injustes per l’espanyolisme.
El País Valencià és un bon exemple de com un sistema polític genera un buit social que després omplirà amb la seua ideologia. Per això era important mantenir la tensió en el llunyà franquisme, fer veure a la població que hi havia una altra forma de pensar. El País Valencià necessita urgentment generar aquest espai social d’identificació amb uns trets valencians distintius dels espanyols si volem sobreviure. I, en general, ens cal construir un espai que ompli el buit deixat per una esquerra que fa temps que va declinar de les seues responsabilitats.
