Acabe de llegir dos dietaris molt diferents, dels que val la pena parlar. El primer es diu Dietari d’insensibilitats, l’ha escrit Edgar Tello i l’ha publicat Eclecta Llibres. El segon és Quadern de la penombra, de Manel Alonso, amb el segell Lletra Impresa.
Tello és professor d’institut de llengües clàssiques a Barcelona amb arrels familiars al País Valencià. Com tots els dietaristes, no té prou amb la vida real, així que necessita construir-ne una alternativa amb les seues anotacions. Cita Joan Didion: “La gent que pren notes en quaderns íntims és una espècie diferent, gent solitària i reservada que sempre canvia la disposició de les coses, insatisfets ansiosos, nens que, pel que sembla, van patir en néixer un cert pressentiment de pèrdua”.
Partint d’aquesta pèrdua original, doncs, Edgar Tello passeja la seua mirada vitriòlica per les seues jornades laborals i també per la vida quotidiana, començant pel veïnat. Voldria parlar de Bach, com fan tants dietaristes contemporanis, però acaba llegint compulsivament i passejant una displicència pervertida portes enfora. “Si la meva vida és obscura, bruta i malaltissa –així la sento-, les meves lectures són cristal·lines, profundes, psicològiques, franceses, sibarites, clàssiques”. Un tipus convençut, com hauria dit Proust, que la verdadera i autèntica vida no pot ser sinó la literatura.
I mentre va llegint i va escrivint va trobant espills que el delaten. Del meu diari Ser persona, per exemple, li crida l’atenció el següent paràgraf:
“S’aproxima el final de curs. Propose als meus alumnes de primer d’ESO que escriguen deu línies sobre el que han aprés durant el curs. Coincideixen dos o tres, sorprenentment, en un enunciat semblant: “He aprés a seure bé a la cadira i no menjar xiclet a classe”.
Cinc anys de carrera universitària, un Curs d’Adaptació Pedagògica, un doctorat, una càtedra, els oficis paral·lels d’escriptor i periodista i, finalment, la revelació del meu autèntic ofici: acomodador”. És el que té d’entranyable la meua antiga professió.
Però igual que llegeix els dietaris aliens no s’oblida de fer una ullada a la col·lecció “Idil·lis” de Literatura Eròtica d’Edicions de la Ela Geminada. Allí troba un diamant en brut, Confessions d’una sugar baby. El volum “escrit en el dialecte d’Ausiàs March”, el deu colpir quan la protagonista, una jove valenciana de vint anys immersa en el més luxós comerç carnal, confessa que el que més li agrada en aquest món és “follar i llegir”. Tello es desfà en elogis amb aquesta “desconeguda i gran autora, digna hereva d’Estellés” i amb la seua obra “escrita en un valencià envejable i riquíssim”. I això, cal suposar, abans o després d’acomodar-se l’erecció, com hauria imaginat Quim Monzó.
Quant a Quadern de la penombra, és un llibre molt diferent. Si Tello s’esforça –i sovint aconsegueix- per bastir un estil compacte i treballat, Manel Alonso busca una mena de grau zero de l’escriptura, una prosa transparent amb el mínim artifici. El motiu central dels seu escrit és l’evocació de la mort del seu fill, esdevinguda en agost del 2020. Si la paraula orfe revela la situació de no tindre pare, amb quin mot podríem designar l’absència d’un fill? El llenguatge és insuficient, i per això Manel sembla voler cercar la màxima espontaneïtat literària.
Es reclou entre llibres –és la seua vida-, llepant-se els alifacs i provant de suportar el dolor per la desaparició d’Arnau: “Dic fill i plou de sobte al desert”. El resultat és un dietari melancòlic, on, com que evoca tants amics comuns ja desapareguts (com Vicent Salvador o Josep Igual), me’l fa molt proper humanament.
Aprofitant que va participar en el procés de publicació del meu poemari En un món sense normes (Neopàtria, 2023), en fa el següent comentari:
“Joan Garí, que aparenta una gran seguretat en si mateix i a més dona la imatge d’un home tranquil, és en el fons allò que se’n diu un patidor a qui se li suma l’ànsia que li provoca el desig de perfecció. El llibre m’ha agradat. Hi ha poemes realment bells, suggeridors…”
Em reconec en el retrat. El perfeccionisme és el vici lògic dels obsessionats per l’escriptura (mea culpa). Com diu Luis Rodríguez (Visaje): “La diferència entre la paraula quasi correcta i la correcta realment és un gran assumpte: és la diferència entre la cuca de llum i el llamp”.
Per això, en definitiva, fem dietaris: per a consignar la inadequació entre les nostres altes expectatives vitals (totes apreses en els llibres dels altres) i la misèria habitual de la vida quotidiana.
