Sense alçar-me del llit, comence la lectura de la premsa. Primer La veu, que obri amb un titular que m’agrada, perquè em recorda Joan Fuster, en l’any de la picor, quan parlava de la creació d’Acció Cultural: «Cal la unitat entre les persones que estimen la llengua». Són paraules de Toni Royo, delegat de la Plataforma per la Llengua al País Valencià en una interessant entrevista de Manuel Lillo. M’entretinc una bona estona llegint-la i mire unes quantes coses més, com ara l’article de Joan Canela que parla de Pedro Sánchez com a icona pop antifeixista i l’article del meu amic Xavier Serra que sempre és contundent, enèrgic i de prosa impecable. Serra comença la columna amb el suspens d’una novel·la policíaca: «Monòver, 7 de juliol de 1992. Falten dues setmanes per a la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Una dotzena de guàrdies civils, amb gossos, entren al bar Astèrix i emmanillen Joan Durà…». Aneu a la columna, si voleu acabar-la de llegir. A continuació, repasse per damunt damunt el Levante buscant la columna d’Alfons Garcia que amb la seua prosa acollidora sempre diu alguna cosa que m’arriba. Però, no el trobe. No deu haver escrit per a aquest diumenge. Me’n vaig al diari Ara que em sorprén amb el titular de portada: «L’esquerra aguanta i barra el pas al PP i Vox». És el resultat d’una enquesta sobre la batalla del 23J que diu que encara no està tot decidit en cap sentit «ni pel que fa al resultat global a l’Estat ni en la lluita pel lideratge independentista que mantenen ERC i Junts a Catalunya». Com que tinc les meues preferències, m’alegre dels resultats de l’enquesta, perquè m’obri una petita escletxa a l’esperança. Dec ser antic, però encara soc dels que creuen que la coalició PSOE-Sumar no és el mateix que la de PP-Vox. Jo respecte els meus amics que pensen que són tots la mateixa cosa. Algun motiu deuen tenir per veure-ho així. Jo ni els considere el mateixos ni tampoc no soc dels que opinen que com pitjor és millor i aniré a votar a una de les esquerres possibles, ara, en aquest país. Després d’estudiar l’enquesta, llig quatre columnistes que m’interessen i òbric La vanguardia. Fa molts anys, alguns l’anomenaven el diari seriós on s’expressava Convergència, ja que l’Avui, deien, era el tebeo. La Vanguardia també porta una enquesta, però apunta i dispara a un objectiu diferent al del diari Ara: «El PP ganaria con holgura el 23-J y podría sumar la mayoría com Vox». No sé per quin motiu l’edició en català obri de manera molt més suau: «El Govern de Sánchez obté una valoració alta, malgrat el desgast». Escodrinye l’enquesta i se me’n va el poquet optimisme que m’havia donat la de l’Ara. No tinc més ganes de diaris i, tip del tema de les eleccions, abandone. «No veuré el debat de demà», em dic. I me’n vaig amb Andrea Camilleri a resoldre un cas d’assassinat a Sicília. Riccardino es diu la que sembla la seua darrera novel·la. I em trobe amb un comissari Montalbano que no sap si és el policia de sempre o el personatge de la sèrie que passen per televisió. Interessant la trama policíaca amb l’afegitó d’un duel dialèctic entre el personatge i el seu Autor. Soc un viciós de les novel·les de Camilleri.
