El 9 de novembre de 1989, ara fa 37 anys, va caure el mur de Berlín. Aquelles parets de formigó armat que es trencaven físicament, simbolitzaven la fi d’un món, el de la Guerra Freda, el fracàs d’un sistema que havia volgut ser universal, i eren també la porta d’entrada del capitalisme més furiós a la vida ací i enllà d’aquell teló d’acer imaginari. No era ni de bon tros un món bo, però des d’aleshores n’hem vist de tots els colors. La Xina a banda, com ha estat des de fa mil·lennis, caldria afegir. Fins i tot pels especialistes en la història més recent, és pràcticament impossible resumir breument tot el que hem viscut. Lluny de l’harmonia esperada pels més innocents o idealistes, superat un comunisme una mica incompetent i ingenu, considerat pels “gendarmes” de la democràcia -Estats Units i aliats-, l’enemic a abatre –guerres de Corea i Vietnam, traumàtica descolonització africana, guerres de guerrilles i dictadures llatinoamericanes…-, la pau no va arribar ni se l’espera de moment.
25 anys ja de l’11 de setembre de 2001. Cauen les torres bessones a Nova York. Una altra data important. Ara els occidentals ja tenim un nou enemic sobre el que dipositar la causa de tots els mals: el gihadisme. L’11 de març de 2004, els atemptats de Madrid reblen el clau. Des de 2001 hem assistit a guerres o conflictes duríssims en Afganistan, Irak, Síria, Somàlia, Iemen, Pakistan, el Sahel, a l’Iran i a Palestina -amb un genocidi sense precedents des de la solució final hitleriana-. I tot això campa per ací amb un anti-islamisme desbordat, que capitanegen Vox i Aliança Catalana, tan ben avinguts en este i, possiblement, altres temes.
Es reordena el món, si és que aquest desordre calculat és una forma d’ordenació, però les bases injustes que el sustenten són les mateixes: la desigualtat, l’explotació dels més febles com a mà d’obra d’usar i tirar, l’acumulació de la riquesa en mans de les grans corporacions, la destrucció del planeta, l’extermini de les minories… Un món globalitzat a la brava, on la veritat i la mentida circulen confusament per les grans xarxes, un món que se’ns ha fet tan gran i inabastable com evidents són les nostres necessitats diàries per viure amb dignitat, sense deutes, sense comptes pendents. I és ací, precisament des de l’aparent feblesa de les majories excloses-que per ser-ho (majoritaris) ja són fortes- des d’on hauria de construir-se una nova societat, on els dies fatídics foren exclusivament per atzar, per accidents inevitables.
I és aleshores, davant la mínima espurna de propostes pel bé comú en igualtat, o davant l’exigència d’honestedat política, moment de les grans manifestacions d’indignats que recorren les grans ciutats, quan renaix el feixisme, nodrint-se dels més desgraciats entre els desgraciats: els sense arrels, els de bandera fàcil, que ni són pocs, ni saben realment qui hi ha darrere d’ells -ja va deixar escrit Sèneca en boca de Medea, “cui prodest scellus, is fecit” , a qui beneficia el crimen, l’ha fet-.
En este context, algunes dades es fan simbòliques per a tota la humanitat, d’altres només a casa nostra. El cúmul de desgràcies és gran. Davant de totes elles busquem les causes, volem saber quant d’evitables podrien haver estat. L’any 2006, un accident a la línia 1 del metre de València ens va deixar paralitzats. Encara és difícil entendre el que realment va passar, però el que va estar clar des del primer dia va ser la nul·la intenció de reconèixer responsabilitats per part del govern, aleshores del PP. Com tampoc ho van fer de l’accident d’Angrois. Els mateixos que ara s’afanyen en exigir dimissions pels recents accidents ferroviaris a Andalusia i la Mancha. Tal volta la dimissió immediata siga un acte valent, tal volta, veritat senyor Mazón?
Fa pocs dies de l’última dana i dos anys de la gran tragèdia per aquella dana immensa, i encara estem esperant algú que reconega la més mínima falta, per omissió especialment, però també per les accions d’ocultació, plenes de mentides, i les polítiques urbanístiques suïcides que es repliquen. No és fàcil conviure amb la ineptitud i l’opacitat. I ja sabem que quan les aigües baixen turbulentes, guanyen els pescadors oportunistes. Els pescadors de vots.
Davant dels dies fatídics, exigim aigua clara, i molt de seny a l’hora de votar.
