El Partit Popular i Vox han entrat en les institucions valencianes com un elefant en una cristalleria i han començat a desmantellar tot el que s’han trobat ben fet durant aquests huit anys de govern progressista. A Elx han anticipat l’eliminació dels carrils bici; a Nàquera han vetat la bandera amb els colors de l’arc de Sant Martí en els edificis municipals amb motiu del Dia Internacional de l’Orgull LGTBI+; al Cap i Casal acaben d’anunciar, a so de bombo i platerets, que rebatejaran el pont de les Flors amb el nom de Rita Barberà; les regidories d’Igualtat de moltes localitats han passat a ser de Família; s’hi han creat àrees de Vida, Tradicions i Festejos Taurins o Caça; les alcaldesses de Castelló i València han aprovat la traducció dels respectius topònims al castellà… Tot i que la legislatura no ha fet més que començar, la llista de despropòsits, si segueix aquest ritme, serà infinita.
De veritat és tan important traure del mig les vies ciclistes a la capital del Baix Vinalopó? De debò els molesta el símbol del col·lectiu LGTBI+ penjat en els balcons consistorials o al Palau de Benicarló? Realment la regidoria ha de fer referència al tipus de família tradicional heteronormativa que propugnen? Tan incomprensible és el nom en valencià d’aquestes dues ciutats perquè el primer Ple estiga dedicat a restablir-ne la denominació oficial en la llengua imperial? Vertaderament no hi ha altres mesures més apressants per tractar o solucionar els primers dies de mandat? Quan un partit guanya unes eleccions, ha de treballar per millorar la vida de la ciutadania, dotar-la de més prosperitat i llibertat, bastir a partir d’allò que els predecessors van fer, en definitiva, alçar o sumar, però mai suprimir, eliminar o esborrar allò que feren els anteriors en el càrrec pel simple fet que eren adversaris polítics. És de sentit comú!
És clar, per a poder entendre tots aquests disbarats sense solta ni volta, cal explicar quins són alguns dels capitostos d’ultradreta que els ideen. Primer de tot, Carlos Flores, condemnat per maltractament verbal a l’exdona i que s’han llevat del damunt ací, però que serà el cap de llista al Congrés per València com si allí, a Madrid, no importara el seu passat térbol. A continuació, qui serà, sens dubte, vicepresident primer i conseller de Cultura, Vicente Barrera, extorero i net de franquista. I recentment hem conegut el nomenament de Llanos Massó com a presidenta de les Corts Valencianes, una declarada antiavortista membre de l’associació Hazte Oir que ha destacat pel seu activisme antifeminista i que està en contra, entre moltes altres coses, de l’educació pública. Així, doncs, un escèptic de la violència contra les dones, un matador de bous i una beata. Quina tríada! A aquest pas, no m’estranyaria gens que el pròxim conseller d’Agricultura fora un negacionista rematat del canvi climàtic, i el de Justícia, Interior i Governació, un genocida internacional acusat de crims de lesa humanitat.
Sí, ha sigut arribar i poar, però en negatiu, han vingut amb una motoserra o una radial a la mà amb la intenció de desballestar tot allò que, amb moltíssim esforç, havia costat tant d’aconseguir. L’objectiu, hi insistisc, és desfer, aniquilar, arruïnar, fer desaparéixer qualsevol acció duta a terme per l’esquerra durant les dues legislatures del Botànic en comptes de construir perquè les persones visquen més i millor. Destrossar. Fer més mal que una pedregada. I això xoca clarament amb l’esperit anhelat de la cosa pública, que hauria de ser una arma carregada de futur i no de passat, d’esperança i no de retrocés. Com va dir algú, en política cal sanar els mals, mai venjar-los.
