La vaga general de l’11 de novembre ha sigut molt més que una jornada de protesta. Ha constituït una demostració de força, organització i capacitat de resposta de la classe treballadora, del moviment en defensa del dret a l’habitatge i dels moviments socials davant les desigualtats, la precarietat i les polítiques que amenacen els drets socials, laborals i econòmics. L’èxit de la convocatòria i la mobilització als carrers han evidenciat que hi ha una part important de la societat disposada a defensar els seus drets, reclamar millores en les seues condicions de vida i exigir respostes davant problemes que afecten cada vegada més persones.
L’11N ha sigut també una resposta contundent a l’ofensiva antisindical de la dreta i l’extrema dreta. Davant els intents de desacreditar les organitzacions sindicals, qüestionar-ne la legitimitat i presentar la mobilització com una pràctica injustificada, la vaga ha reivindicat el valor del sindicalisme de classe com a instrument d’organització, representació i defensa dels interessos col·lectius de la classe treballadora. Els sindicats són una de les eines fonamentals d’un sistema democràtic. Sense llibertat sindical, negociació col·lectiva i capacitat de mobilització, la classe treballadora estaria molt més desprotegida davant del poder econòmic.
Una de les imatges més significatives de la jornada ha sigut el seu caràcter intergeneracional i plural. La presència de gent jove, dones i persones migrants, al costat de treballadores i treballadors de diferents sectors i generacions, demostra que les reivindicacions laborals i socials connecten amb realitats diverses i amb les preocupacions de bona part de la societat. No ha sigut una mobilització restringida a un sector o a una generació, sinó una confluència de persones que comparteixen la necessitat de més drets, més igualtat i unes condicions de vida dignes.
Aquesta diversitat ha contribuït a generar una nova expressió d’unitat popular, que va més enllà de la unitat entre organitzacions sindicals. L’11N ha fet confluir treballadores i treballadors, moviments veïnals, plataformes pel dret a l’habitatge, joves, dones, persones migrants i diferents col·lectius socials al voltant d’un projecte compartit de transformació. Aquesta unitat popular, construïda des de baix, des de la pluralitat i la solidaritat, és un dels principals actius de la mobilització i cal consolidar-la i ampliar-la.
Un altre element fonamental ha sigut la unitat sindical. La confluència de les organitzacions sindicals de classe, juntament amb els moviments socials i les plataformes en defensa del dret a l’habitatge, ha permés construir una convocatòria àmplia i plural, amb capacitat de connectar les reivindicacions laborals i socials amb els problemes quotidians de la gent. L’11N ha demostrat que, quan el sindicalisme de classe és capaç d’aparcar diferències, sumar esforços i treballar des de la unitat d’acció, el moviment obrer guanya capacitat de convocatòria, legitimitat i força reivindicativa.
El programa de la mobilització és clar: defensar el dret a l’habitatge, plantar cara a l’encariment de la vida, exigir salaris dignes, pensions públiques suficients i uns serveis públics de qualitat; oposar-se al rearmament i a l’Europa fortalesa, i avançar cap a la justícia climàtica i social. Són reivindicacions que no poden abordar-se de manera aïllada, perquè formen part d’una mateixa agenda. No podem separar la defensa dels salaris de la lluita per un habitatge accessible, ni les reivindicacions laborals de la defensa de les pensions, els serveis públics, la pau i la protecció del planeta.
Al País Valencià, aquestes reivindicacions tenen una concreció especialment urgent. La precarietat laboral, la temporalitat, els baixos salaris i la inestabilitat de l’ocupació continuen afectant amplis sectors, especialment els vinculats al turisme, l’hostaleria, l’agricultura, el comerç i els serveis. Necessitem ocupació estable i de qualitat, reduir la temporalitat i la subcontractació abusiva, reforçar la negociació col·lectiva i garantir salaris que permeten viure dignament. En aquest sentit, cal impulsar la reivindicació d’un salari mínim valencià, adaptat al cost de la vida i a la realitat socioeconòmica del nostre territori, que permeta avançar cap a unes condicions salarials més justes i reduir les desigualtats. Aquesta reivindicació ha d’anar acompanyada de les iniciatives polítiques i institucionals necessàries per fer-la possible, dins del marc competencial vigent.
La qüestió de l’habitatge és igualment central. L’encariment desorbitat dels lloguers, l’especulació immobiliària, la turistificació i la insuficiència d’habitatge públic estan expulsant moltes persones dels seus barris i dificultant que la gent jove puga emancipar-se. A les ciutats i als pobles valencians, l’habitatge s’ha convertit en un dels principals factors de desigualtat. Cal ampliar de manera decidida el parc públic de lloguer, mobilitzar els habitatges buits, limitar els abusos especulatius, regular els lloguers en les zones tensionades i garantir que l’habitatge siga un dret i no un negoci. També cal defensar unes pensions públiques dignes, amb especial atenció a les pensions mínimes, a les dones pensionistes i a les persones que han tingut trajectòries laborals precàries, així com garantir-ne el poder adquisitiu i la sostenibilitat del sistema públic.
Aquestes reivindicacions adquireixen una dimensió especialment important en un context europeu marcat per l’augment de les desigualtats, la precarització del treball, l’escalada de la despesa militar i l’enfortiment de les polítiques de tancament de fronteres. Per això, la resposta no pot limitar-se a l’àmbit local o estatal. Necessitem més coordinació entre les organitzacions sindicals de classe, els moviments socials i les plataformes ciutadanes dels diferents països europeus. Cal impulsar espais de cooperació, compartir estratègies i coordinar jornades de mobilització que permeten fer front a unes polítiques econòmiques i socials que també es decideixen en l’àmbit europeu. La solidaritat internacionalista i l’acció col·lectiva són imprescindibles per construir una Europa dels drets, dels pobles i de la justícia social, davant l’Europa de les fronteres, el militarisme i els interessos del capital.
Per això, el principal repte és anar més enllà de l’11N. No podem permetre que l’èxit d’aquesta vaga general es diluïsca amb el pas dels dies ni que la unitat construïda quede reduïda a una convocatòria puntual. Necessitem transformar aquesta força col·lectiva en un procés de mobilització continuada i sostinguda en el temps, amb objectius compartits, capacitat d’organització i participació des de la base en cada poble, en cada barri, en cada centre de treball i en cada comitè de vaga. Cal consolidar la unitat del sindicalisme de classe, enfortir les aliances amb el moviment en defensa del dret a l’habitatge i aprofundir la confluència amb els moviments socials.
Aquesta mobilització ha de tindre continuïtat als centres de treball, als barris, als carrers, als comités territorials de vaga i a tots els espais on es defensen els drets de la classe treballadora. Cal mantindre la pressió social i sindical, combinar la negociació amb la mobilització i impulsar noves iniciatives unitàries que permeten avançar en reivindicacions concretes: salaris dignes, un salari mínim valencià, reducció de la precarietat, pensions suficients, ocupació de qualitat, habitatge accessible, serveis públics i protecció social. També cal situar en l’agenda valenciana la defensa d’un model productiu diversificat, sostenible i amb més valor afegit, que genere ocupació estable, millore les condicions laborals i evite que el creixement econòmic continue sustentant-se en els salaris baixos i la precarietat. No es tracta només de resistir davant les retallades o les amenaces, sinó de prendre la iniciativa per conquerir nous drets i millorar les condicions de vida de la gent.
Aquesta perspectiva exigeix generositat, responsabilitat i voluntat de cooperació entre les organitzacions. La unitat no significa renunciar a la identitat pròpia ni amagar les diferències, sinó saber construir espais comuns al voltant d’objectius compartits. El sindicalisme de classe ha de continuar exercint un paper central, però també ha de saber escoltar, incorporar i treballar conjuntament amb els moviments socials, les organitzacions veïnals, les plataformes pel dret a l’habitatge i els col·lectius de joves, dones i persones migrants. La força col·lectiva naix precisament d’aquesta diversitat i de la capacitat de transformar-la en acció compartida.
L’11N no pot ser un punt final, sinó un punt de partida. Ha demostrat que hi ha força social, capacitat d’organització i voluntat de lluita per fer front a la precarietat, les desigualtats i la pèrdua de drets. Ara cal donar continuïtat a aquesta força, ampliar-la i convertir-la en una aliança estable entre el sindicalisme de classe, el moviment pel dret a l’habitatge i els moviments socials, amb una perspectiva de coordinació i solidaritat europea.
Cal continuar treballant i lluitant des de la unitat, l’organització i la mobilització. Perquè els drets no es defensen sols: es conquereixen i es defensen col·lectivament. Només amb una mobilització àmplia, plural, diversa, coordinada i sostinguda en el temps podrem avançar cap a una societat més justa, igualitària i digna per a totes i





