És curiós com segons l’edat, fins i tot els mesos tenen una olor diferent. Setembre, per exemple, per a mi, abans feia olor de material escolar a estrenar: nous llibres on posar el nom per marcar territori, quaderns per a decorar amb portades acords a les matèries que acollirien, gomes d’esborrar i llapisseres de colors per dibuixar i desdibuixar errades i encerts. Olor de vi en temps de verema, amb els tractors carregats de raïm alentint el trànsit per la carretera.
Setembre era tornar a les aules, però també a les amistats amb les quals havíem perdut quotidianitat i proximitat per uns mesos. Era reprendre confidències, jocs, aficions i rutines, però en part, eren rutines anhelades. Per nosaltres i, supose que també pels nostres pares, encara que no ens ho feien sentir així.
Setembre era el retorn a les aules, però també a casa, on migràvem des d’aquelles casetes de camp que no tenien massa comoditats, però ni ens n’adonàvem perquè ho compensaven amb moltes altres coses. Més que el col·legi, la tornada a casa venia marcada per les festes patronals. Com si aquestes foren les encarregades de posar color a un trànsit que, malgrat tot, no era traumàtic, o almenys no és així al meu record.
Ara setembre és una obligatorietat de canvi, de vegades més imposat que necessari. És un juny reconvertit en una altra cosa. Un juny que no és preludi de sol, ni de jocs al voltant de la piscina ni de dies de platja. Res de res. Només és un punt i seguit que camuflem de punt i a part, envoltat de nous propòsits perquè aterrar de sobte en la realitat siga més plaent. És eixe mes en què tractem de conscienciar-nos que l’estiu s’ha acabat encara que les temperatures ens recorden que no és així. On pensem que el mar ja no és bona idea malgrat ser igual de bona com sempre.
Tal volta és eixe trànsit del tot al res, de la calma a les presses i a les obligacions encadenades, el que porta afegit eixe vessant de canvi de setembre. Canvis de decorats i programacions a les televisions, canvis de vestuari en els maniquins de les tendes, canvis d’objectius en les nostres prioritats, canvis de propòsits per a reconvertir les nostres il·lusions, canvis de rutines per tractar de veure-ho tot diferent… Tot per fer menys traumàtic el pas d’un mes a un altre. Un canvi de full al calendari que passa desapercebut en altres casos, però que en setembre suposa un abisme.
Agost és un Nadal disfressat de festa major on la sinceritat escasseja i el cinisme agafa posicions avantatjades, mentre que setembre és eixa continuïtat on comprovar que l’anhel de canvi està molt bé, però que, en alguns aspectes, tot continua igual. Que hi ha canvis que ja semblen impossibles per més que el desig de transformació en aquest cas siga immens. Que la crispació no ha fet vacances, sols has sigut tu qui ha desconnectat dels mitjans de comunicació i de l’entorn, de la realitat. Però l’ambient continua igual de podrit que abans. Que hi ha coses que no canvien perquè, malauradament, sembla que han vingut per a quedar-se. Que aquest entorn ni m’agrada ni em representa, que fa olor de ranci i de por, i que per més que ens entestem a veure setembre com un mes innovador i estimulant, tot és un déjà-vu que busca espai a l’esperança.
