Divendres passat, el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) aprovava, 17 anys després, un nou model de finançament que suposa una millora substancial per al País Valencià, que disposarà de 3.669 milions d’euros anuals addicionals, respecte al model actual. Malgrat l’avanç, la Generalitat, representada pel conseller d’Hisenda José Antonio Rovira, va votar-hi en contra. El conseller Rovira declarava, el divendres mateix que l’acord era “insuficient” i que, entre altres coses, no contemplava una reivindicació històrica com el “fons d’anivellament transitori”. Per a nosaltres el que no contempla és una injustícia històrica: ni la compensació de l’espoli fiscal i el deute en infrainversions, ni la condonació del deute públic per l’infrafinançament dels nostres serveis públics des de l’estat.
Hem de donar la raó -ho vam dir ja al gener- a Rovira en el fet que l’acord no resol ni l’infrafinançament històric del País Valencià, ni té en compte la condonació del deute injust ni els anys d’infrainversions acumulades ni el fet que els valencians, malgrat trobar-nos per sota la mitjana en renda per càpita, paguem com si estiguérem per sobre. Motius, tots aquests, que provoquen que els valencians tinguem un nivell de vida i uns serveis públics pitjors que la majoria de territoris de l’estat espanyol, situació que, pels motius que siga, no pareix preocupar als abrandats campions de “la igualtat de tots els espanyols”, convertida en la realitat en desigualtat financera crònica per al poble valencià.
Ara bé, dit això. Quines són les millores del finançament que ha aconseguit el PP en aquests 17 anys? Quines són les propostes que té el conseller Rovira sobre la taula que li permeten rebutjar 3.669 milions? Per què d’aquests 17 anys, el PP n’ha estat 9 a la Moncloa, huit dels quals coincidiren amb el PP governant la Generalitat. Anys en què tots els problemes d’infrafinançament, endeutament injust i manca crònica d’inversions no només no es van resoldre, sinó que van anar empitjorant.
La coincidència del PSOE governant a la Moncloa i la Generalitat -sis anys- tampoc van servir per a aconseguir cap millora substancial del model del finançament, malgrat les protestes del llavors conseller i hui ministre d’Hisenda, Arcadi España, que demanava sense èxit el fons d’anivellament transitori, tal com ara recordava el conseller Rovira. Una reivindicació que el seu partit només ha recordat quan era el PSOE el que l’havia de concedir.
Això és perquè, per contradictori que parega, la millora del finançament valencià ha vingut gràcies a la pressió d’Esquerra Republicana de Catalunya. Una veritat per a molts incòmoda, però que posa molts dubtes sobre l’eficàcia de votar partits que pensen en clau espanyola i partidista. Per als qui les fidelitats a la cúpula sempre estaran per sobre a la fidelitat al poble valencià. Que el rebuig del conseller Rovira al nou finançament estiga motivat per les estratègies de la direcció estatal del PP i no d’una estratègia efectiva de pressió per millorar aquest acord, diu molt sobre a favor de qui treballen el conseller Rovira i la resta del govern del qual forma part.
El juny passat una llarguíssima vaga de docents va posar sobre la taula la precarietat i col·lapse del sistema educatiu públic valencià. Un dels motius esgrimits pel PP per no atendre una reivindicació de docents i famílies molt justes i assenyades va ser la falta de recursos econòmics.
Una “falta de recursos” que contrasta, no només amb el rebuig a la millora de finançament, sinó també a les polítiques de regals fiscals als més rics que són una de les marques d’identitat del pacte entre PP i Vox. Es calcula que el conjunt de rebaixes fiscals aprovades des del 2023 han suposat una pèrdua de recaptació de més de 450 milions d’euros des de llavors. Una xifra que supera ells 330 milions d’euros que la Generalitat ha amprat al FLA [Fons de Liquiditat Autonòmica del Govern espanyol] i que caldrà tornar amb interessos, per tal de fer front a les necessitats del sistema públic de salut.
Que el govern valencià s’haja d’endeutar per mantenir el funcionament normal dels pilars bàsics de l’estat del benestar al País Valencià no és una bona notícia. És com si un transportista s’endeutara, no per comprar el vehicle, sinó per pagar la benzina. És una mostra de les conseqüències de l’infrafinançament, sí, però també de la desastrosa gestió de l’actual bipartit de dretes.
Dit tot això, reivindiquem una solució a l’estil del concert econòmic d’Euskadi i Navarra, que seria la solució per la nostra sobirania financera i un model de benestar social amb prou recursos per als serveis públics valencians, com va defensar Enric Morera fa un grapat d’anys: «Morera: “Necessitem un concert econòmic com a Euskadi i Navarra”»
