És molt preocupant observar com creix l’onada mediàtica que apunta al fracàs del sistema democràtic a l’Estat espanyol a recer de fets que no són sinó conseqüència de la ineficàcia d’uns polítics que actuen sota els interessos i les estructures partidistes. Aquests polítics no són el sistema democràtic, sinó l’expressió conjuntural del resultat de l’aplicació de les regles que el regeixen, que no són altres que el dret a triar les opcions polítiques que hom considere adients.
No fracassa el sistema; convé aclarir-ho. El sistema funciona: hi ha eleccions, hi ha diversitat de partits, hi ha alternança, debat, llibertat d’expressió i separació de poders. És a dir, els elements que conformen un sistema democràtic hi són i funcionen.
El fet profund i descoratjador és que el poder polític sorgit de les eleccions no funciona per resoldre els greus problemes que Espanya, com a Estat, té plantejats: l’absència d’una ruptura democràtica que ha deixat intactes estructures vitals per a la democràcia, com ara el poder judicial; la irresolta qüestió territorial, en tots els seus aspectes, des de la convivència entre nacions sotmeses a un colonialisme intern fins a l’anacronisme de les ciutats situades en territoris africans; i l’estructura econòmica dissenyada per garantir la pervivència d’un sistema més capitalista que social.
Que el poder judicial és un ens autònom que fa política sembla que no necessita gaire demostració. Cal recordar l’afer Begoña Gómez, la instrucció del qual ha sigut severament modificada pels mateixos òrgans judicials i criticada des de diverses fonts judicials; o el tractament d’afers com el de l’exministre Montoro, que fa més de dotze anys que s’instrueix; o la condemna del fiscal general de l’Estat, fonamentada en indicis espuris i sostinguda per una majoria exigua, per citar-ne sols tres de ben sonats.
El problema territorial no ha deixat de ser un problema. Si durant la Transició va ser el terrorisme d’ETA, els darrers deu anys han estat marcats per la repressió contra el procés independentista català. I ara vivim la tragèdia de la migració a la frontera sud europea, amb una visió eurocèntrica i colonial molt pròpia del segle XIX.
Les condicions econòmiques que pateix Espanya tenen ara el seu estendard en la crisi de l’habitatge, símptoma d’una economia que no funciona per a aquells que no tenen recursos i en què l’escletxa social augmenta imparable.
Podria seguir amb exemples, com l’impuls de la turistificació contra la població —l’aeroport del Prat—, els incendis massius, la gestió de la dana, el deteriorament de la sanitat o de l’educació. No cal, però. Tot això no significa que el sistema democràtic haja fet fallida. El que cal interpretar és que ha fracassat el funcionament del sistema democràtic dissenyat per la Constitució del 78, que ni de bon tros és el mateix.
Resulta del tot irresponsable i perillós que, fins i tot des de mitjans progressistes, s’anuncie a bombo i platerets que el sistema democràtic ha fracassat. Sembla que s’hagen unit a l’orgia de desprestigi que, des de la dreta i l’extrema dreta, es fa dia sí i dia també.
Possiblement, les causes d’aquesta submissió a l’actual sistema sorgit de la Constitució del 78, així com de l’absència de crítica i d’alternatives, que tenen els seus màxims exponents en el PSOE i el PP, siguen les mateixes que fan ineficaç la democràcia: la llei de partits polítics i la llei electoral.
Aquestes són, en definitiva, les que construeixen el sistema de representació partidista. En el primer cas, la llei dissenya un sistema en què el poder per nomenar diputats i diputades rau en el secretari general d’un partit, i aquesta és la realitat no admesa de la democràcia espanyola: el control ferri del partit per un grup molt reduït de persones que, a més a més, es duen al seu líder. Això fa que la democràcia interna desaparega i que sols aquells que estan disposats a deixar-se dominar sobrevisquen a les baralles caïnites, la qual cosa té com a conseqüència la tria de mediocres i ineptes.
En el segon cas, els desequilibris territorials són tan brutals que la representació real queda del tot diluïda.
Hi ha més motius, com ara lleis que afecten el funcionament de la justícia o l’absència de lleis que faciliten, de forma senzilla, la democràcia directa. No és l’objecte d’aquest article. Ara sols volia assenyalar la incongruència i la submissió intel·lectual d’uns mitjans dits progressistes que han assumit el discurs del fracàs del sistema democràtic.
I això, ens ensenya la història, és el millor que hom pot fer perquè puge el feixisme.
