Corregir i augmentar

Fa més de cinc anys que em vaig imposar la disciplina d’escriure una columna setmanal, que va passar per diferents etapes abans de recaure en un lloc tan hospitalari com és Diari La Veu. Crec que és un exercici molt saludable que pretén humilment pal·liar en part la dinàmica entotsolada de les pràctiques universitàries actuals. M’obliga a seguir l’actualitat i al mateix temps em permet dir la meua sobre diferents temes fora dels corredors universitaris. De vegades cauen quasi del costat del dietari, altres de l’assaig, però setmana rere setmana m’obliguen a aturar-me, a pensar i a veure com anem, de quines coses puc parlar en aquest raconet setmanal públic de llibertat.

De vegades tinc molt clar del que escriuré des de dies abans. Altres, recorde el que explicava Joan Fuster, eixe gran i prolífic columnista, sobre el seu procediment habitual. «Una vegada comentà que la seua estratègia d’escriptura era la següent: ficava un paper a la màquina, encenia un cigarret, apuntava un títol i, després, continuava». Ho conta Enric Sòria a I morir deu ser deixar d’escriure. Joan Fuster o l’escriptura com a autoretrat en moviment, eixe excel·lent recull de textos seus sobre Fuster editat per Afers i que constitueix també un interessant i fidel retrat en moviment d’Enric Sòria llegint Fuster, pensant i fent un dels actes més fusterians que existeixen: dialogar amb ell, amb acords i desacords. 

És de veres que, com el mateix Enric Sòria afegeix, probablement no s’han de prendre aquestes paraules al peu de la lletra, però segur que alguna cosa d’això n’hi havia, obligat com estava a un ritme intens d’escriptura de columnes. I, com també apunta Sòria, les seues columnes reproduïen aquest esquema de partir d’una anècdota per anar filant arguments en forma de diàleg amb ell mateix, «entre enunciacions, objeccions i matisacions», aprofundint i alhora arribant a un altre punt que probablement és el que li interessava des del principi. Cal fer cas als mestres i, en efecte, em sembla una manera molt plausible d’escriure una columna (encara que jo canvie el cigarret per un café o un te) i de tractar de fer que el lector o lectora ens acompanye en un raonament que el que pretén, en primer lloc, és fer-nos a nosaltres mateixos més clar algun tema o algun aspecte d’un tema o, al contrari, sotmetre certeses a revisió.

I això és el que estic fent en aquestes ratlles, perquè el que m’abellia hui és parlar-vos d’eixe llibre que tenia pendent i que encara no vos havia recomanat. No fa falta que insistisca en la qualitat del catàleg de l’editorial Afers, però és que la tasca que realitza Vicent Olmos i el seu equip és absolutament admirable. Això és fer país, enriquir-lo, oferir-li sempre la lectura oportuna i adient en cada moment. L’editor també dialoga amb els seus lectors fidels, i cal seguir la conversa que ens proposa puntualment any rere any l’editorial Afers, sense dubte una de les més importants, per constància, per regularitat, per interés, per persistència, de tot el domini lingüístic.

I altre d’eixos llibres fonamentals i oportuns és I morir deu ser deixar d’escriure, publicat durant l’any Fuster, en un període d’intensa producció sobre l’intel·lectual de Sueca, però que no hauria de passar desapercebut. Assenyale algunes raons que el fan recomanable, algunes de generals, altres que fan referència a passatges que m’han interessat particularment.

Per exemple, és un llibre que destaca Joan Fuster com a escriptor, com a un excel·lent escriptor d’assajos, ja siguen en la forma volant de la columna o en volums monogràfics de més profunda interpretació, com, clar, per exemple, Nosaltres els valencians. Però també ens recorda que va ser un magnífic poeta i traça la continuïtat entre ambdós gèneres en la seua escriptura, la continuïtat retòrica que s’hi pot establir. I també, com, en Fuster, la literatura es converteix en gimnàstica intel·lectual, en crítica social i cultural, en font de coneixement.

També explica amb abundants exemples com Joan Fuster era un «humanista escèptic», que va practicar sempre una «adhesió incompleta» i la «suspicàcia metòdica», però que va aconseguir mantindre a resguard el nucli de la seua profunda convicció humanista de vell lliurepensador de l’acció demolidora de prejudicis, de mentides i de simulacres que va exercitar incansablement al llarg de la seua obra. Humanista escèptic, que és també una manera de dir exercitador implacable de la ironia, també de l’autoironia, amb un fons implícit de tendresa, d’estima cap a les persones i cap al seu país.

A més, ens recorda que «corregir i augmentar, això és la cultura», i que llegir Joan Fuster bé és entrar en diàleg amb ell, no venerar-lo com una mena d’oracle intocable. Això seria en realitat neutralitzar-lo. No hi ha res menys fusterià que la veneració acrítica. I el més important de les seues obres més influents és que iniciaren un diàleg que ens fa pensar i, sense dubte, espere que avançar. Ell mai no va voler dir la darrera paraula sobre cap tema.

I entre els capítols que més em van estimular, recomane especialment «De fora ¿o de dins? estant», tant pels articles de Fuster que li serveixen de punt de partida com per les reflexions que Enric Sòria planteja, tant en la versió original de 1993 com en la coda del 2023. El 1950, escrivint per a exiliats catalans en Llatinoamèrica, Joan Fuster alertava d’un problema central del catalanisme de preguerra: «la incapacitat d’integrar eficaçment en un discurs nacional els altres territoris de parla catalana “més enllà de la pirotècnia dels tòpics”». En efecte, el dietari Unitat de xoc, de Pere Calders, que recull la seua experiència al front, entre d’altres llocs al nord del País Valencià, n’és un bon exemple. És cert que a hores d’ara no sembla gens clar que la nació dels valencians siga la catalana, tant per raons històriques com pel fet que les nacions es fan a conseqüència de processos històrics i s’instal·len així en l’imaginari social. Són poderosíssimes comunitats imaginades segons la clàssica definició de Benedict Anderson. En qualsevol cas, és clar que Joan Fuster pensava la nació en termes lingüístics, per la qual cosa per a ell la construcció d’una nació catalana que comprenguera tots els territoris que comparteixen la llengua era un objectiu fonamental. Eixa diagnosi es pot compartir o no, però el que és indubtable és l’existència d’una comunitat lingüística que podria i potser hauria d’implicar una fluïda comunicació, un trànsit d’escriptures i lectures i, per què no, un camp cultural comú.

Llegir aquest text ens pot evitar pensar que si això no s’hi ha produït -o no s’hi ha produït prou- és responsabilitat única de l’autoodi blaver. Com assenyala Sòria a partir de Fuster, hi ha actituds més simètriques als nord i al sud del riu de la Sénia del que es podria pensar. O, per a ser exactes, la seua asimetria els revela com a complementaris: «Vist així, el regionalisme (ocult) dels catalans i el regionalisme (postís) dels valencians són asimètrics, però complementaris. Per als del nord, els valencians són encara més estranys perquè parlen la mateixa llengua sense assemblar-se per això a la imatge que els catalans tenen d’ells mateixos. Per als del Sud, els catalans són enemics justament perquè afirmen que parlen la mateixa llengua, pretensió que ja els desqualifica sent tan diferents com són». I afegeix: «El fet que els regionalistes benpensants de València copsaren amb temor el caràcter polític, i “separatista’”, del nacionalisme català -una ratlla que ells, sempre atents “a ofrenar noves glòries a Espanya”, no estaven disposats a traspassar de cap manera- […] en tot cas afegia més combustible al recel».

En resum, que I morir deu ser deixar d’escriure és un llibre molt recomanable, perquè està molt bé i perquè és una lectura molt lúcida de l’obra de Joan Fuster que ens anima a continuar el diàleg. I que espere haver escrit una columna amb modèstia però en l’estructura de la qual es note a qui m’agradaria semblar-me ni que fos una mica, de quin mestre m’agradaria aprendre la retòrica de la columna periodística, el gènere literari més representatiu del segle XX, que diria César González Ruano citat per Enric Sòria, que com tot assaig «és literatura d’idees o no és», en definició del mateix Joan Fuster, i que potser ha perdut esplendor, però encara continua tenint la seua importància i la seua funció a aquest diàleg de sords que és el panorama comunicatiu del segle XXI.