No sé per què l’altre dia vaig pensar en Charles Trenet cantant per a oficials alemanys en el París ocupat. És una imatge potent, cinematogràfica. Supose que barrege imatges de pel·lícules diverses, pot ser que fins i tot de Casablanca. No estic molt segur de quin era el repertori que ja tenia a principis dels 40, però me l’imagine cantant “Y’a d’la joie”, i dient bon dia a les oronetes perquè hi ha alegria per totes bandes, en el cel, sobre les teulades i sol en els carrerons, du soleil dans les ruelles. I en el públic, uniformes alemanys, nazis gaudint de l’espectacle, sentint que no només han conquerit París sinó que tenen la francesitat al seu servei. I el rellotge fa tic tac tic tic, i els titots fan glu glu glu i l’alegre campaneta fa ding ding dong. I quand notre coeur fait boum, tout avec lui dit boum et c’est l’amour qui s’éveille. És l’amor que es desperta. “Boum” és una altra cançó que també li atribuïsc en aquells París en el qual Ilsa vestia de blau i els alemanys de gris.
Podria haver pensat en Pierre Drieu La Rochelle, amic de Borges, un traïdor amb una certa elegant grandesa dirigint la Nouvelle Revue Française en 1941. Va ser traïdor en concret a França, perquè crec que quan els nazis l’ocupen ell ja era feixista. És com el revers tenebrós dels afrancesats espanyols a la guerra del segle XIX. Ell sense dubte veia en l’Alemanya d’aquell moment l’estat ideal i supose que una França sotmesa on ell fos un referent intel·lectual i artístic no li semblava mal projecte. El col·laboracionisme en el seu cas va ser un exercici de coherència. També el seu suïcidi en 1945 no el redimeix però li sosté la grandesa. És algú que sembla assumir la responsabilitat dels seus actes i les seues eleccions. D’altres aconseguirien sortejar-la i fins i tot elaborar ficcions retrospectives. D’això a l’estat espanyol en sabem molt.
També podria haver pensat en els col·laboracionistes que retrata Max Aub a Morir por cerrar los ojos. “Francia tenía un cáncer y nadie lo sabía, o, mejor, nadie se quería dar cuenta. […] Es una traición sin traidores, una suma incalculable de pequeñas cobardías”, pot dir un personatge. I un altre es pregunta: “Si los oficiales eran fascistas y el pueblo veía encarcelar a los antifascistas, ¿qué podías esperar?”. França, la vella república, els ideals identitaris de la llibertat, la igualtat i la fraternitat escarnits, aixafats, oblidats. El país en mans de la seua cara més fosca, dels feixistes, dels covards, dels indignes, dels indiferents acomodant-se. Paris ciutat oberta, la drôle de guerre, una guerra de broma, i oferida als nazis perquè la facen seua. I aleshores el Vel d’Hiv, Drancy, Roland Garros convertit en camp de concentració i trens en la nit cap a Auschwitz, i també Vernet i Djelfa, i Jean Moulin morint camí del cap de concentració.
Pense en tot això i sent les cançons de Charles Trenet com a banda sonora. Je chante, je chante soir et matin, je chante sur mon chemin. La festa havia de continuar i, al remat, havien de viure. La festa de les lletres franceses. Cantava en el seu camí. I possiblement el que menys pensava allà per 1941 o 1942, mentre tractava de demostrar que els seus cognoms no eren jueus no fos cosa que es trobara de sobte en un d’aquells trens amb destí desconegut, no fos que es tancara el teló i ja no es tornara a obrir, je chante mais la faim qui me poursuit tourmente mon appétit, possiblement el que menys pensava és que aquella situació havia de passar, que un dia entraria un tanc pels Champs Elyssées amb el tinent Granell alliberant Paris, amb la bandera republicana espanyola, la d’eixa democràcia que havien abandonat abans que s’abandonaren ells mateixos, i que els poderosos d’aleshores tindrien el seu Nuremberg, i quan arribara eixe dia haver sostingut la festa i haver cantat alegrement que el rellotge feia tic tac tic tic davant dels botxins l’hauria d’avergonyir, i fins i tot li posaria les coses difícils i ell mateix hauria de fer les maletes, i anar-se’n als Estats Units, que allà s’ho empassen tot i si estaven reciclant nazis, doncs com no anaven a reciclar un cantant, però que lluny la douce France, cher pays de mon enfance.
L’altre dia pensava en Charles Trenet i en la gent que ha de viure sota el jou, esperant temps millors o fins i tot traient profit. Perquè el poder sempre llueix, com llueixen les corretges i les botes i els fusells i la seua força sembla un bon aixopluc encara que la dignitat se’n ressenta, que s’haja un d’humiliar una mica, d’arraconar principis, però què se li havia de fer, s’havia de viure, i manaven ells i qui anava a pensar que els mil anys de Reich anaren a quedar-se en tan pocs, que els partisans que anomenaven terroristes, els que sí que sentien les cris sourds du pays qu’on enchaîne, acabarien guanyant la guerra. I com recuperar després la dignitat perduda. Tornant a buscar corretges i botes lluents i dir que passava per ací i que al remat qui ha sigut bon súbdit pot tornar a ser-ho.
Em fascina Charles Trenet cantant per als alemanys mentre França cau a trossos, mentre els trens viatgen cap a l’est en la nit, i fent-ho amb la seua alegria escènica, perquè ell és un artista i el que sap fer és cantar eixes cançons, dibuixar amb la veu una França perfecta imaginària per a consum de l’amo, per a gaudi del botxí.
Em fascina, i em fa pena, i aleshores la joia es torna melangia. I les cançons de Trenet són una banda sonora perfecta per a la vella Europa en el seu laberint, per a l’estat espanyol esperant un altre amo, per al trist País Valencià i les seues festes sota la magnànima mirada del cacic, els ditirambes i els jocs florals sota la magnànima mirada del cacic.
