El moviment popular que esclata arran de la intervenció policial en el desallotjament de Mari Carmen Abascal (amb acampades pel dret a l’habitatge en diverses ciutats de l’Estat espanyol) ha portat com a conseqüència una vaga general per a l’11 de novembre i eleccions anticipades. A això s’hi sumen la vaga d’educació a la Comunitat de Madrid i fortes mobilitzacions en defensa de la sanitat i les pensions. Tot plegat posa al centre de l’opinió pública el dret a l’habitatge, la necessitat d’augments salarials i la defensa dels drets socials: sanitat, educació i pensions.
Aquest nou clima polític desplaça el marc que la dreta postfranquista estava establint a partir de la situació de Ceuta, basat en el racisme i la xenofòbia. Malgrat la responsabilitat política del Partit Socialista i de l’esquerra parlamentària en la situació social, aquest ambient nou obria la possibilitat de recuperar expectatives electorals per part de l’«esquerra». Davant d’això, la dreta postfranquista contraataca provocant incidents i enfrontaments. Primer va ser la presència a la universitat d’activistes d’extrema dreta com Vito Quiles. Ara són les convocatòries d’un (no se sap molt bé què) autodenominat Blocus i el recent accident de tren a Toledo, que la dreta i la ultradreta també estan intentant capitalitzar per a canviar l’ambient polític.
Per la forma de convocatòria, al marge del moviment popular, sembla que intenten imitar les convocatòries estudiantils franceses. Però els cartells, a més de ser fets amb intel·ligència artificial, són dissonants amb la cultura política de l’Estat espanyol. Fan veure que la mà que mou el bressol té intencions ocultes: dreta postfranquista, serveis d’intel·ligència, propis o aliens… Qui serà?
Han decidit aturar el moviment popular evitant el debat sobre les exigències socials i ocultant-lo amb el fals debat sobre la violència i la seguretat. És el mateix que ja van intentar amb la immigració. És la posada en escena de bocs expiatoris (migrants, okupes o joves violents): la batalla del pobre contra el pobre.
D’aquesta manera justifiquen la repressió al moviment popular i a les lluites obreres, com ara la del metall. I eviten la reflexió necessària de la població en lluita sobre la desobediència civil, el qüestionament del monopoli de la violència per part de l’Estat i el dret a l’autodefensa.
Si això és així, el fet que s’utilitzen joves (moltes vegades adolescents) de les barriades obreres també ens hauria de fer reflexionar més enllà de la seua manipulació. No se’ls pot tractar amb el menyspreu amb què ho fan alguns sectors de l’esquerra. Cal acceptar aspectes autocrítics: hi ha una falta de treball polític i d’incidència en aquest sector de la població.
Cal entendre que parlem d’una generació a la qual ja no se li ofereix res i que, per tant, ha perdut l’esperança de trobar resposta en aquest sistema. Són joves als quals se’ls refrega cada dia pels ulls l’aparador de la societat de consum, mentre se’ls en nega qualsevol accés.
Moltes vegades són adolescents desarrelats socialment, culturalment i fins i tot familiarment. Viuen en una societat on els valors dominants solen ser conservadors i reaccionaris. Se’ls discrimina més enllà del seu grup de pertinença i ningú no els facilita eines per interpretar la seua realitat. Ningú no s’acosta al seu llenguatge ni a la seua cultura. I si algú ho fa, sol ser l’extrema dreta.
En contraposició, hi ha la generació anterior de joves, que continua confiant que amb la reivindicació i la lluita pot transformar, encara que siga en part, la seua situació de precarietat. Reivindica la seua formació escolar i exigeix oportunitats per tenir un lloc en la societat. Això, per cert, xoca amb els límits estructurals del model socioeconòmic en la seua fase de desenvolupament actual. D’ací el conflicte social.
Aquesta generació d’adolescents no pretén canviar la societat. Pretén apropiar-se d’allò que s’exhibeix i que se’ls nega, i pel qual se’ls castiga quan intenten aconseguir-ho. Tanmateix, això no ha de ser necessàriament així. Precisament a França es veu com una part (no tots) d’aquests mateixos sectors és capaç de sostenir una resposta a la seua situació des de la reivindicació social.
Al final, la repressió a aquesta generació, juntament amb la repressió al moviment popular, crea una situació que torna a donar la iniciativa al bloc postfranquista. Cal que l’esquerra augmente la relació i el treball amb aquesta nova generació. És necessari incorporar-la al conflicte social des d’una perspectiva que tinga en compte la seua pròpia cultura i les seues formes de relacionar-se. I urgeix introduir propostes que li permeten participar d’una forma conscient en la seua pròpia realitat i allunyar-la de ser carn de canó, de presidi o de malalties diverses. Aquest és el destí que els amos del món han escrit per a elles i també per a més generacions.
Amb la mort de la societat industrial i a partir de la globalització, l’anomenat proletariat es fragmenta en xicotets trossos. Així perd la capacitat d’autoidentificar-se i, per tant, de plantejar objectius de transformació col·lectiva. I aquests objectius són imprescindibles si volem salvar la humanitat i el propi planeta, no sols de la barbàrie, sinó de la seua pròpia destrucció.
