Els viatgers passen uns dies a la vall del Baztan allotjats en una còmoda cabana del càmping del mateix nom, al poble d’Erratzu. Encara que una mica endarrerida, la tardor ací ja ha començat a desplegar amb força la paleta dels colors que en pocs dies pintarà el paisatge de les diverses tonalitats de grocs, ocres, marrons i rojos de roures, castanyers, freixes i faigs i els altres, variadíssims, arbres, sobre el fons dels verds permanents dels prats i el blanc predominant de casals (baserriak, en diuen ací) i pobles. Llevat de la intensa pluja amb què van ser rebuts el primer dia, el sol i un clima temperat han facilitat passejos i excursions per camps i serres dels voltants, un dels objectius principals del seu viatge. Havien estat feia uns anys al Parc Natural de Bertiz, després d’una breu passejada per Elizondo, la capital de la vall, amb el temps just per fer un mos sense pena ni glòria. Així, la nova incursió a la vall presentava tots els atractius d’allò que pràcticament es viu per primera vegada. I per primera vegada, ara sí, els viatgers encaminaven els passos a un dels itineraris més recomanats dels voltants d’Erratzu, el que porta al salt d’aigua del Xorroxin, una ruta molt amable que es fa tothora en companyia de l’aigua i la seua cantarella i travessant eixos petits ponts de fusta o pedra coberts de molsa que sembla que hi són des de fa segles. El poble està de festa: hi té lloc una cursa de 42 quilòmetres de muntanya que ha eixit a les 8.00 i el guanyador de la qual fa la seua entrada en meta passades les 12.00 del migdia. Des d’aquesta hora fins passades les tres el degoteig d’esforçats corredors i corredores que arriben exhausts i plens de fang de cap a peus serà constant. Els viatgers aprofiten per dinar en un dels bars del poble.
El Baztan és una comarca plenament bascòfona de manera que les provatures en l’idioma del país, fetes quasi sempre amb més voluntat que encert, són rebudes amb paciència i simpatia per part de la gent d’ací, sobretot quan s’assabenten de l’origen nacional dels visitants. Compartir una mateixa llengua, la pròpia del país, encara que siga en les formes més simples de la comunicació, engega de seguida els subtils mecanismes de la complicitat que la fan possible i agradosa. La gent de la terra, com en general els valencians, tenen el bon costum de saludar-se breument (un bon dia, un egun on, un lleu moviment del cap, l’esbós d’un somriure) quan es creuen en el camí. Senten no poder dir el mateix de tothom, sobretot dels en general adustos castellans i estirats francesos –per què deu ser així?– que es troben per Zugarramurdi i la seua famosa i embruixada cova, avui convertida en inevitable reclam turístic. La següent passejada els porta des del poble d’Arizkun a Urrasun i la bellíssima Amaiur, amb les ruïnes del castell que en el segle XVI va ser l’últim bastió navarrès davant l’embranzida de les tropes castellanes. I com que no es poden estar d’apamar aquest món des de l’alçada dels 1.418 metres del mont Saioa, el gegant del Baztan, mamprenen des de l’alt d’Artesiaga l’ascensió al cim redó de la muntanya en un dia lluminós que els acosta horitzons llunyaníssims, al nord els cims punxaguts del Pirineu, a l’oest els seus estimats Beriain i Aralar i el seu diàleg etern damunt les profunditats de la vall de Sakana. El cim del Saioa el sobrevolen voltors i àguiles i uns quants cavalls, d’aquells que tant abunden al Baztan al costat dels simpàtics pottokak, la raça nana autòctona, pasturen tranquil·lament l’herba fresca. Obert als quatre vents el Saioa obliga els excursionistes a ajustar bé la seua vestimenta mentre s’adeliten en la vista del paisatge que s’estén als seus peus, els circumda i abraça. En una bústia que un de tants grups d’aficionats a la muntanya com hi ha al País Basc ha deixat a recer del vèrtex geodèsic del cim per albergar missatges, els viatgers hi deixen testimoniatge del seu pas fugaç però imperible pel Saioa abans d’iniciar el descens. L’esforç l’acabarà de compensar un bon àpat a Elizondo i la visita a la llibreria l’Akelarre Kulturgunea, que ves per on és d’uns valencians del Port de Sagunt, també propietaris de la d’El Puerto d’aquella ciutat. Els viatges no solen decebre quan et posen davant dels ulls les connexions que van tramant la complexa i inabastable realitat del món. Per celebrar la troballa s’emportaran a casa els poemes de Pascual Pla y Beltrán, el paisà d’Ibi que en els anys trenta del segle passat va ser el primer mentor i prologuista de l’alcoià Joan Valls, Poemas proletarios y correspondencia,que ha publicat Manuel Aznar Soler aquest 2026 per a Ediciones Tinta Roja, i un llibre de la jove poeta basca Ione Gorostarzu, Geratzen dena (El que queda). Amb aquests llibres i tots els records del Baztan que aniran desgranant en dies futurs els viatgers fan promeses de tornar més prompte que tard a xafar els camins infinits del Baztan.
