“Arcus patris forte non cadunt”/els arcs del pare no cauen per casualitat. Això és el que ens diu la tradició clàssica. Allí on diu “els arcs”, podeu llegir “els braços, la força, el poder”. “Non corpore sed transgressionibus cadunt”, continuen els clàssics. Diferencien allò físic, el cos, d’allò espiritual o anímic, la transgressió. És a dir, allò ferm i ben afortalat pot caure per acció tant de la força física, com de la força moral. Transgressió: falta a la moral o als costums, que pot ser pròpia d’un mateix o feta per part dels del voltant.
O siga, tenim un binomi sobre el que se sustenta el poder: 1.) la força física, i 2.) la moral o bons costums. Més que “bons”, hauríem d’entendre “usuals o vigents”, que poden ser costums bons o no tan bons. I per la paraula “pare” hauríem d’entendre el pare individual de cadascú, o podem entendre també el pare col·lectiu en forma d’assentament d’hàbits usuals o vigents, la pràctica social, per exemple, “el patriarcat” o “el matriarcat”.
La psicologia psicoanalítica o freudiana ja va establir que al pare individual de cadascú se’l pot matar. “Arcus patris forte non cadunt”. I s’ha de matar metafòricament el pare perquè el fill, que s’ha criat amb dependència i necessitat del pare, que l’ha idealitzat com a garant i solucionador de tot, necessita (el fill) créixer per si soles, necessita enfrontar-se a tot i solucionar-se la vida per si soles, necessita, en una paraula, volar. Oposar-se a eixe fet, tal com actuen alguns pares arrogants o suposadament mal informats, fa malbé a tots, especialment al fill, transformant-lo en “rebel sense causa”.
Per una altra banda, històricament l’home ha usat la seua superioritat física respecte de la dona, per a imposar-se públicament, per a assegurar-se tot el poder social, i relegar la dona a la casa, sense formació ni exercici d’oficis públics o socials. “La muller en casa, a la cuina i amb la pota trencà” és la frase típica del refranyer que millor defineix la situació de tot plegat, sense possibilitat d’una autonomia personal, que ve donada per a la muller si hi ha autonomia econòmica arran d’un treball remunerat fora de casa; també tenim frases que reflecteixen l’odi o menyspreu subsegüent davant actuacions de la dona que se suposa no li corresponen: “Dona! havia de ser”. I l’expressió que millor arreplega el moment social pot ser: “Ahí, ahí!, con dos cojones”. I si és menester, s’aplicarà la violència, en alguns casos la violència física contra la dona, fins i tot la mort; i per a què vejau: en 1993, es va estrenar una pel·lícula francesa, el títol original de la qual era Tango, però que es va transformar, en la seua traducció a l‘espanyol, en “La maté porque era mía”, títol que ja venia de 1991, de la banda de rock espanyola “Platero y tú”, banda que va acabar el seu recorregut en 2002. O siga, tot pur “masclisme”. És el “patriarcat”. Sistema social conformat a partir de la superioritat física de l’home sobre la dona, i estés a domini intel·lectual, econòmic i de poder del mascle sobre la dona. Sistema de totes totes que ha de ser superat i transformat. “Arcus patris forte non cadunt”/els arcs del pare no cauen per casualitat. I no serà la casualitat qui tombe el patriarcat, ha de ser l’actuació conjunta de tots qui restaure els drets de tots… Amén…
