L’altre dia a València Rubén Blades va fer alguns al·legats antiracistes entre cançó i cançó davant d’un públic absolutament divers. Quan va passar llista dels països llatinoamericans es va veure clar que hi eren gairebé tots representats. A més dels molts valencians d’origen que també ballàvem, encara que no en sabérem, al so de la magnífica big band que acompanya el cantant panameny.
Dos dies després del concert de Blades, el govern valencià aprova uns pressupostos declaradament racistes. No es tracta d’una deriva xenòfoba, d’una pudor estranya als soterranis, és una declaració de guerra oberta contra la idea d’igualtat. És el mateix govern, a més, que vol prohibir o acotar els espais d’ús de la llengua del país, són les mateixes sigles que s’afanyen a canviar noms d’instituts, de cases de cultura o de carrers públics dedicats a escriptors i escriptores en valencià (ho van fer amb Joan Fuster la casa de cultura de Massamagrell, amb Vicent Torrent amb l’auditori de Torrent i ara amb Isabel-Clara Simó a l’IES de l’Alcúdia de Crespins). La lluita antiracista i el combat a favor del valencià són exactament la mateixa cosa.
En un moment del concert, Blades va demanar al seu públic que participara en política. Ell, que ha estat ministre de Turisme de Panamà, llançava un missatge paregut al de Fuster, cal fer política, perquè la política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Si el nosaltres de Fuster era el poble valencià, el de Blades són els pobles llatinoamericans. No és incompatible. El que és incompatible amb el meu poble no són els altres pobles, sinó els abusos dels poderosos, els d’ací i els de més enllà. En això rauen les idees de diversitat i de solidaritat.
Durant les primeres setmanes de juliol, des de fa més de deu anys, faig un curs de valencià com a llengua estrangera, organitzat per l’Institut Ramon Llull (abans també hi participava l’AVL, però ja no…). Els estudiants són alumnes escollits i becats entre els més de cent lectorats que imparteixen català arreu del món i durant aquestes dues setmanes s’especialitzen en la varietat valenciana de l’idioma. Aquest any venien de catorze estats diferents, us en faig la llista: Rússia, Polònia, Països Baixos, Txèquia, Irlanda, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, França, EUA, Mèxic, Xile, Brasil i Japó.
Aquest grup d’estudiants dona cada any un exemple de diversitat a tothom que se’ls creua a la ciutat de València. Durant dues setmanes s’esforcen a practicar la llengua que estudien amb qualsevol persona i es troben situacions de tota mena. Hi ha qui els la parla i qui no, també qui els dona la pertinent lliçó de filologia-ficció tan típica del territori, hi ha qui se sorprén amb sincera alegria de veure un grup d’universitaris interessats en la nostra cultura i també hi ha qui mostra menyspreu per la curiositat intel·lectual aliena. El curs és, per tant, no només un aprenentatge cultural, sinó també una immersió plena en les contradiccions sociolingüístiques del País Valencià. Siga com siga, la majoria de situacions es resolen amb amabilitat i estic convençut que qui es troba amb aquesta colla d’estudiosos rep sempre una xicoteta lliçó de què significa respectar una llengua i una gent acostumades a ser humiliades, de què vol dir viure la diversitat com una riquesa i de quin valor té el diàleg entre cultures i la solidaritat.
De solidaritat els va parlar Núria Cadenes, que vingué a fer una xarrada sobre la seua última novel·la Qui salva una vida, que tracta precisament d’aquelles persones bones que, enmig de la barbàrie de les guerres i dels odis exacerbats, trien ajudar el proïsme. A la novel·la, Cadenes posa el focus en aquella gent que normalment no ix en les històries importants. Els personatges històrics de la novel·la formen una xarxa de solidaritat que va ajudar a passar la frontera a molts exiliats de la Segona Guerra Mundial que fugien de la França ocupada cap a l’estat espanyol. Mentre Núria parlava del seu besoncle capellà de la Cerdanya i la seua xarxa salvadora, em vingué al cap de sobte una escena d’una pel·lícula que vaig tornar a veure fa uns mesos: La gran evasió, de John Sturges. El film, de 1963, es basa en uns fets ocorreguts realment en un camp de presoners de guerra alemany per a soldats i oficials britànics i estatunidencs. El to de la pel·lícula és relativament lleuger. La història bèl·lica s’explica amb ironia i esperit aventurer. Només una escena terrible, al final, ens recorda la crueltat de la guerra. Les interpretacions de Richard Attenborough, James Garner, Steve McQueen i companyia, això sí, són antològiques.
Ara bé, per què m’hi va fer pensar el relat de Núria Cadenes, tan allunyat en el to, l’esperit i la intencionalitat d’aquesta cinta americana? Precisament per això, perquè al final, quan molts pocs fugats aconsegueixen el seu objectiu, n’hi ha un que travessa els Pirineus. Aleshores, apareix en escena un pastor que ajuda l’oficial britànic a arribar a la llibertat. El veiem només de lluny, gairebé com una ombra, però és imprescindible perquè el personatge se salve. El llibre de Núria ens explica la història del pastor, de tots els pastors que van ajudar a salvar vides d’exiliats de tota condició.
Com en el relat de Núria Cadenes, la pel·lícula La invasió dels bàrbars també narra una història de dignitat. El relat central és una història de ficció nascuda de la ploma del dramaturg Chema Cardeña. Una ficció ben versemblant, això sí. La resta d’històries que donen densitat al film, que el fan contundentment veraç, i que sí que retraten la cruesa de la guerra i la postguerra, com explicava Vicent Monsonís, guionista i director del film, als estudiants estrangers, formen part de la memòria col·lectiva i de la de la pròpia família del cineasta. Són coses que passaven.
M’agrada dur al cinema els estudiants estrangers. M’agrada que puguen veure pel·lícules valencianes o catalanes en pantalla gran en un gest de normalitat que no és tan normal en la vida quotidiana dels valencians del segle XXI. És una manera de demostrar-los que malgrat les moltes dificultats hi ha gent que s’esforça per fer que una cultura com la nostra s’expresse de totes les maneres possibles. A més, el cine, tal com ens explicava Vicent Monsonís, és un dels instruments més poderosos que tenim per a explicar històries en aquest temps.
També la música és poderosa. Vaig anar al concert de Rubén Blades per escoltar una llegenda, però sense ser-ne fan. Amb prou faenes tenia present cap altra cançó que no fora el mític Pedro Navaja amb què va cloure el concert, tot i que a mesura que anava desgranant el repertori reconeixia altres temes dins del meu difús paisatge musical. La bona qüestió és que vaig descobrir el repertori d’un cronista, d’un contador d’històries que retrata les classes subalternes. Les lletres de Blades reflecteixen vides humils i sentiments de dignitat, tot a ritme de salsa, aquella cosa sincopada, alegre i combativa, tocada amb vent metall i percussió que t’obliga a ballar, encara que no en sàpigues.
Que no cal saber ballar per a ballar ens ho ensenyaren també els membres del col·lectiu Ressò, que ens van oferir un taller de ballar, tocar i versar jotes valencianes. Us assegure que veure estudiants de catorze països diferents ballant jotes, tocant guitarrons i improvisant versos heptasíl·labs en valencià és un dels gestos més lliures i antiracistes, més alegres i combatius, que he vist en els últims temps.
