El Social Credit Party d’Alberta guanyà les eleccions provincials el 22 d’agost de 1935. Amb 56 de 63 escons del parlament, William Aberhart, el líder del Social Credit Party formà govern. La negativa de l’anterior govern de United Farmers of Alberta (UFA) a implicar-se a favor del Dividend Universal inclòs en el sistema monetari del britànic C.H. Douglas, conegut com a Crèdit Social, fou element determinant en el transvasament de vots d’una a l’altra formació. El govern UFA (vegeu l’anterior article) s’interessà per les propostes de Douglas en el dur context de la Gran Depressió, però considerava que hauria de ser un projecte a escala federal. El govern Aberhart si que tractà de fer passos, i el Parlament provincial aprovà lleis preparant la posada en pràctica del crèdit social, però no pogué superar l’oposició dels poders que hi estaven en contra.
En 1867, per la Llei de la Nord-amèrica Britànica, una llei del Parlament de Londres, es fundà la Confederació Canadenca (anomenada Domini del Canadà en l’article 3 de la llei). Podríem dir que es formà una colònia més gran, ja que el govern i el Parlament federal estaven subordinats al poder britànic, que mantingué les facultats de desautoritzar o ajornar (fins a posterior decisió) lleis canadenques o provincials a través dels representants de la corona: el governador general en l’àmbit federal i els sotsgovernadors en cada Province. La subordinació del Parlament federal respecte de Londres caigué prompte en desús, i la plena independència canadenca anà guanyant fites amb el tardà epíleg representat per la Llei Constitucional de 1982. La subordinació dels Parlaments provincials respecte del govern federal a través de les facultats de governador i sotsgovernadors fou més longeva i s’usà amb prodigalitat durant els primers anys del govern del Social Credit Party en Alberta.
El que passà fou paradigma de tants episodis en què les cúpules dels poders econòmic i polític, conxorxats, empunyen el seu armament, l’exhibit i el discret, per mantindre les regnes i retornar a les fronteres del sistema establert les flamerades que ocasionalment tracten de deslligar-s’hi o de modificar-lo significativament. Un armament que inclou la propaganda, el control de la legalitat i la introducció d’elements de discòrdia entre els revoltats per debilitar la flamerada (revoltats que sovint ja es barallen espontàniament). En Àustria i Alemanya, els projectes amb el diner minvant de Gesell, a escala municipal o privada, gaudiren d’un temps per a ser experimentats, i quan amenaçaven d’estendre’s foren fàcilment avortats solament apel·lant a la legalitat. Al Canadà eren Govern i Parlament d’una Province qui posaven en qüestió el monopoli (i els beneficis) del sistema bancari per emetre mitjans de pagament. Les forces en contra no permeteren que el projecte pogués fer ni un pas. Independentment que la teoria de Douglas siga considerada plausible o refusable, possiblement es mereixia una oportunitat d’experimentar-la, si el cos electoral així ho volia.
Al cap i a la fi, els mecanismes que Douglas esbossà per tal d’incrementar el poder adquisitiu dels albertans, segons els principis (vegeu aquest article i anteriors) del crèdit social, hagueren operat a l’interior de la Province. Els mitjans de pagament extra estarien marcats i diferenciats dels dòlars federals. Serien creats tal com fa el sistema bancari, mitjançant l’anotació en un compte, en aquest cas amb el govern provincial com a titular, que passaria a ser el propietari i no hauria de pagar interessos ni retornar-los. Circularien en forma de xecs especialment etiquetats, que no podrien convertir-se en efectiu ni sortir dels límits d’Alberta. En cas que algun banc del sistema volgués col·laborar l’operació no afectaria el seu balanç, ja que seria independent de llur funcionament estàndard. El banc solament rebria els honoraris per dur la comptabilitat. En cas de no trobar cap banc col·laborador Douglas proposa que el govern en cree un sota la llei canadenca, o idee una institució pròpia.
Douglas interpreta que l’article 92 de la Llei de la Nord-amèrica Britànica de 18671 habilita el Parlament provincial per a legislar el projecte esbossat al paràgraf anterior. Els poders federals no ho interpretaren així, i la legislació que aprovà el Parlament d’Alberta, entre 1936 i 1937, per a preparant l’enllestiment del crèdit social, fou tombada per les facultats del sotsgovernador i governador general. En aquest cas deixaren la interpretació a la Cort Suprema que les declarà nul·les per estar fora de la competència provincial. La legalitat afavorí els interessos del sistema bancari: les Provinces poden fer ús del crèdit, però ha de ser sota el monopoli del sistema bancari i amb les seues regles.
Aberhart i Douglas també tingueren friccions. La clau de volta de la manca d’entesa fou que Aberhart nomenés James R. Magor, un financer totalment ortodox, com a president de la Comissió de Finances Públiques, cosa que entrava en conflicte amb les seues pròpies funcions d’assessor financer del govern d’Alberta. Les polítiques de Magor (retalls i impostos) eren incompatibles la seua escola econòmica, i la denigraven, ja que estaven preses per un govern etiquetat Social Credit. Douglas també aporta indicis de com el poder financer internacional preparà l’estratègia per a combatre el Social Credit Party en cas que guanyés el govern d’Alberta2.
El govern socialcreditista també sofrí l’envestida, de vegades la burla, de la pràctica totalitat de la premsa d’Alberta. La batalla d’Aberhart amb la premsa fou constant i amarga, i ja durant la campanya electoral de 1935 recomanà el boicot dels seus seguidors a algunes capçaleres. Dos anys després, el Parlament d’Alberta aprovà una llei amb què pretenia regular l’activitat periodística per a combatre la informació falsa o imprecisa. Anomenada «De la rigorositat en la informació i les notícies», la llei no entrà en vigor i també fou anul·lada per la Cort Suprema apel·lant a la llibertat d’expressió. Una anul·lació raonable fins a cert punt, però una qüestió (la de la informació) sense resoldre hui en dia.
La flamerada fou sufocada i malgrat que el Social Credit Party guanyà eleccions i governà durant trenta-sis anys (fins a 1971), a partir de 1943, quan Aberhart traspassà, el partit mantingué l’etiqueta, però abandonà la doctrina monetària de Douglas.
1 Aquest article llista els temes sobre els quals poden legislar els Parlaments provincials, i en l’epígraf 3 diu: «Els emprèstits a crèdit exclusiu de la Província».
2 The Alberta experiment (1937), pàg. 134, pàg. 58.
