Encara que alguns s’entesten a encasellar-me dins del col·lectiu dels futbolers, jo odie el futbol. El que m’agrada és la bicicleta. Quan em pose la roba de ciclista, guarde el mòbil dins d’una funda de plàstic i comence a pedalejar, jo soc feliç. De sobte deixe d’estar tancat en un món que em vigila i jutja constantment amb milers d’ulls. Damunt de la bicicleta pense, reflexione i m’inspire. Eixa inspiració es tradueix en textos que escric sobre el que m’abellix i que suposen un altre moment de llibertat per a mi. Així doncs, escriure i anar en bici es convertixen en dos moments de llibertat que acaben quan es publica el que escric i quan deixe de pedalejar. Fora d’eixos dos moments torne a ser esclau d’un món que tot ho jutja i on tothom opina de tot.
L’altre dia, quan pedalejava cap a Alhama de Múrcia per començar l’ascens al Collado Bermejo, pensava sobre el que escriuria per a Diari La Veu. Una idea es feia forta entre els meus pensaments, i esta era el tema de l’acceptació d’una moral, unes regles i unes normes imposades per un sistema de vigilància virtual que ens jutja constantment. El problema és que ens deixem influir tant per este sistema, que acabem coartant-nos en l’expressió de les nostres idees i lluites. I el pitjor és que s’acaben abandonant lluites legítimes perquè el tribunal de la moral virtual, en un exercici de pedanteria i superioritat moral, ha decretat que esta o aquella lluita són supèrflues.
El passat dilluns 30 ens arribava la notícia que el màxim accionista del València i propietari de Meriton havia fet fora a Anil Murthy. Una xicoteta victòria en la lluita que molts valencianistes estem fent per democratitzar el València CF i que no ha acabat encara. I ara vos preguntareu, però si unes línies més amunt ens has dit que no eres futboler! Efectivament! A mi no m’agrada el futbol, el que estime és el València CF, un amor que és més prompte ja una mania. De sobte, descobrisc que a una part del valencianisme, el polític, li molesta que deu mil persones ens manifestem a favor del nostre equip, reduint el discurs al «com no guanyeu, vos queixeu».
Li pegue voltes al tema, intente entendre perquè li molesta que ens ajuntem per protestar contra una empresa estrangera i l’única explicació que hi veig és la profunda enveja al poder de convocatòria d’un món que no coneixen, no entenen i, per tant, menyspreen. Al meu últim article en este diari «El desconegut poble de Mestalla» explicava que el valencianisme futbolístic sempre ha sigut prou antisistema i que ara lidera una lluita solidària contra la insostenibilitat del futbol modern, on un equip fet per a València i el País Valencià ha caigut en mans d’un vell pescador de Singapur que ha acumulat riquesa, ves a saber com, al seu país i que ara juga a fer negoci amb el que més estimem de les coses sense importància d’este món nostre. No ens queixem perquè no es guanyen títols o partits, ens queixem perquè veiem perillar allò que ens dona la dopamina per lluitar per altres coses més importants com fa temps deia ací.
Cada lluita és complexa i té les seues motivacions. Abans de jutjar-la, cal conéixer-la. Si veus que en ella no es demana reduir drets, mantindre privilegis o odiar a algun col·lectiu, és una lluita legítima. Una altra cosa és que no la compartisques o no t’agrade, però legítima, sense cap dubte, ho és. La plataforma contra els desnonaments fa anys que lluita contra el desnonament forçós de famílies i persones amb pocs recursos. És esta una lluita justa? Sí! Se l’ha de respectar, sí! Bé, ara imagineu-vos que de sobte ens arriba algú i ens solta un «és que clar quan no els feien fora de les seues cases, no protestaven». A mi em costa imaginar que algú faça un raonament tan simplista i feridor cap a una lluita legítima com la que està en contra dels desnonaments. Doncs, als valencianistes que ens manifestàrem el dissabte 21 de maig a les portes de Mestalla, ens ho fan. Ens diuen el «quan guanyàveu, no déieu res». I no, ja està bé de jutjar lluites sense conèixer-les i fer els rànquings de la moral de les manifestacions.
Et manifestes pel valencià i et solten que això no serveix de res, que cal manifestar-se contra la dreta; et manifestes contra la dreta i et diuen, que xe, què poca visió, cal manifestar-se contra el capitalisme; et manifestes contra el capitalisme i et diuen, que no que millor contra l’heteropatriarcat; et manifestes contra l’heteropatriarcat i et diuen que mentre estem amb eixa «bovada» a Somàlia moren de fam… I així continua la cadena de la superioritat moral, que es basa en la impotència o enveja de no poder convocar gent a les teues lluites. Per quina solució opten? Menysprear la motivació dels qui sí que hem aconseguit convocar la gent, i ja està. De la impotència a la pedanteria, de la pedanteria al menyspreu i a fer boicot a lluites legítimes, mentre mai canvia res.
I no serà que les lluites estan totes connectades? I no serà que hem d’aprendre de totes les lluites, Sobretot d’aquelles capaces de motivar a eixir al carrer? En la lluita anti-Meriton, des de fa prou de temps la penya valencianista Colla Blanc-i-negra i molts altres col·lectius estem picant pedra per mobilitzar gent del nostre món. I si una cosa s’ha aconseguit és crear una massa de gent transversal amb un únic desig, fer fora a una empresa capitalista estrangera del nostre club. Una massa que funciona entre la visceralitat i la passió. Una massa que se sent part de l’equip i, per tant, la propietària moral i legítima de l’equip. Una massa que vol recuperar el València per als valencianistes a través de la seua democratització. En el fons, agrade o no, és una mena de lluita anticapitalista, una lluita que va contra el capital d’una empresa de Singapur i, sobretot, contra el funcionament actual dels clubs esportius.
Quan Meriton fa mal al València, està atacant els aficionats, que responen de forma unitària i tots junts. En canvi, quan Espanya fa mal al País Valencià, no està atacant els valencians? Però perquè els valencians no responem contra Espanya de la mateixa forma que els valencianistes del futbol contra Meriton? Jo pense que perquè no hi ha eixe sentiment de pertinença que al futbol sempre s’ha treballat i en la societat valenciana sempre s’ha infravalorat. Tal volta, la visceralitat i passió, que té el poble de Mestalla, però que la societat valenciana no té ni aspira a tindre, són la clau per entendre la reacció en els dos casos. Siga com siga, no crec que aconseguisca mai fer entendre a part del valencianisme polític que igual que l’antimadridisme ens uneix, el putaespanyisme també ho podria fer. Així que renuncie a la llibertat vigilada que m’imposa el tribunal de la moral, ja n’he tingut prou, només estic disposat a patir pel València CF, anar en bicicleta i escriure coses que no li interessen a ningú.
