La dreta havia creat un marc en què insistia: el racisme, la xenofòbia i la discriminació social i per raó de gènere n’eren el centre. Amenaçava d’esborrar d’un colp de ploma els drets socials i democràtics.
Centenars de joves de diferents ciutats de l’Estat espanyol ocuparen la seua plaça i començaren acampades indefinides. L’espenta fou el desnonament de Mari Carmen Abascal i la repressió policial posterior. Així iniciaren un camí de desobediència civil.
Mari Carmen morí pocs dies després. Això ens feu prendre consciència de la quantitat de persones assassinades per les mateixes raons. També ens feu prendre consciència del deteriorament orgànic i psicològic que pateix una part de la població en veure vulnerat un dret humà tan elemental com un sostre on cobrir-se. I de què significa haver d’abandonar l’espai que determina les relacions humanes i d’identitat, i també els servicis més elementals.
Aquesta lluita posa en valor la faena que durant anys han fet les organitzacions pel dret a l’habitatge. Arrossega la convocatòria de la vaga i la mobilització general del dia 11.
Una vaga que ja és un èxit passe el que passe. La reivindicació del dret a l’habitatge és central. Es concreta a exigir l’expropiació dels fons voltor i dels pisos turístics, la rebaixa dels lloguers per llei i la prohibició indefinida dels desnonaments. No només per a l’anomenada població vulnerable: amb els salaris actuals, tots els sectors populars són vulnerables. També cal donar suport a l’autoconstrucció, incloses les cooperatives de veïnat.
A estes reivindicacions s’afegeixen l’augment dels salaris, la baixada dels subministraments bàsics i la millora dels servicis públics: sanitat, educació, etcètera.
Al País Valencià, cal afegir-hi acabar amb la prioritat nacional imposada en els pressuposts de la Generalitat. Cal parar la reconstrucció basada en l’agressió al territori, amb una moratòria dels macroprojectes i els PAI. També cal defendre la nostra llengua i exigir sobirania i finançament just.
La vaga general s’ha de convertir no només en laboral, sinó també en social. Ha de ser una vaga de consum. La precarietat laboral, l’economia no formalitzada i el sector servicis (amb el turisme al capdavant) fan necessari una vaga general adaptada a estes característiques de la societat real.
Hui, parar la gran fàbrica és parar la ciutat i les seues comunicacions. Els comités de vaga apareixen no només als centres de treball, sinó també als barris, als centres escolars i als llocs d’oci.
Ací està el principal èxit de la convocatòria: l’aparició d’estos comités de vaga. Construïxen un moviment popular des de la base. En estos espais es retroben persones de diverses generacions: ecologistes, feministes, sindicalistes i joves que no havien participat en mobilitzacions fins ara. Tota esta força no es pot desmobilitzar ni diluir, siga quin siga el resultat de la vaga general i de les eleccions. La mobilització i l’organització popular continuen sent imprescindibles després de les eleccions. Eixa seria, en eixe moment, la millor manera.
Cal dibuixar una perspectiva per a després de la vaga. Cal reconvertir els comités de vaga en «Assemblees pel dret a l’habitatge i tots els altres». Així es dona un espai de recorregut a les acampades.
La població s’ha organitzat de manera conjunta. Cal intentar unir moviment i organització. Cal un espai social que permeta projectar eixe espai en el temps, com exigisca la conquesta d’almenys alguns dels objectius plantejats. Esta vaga general és només un pas més en esta lluita, però és imprescindible. El veritable èxit seria la creació d’estos espais de confluència i mobilització.
