En aquest article, exposaré quines haurien de ser les mesures polítiques d’eixe front ampli per a garantir realment la igualtat i els drets LGTBIQA+ i desmuntaré algunes de les mentides que s’han utilitzat per a atacar la Llei Trans i LGTBI que s’aprovarà a Espanya.
Durant milers d’anys, sota els diferents règims patriarcals, no només les dones han patit discriminació i vulneració dels seus drets per l’únic motiu de ser dones. També les persones LGTBIQA+ per la seua orientació sexual i identitat de gènere. Així, en el cas d’Egipte l’homosexualitat masculina era acceptada, mentre la femenina era rebutjada. Tot el contrari a Babilònia, que serà una actitud que trobarem en molts altres règims i Estats, on estava mal vista o penada l’homosexualitat masculina, però no tant la femenina.
Per altra banda, a l’Antiga Grècia, podem veure que hi havia una visió més tolerant amb l’homosexualitat, ja que era practicada i acceptada per la societat en general i defensada per personatges tan rellevants com Heròdot o Plató. També era acceptada l’homosexualitat femenina, defensada per, entre altres, la poetessa Safo de Lesbos, que es va convertir en un símbol de l’amor lèsbic, encara que pareix que era bisexual, la qual cosa també era vist amb normalitat. I no podem oblidar Alexandre Magne, homosexual i creador d’un dels majors imperis de la història. Per aquest motiu, no és d’estranyar que als segles XIX i XX aquests fets foren censurats pels historiadors i intel·lectuals a l’hora d’estudiar aquest període.
En el cas de l’Antiga Roma, la visió de l’homosexualitat va evolucionar des d’estar penada amb la mort al principi de la República a ser acceptats els matrimonis entre homes al segle I dC. De fet, Neró va ser el primer emperador a casar-se amb un home i, segons l’historiador Edward Gibbon, dels dotze primers emperadors romans, només Claudi estava interessat exclusivament per les dones. Tots els altres havien tingut amants masculins. Ara bé, estava mal vist que l’home exercira el paper passiu, és a dir, ser el penetrat durant l’acte sexual, perquè es considerava que eixe era el paper de la dona, que en una societat tan patriarcal com la romana era vist com el més baix.
Respecte a l’homosexualitat femenina, atés que era una societat tan patriarcal, el plaer sexual femení no es tenia en compte i coneixem la sexualitat romana només a través dels ulls d’autors masculins, alguns dels quals fins i tot neguen l’existència de l’homosexualitat femenina, encara que hi hauria casos com per tot arreu, però no estan documentats.
A partir del segle IV, tal com va guanyar poder el cristianisme, va empitjorar la imatge que es tenia de l’homosexualitat. Així, l’emperador Teodosi va ordenar que foren cremats vius els homosexuals passius que es prostituïen, i Justinià la considerava una ofensa humana i divina, per la qual cosa va iniciar una persecució sense excepcions contra els homosexuals, que van sofrir castics corporals (inclosa la mutilació genital), l’empresonament i la mort. Tot això constituiria la legislació homòfoba a l’Edat Mitjana i Moderna.
Aquesta forta persecució i discriminació contra l’homosexualitat per part dels estats i de les organitzacions religioses com l’Església catòlica es va mantenir a Occident fins fa relativament poc, encara que hem vist greus retrocessos a països com Polònia i Hongria, on s’han creat «ciutats lliures de LGTBI» i s’han prohibit fins i tot els llibres de Harry Potter perquè Dumbledore és homosexual i els seus governs consideren que poden adoctrinar als xiquets. Un retrocés que ja ha començat als EUA, on alguns jutges del Suprem no descarten revisar les lleis sobre el matrimoni i les relacions homosexuals, i a Itàlia, on ha arribat al poder l’extrema dreta i antisocial de Meloni. I tot amb el vistiplau de les dretes «moderades», d’una part de la socialdemocràcia i els seus mitjans de comunicació. Eixa és la idea d’Occident de la llibertat i la igualtat.
Mentrestant, a Cuba se celebra des de fa anys i amb el suport del Partit Comunista, el Dia contra l’Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia, i el mes passat es va aprovar per referèndum popular el nou Codi de Famílies que legalitza el matrimoni igualitari i l’adopció per a parelles homosexuals. No veureu que els grans mitjans parlen molt d’açò i continuaran dient que és una dictadura horrible. Una dictadura on s’amplien els drets, en aquest cas de les persones LGTBIQA+, mitjançant un codi que ha sigut sotmès a canvis per la població, aprovada pel Parlament i després en un referèndum. Curiosa dictadura.
Per altra banda, l’URSS va ser dels primers països moderns del món a despenalitzar l’homosexualitat el 1922, seguit per la II República espanyola al 1931 i els Estats socialistes durant la segona meitat del segle XX, com la República Democràtica Alemanya, Mongòlia, Iugoslàvia o la Xina. De fet, països socialistes com Vietnam o Corea del Nord (oficialment la República Popular Democràtica de Corea) mai han tingut lleis contra l’homosexualitat, encara que això no implica que les persones LGTBI tingueren garantits tots els seus drets, però almenys no patien una persecució per part de les autoritats, com sí que va passar als EUA, on als anys 30 es va aprovar la Llei de la Sodomia que als anys 50 va declarar l’homosexualitat com una activitat antiamericana i que no va ser derogada fins al 2003. Un altre exemple de la modernitat i de la llibertat ianqui.
Els disturbis de Stonewall el 28 de juny de 1969 van marcar un punt d’inflexió en la lluita pels drets LGTBI, no només als EUA sinó a tot el món, fins al punt de convertir-se en el Dia de l’Orgull LGTBIQA+. Aquests disturbis tenien un clar component antifeixista, antiracista, anticapitalista i abolicionista, i que van rebre el suport de Partits Comunistes de diferents parts del planeta (incloent-hi el dels EUA, il·legal fins a l’era Obama). A partir d’aquest fenomen, es va accelerar la despenalització de l’homosexualitat (encara que el 60% dels països socialistes ja ho havien fet) i la seua eliminació de la llista de malalties mentals. Cal destacar dues figures molt importants en els disturbis i en la posterior organització de la comunitat LGTBI: Marsha P. Johnson,drag queen afroamericana, i Sylvia Rivera, dona trans llatina. Ambdues prostitutes i revolucionàries que van lluitar per la inclusió en la comunitat LGTBI de les persones trans, queer i racialitzades, tradicionalment excloses fins i tot dins del moviment LGTBI al principi, al qual volien convertir en un moviment realment plural i revolucionari que trencara amb la societat heteropatriarcal blanca.
En l’actualitat, s’han fet grans avanços, però per desgràcia encara hi ha països on l’homosexualitat és il·legal i obliga persones LGTBI a fugir a països occidentals com Espanya per a evitar la presó o fins i tot la pena de mort com a Aràbia Saudita, però no pareix que això siga un problema per a jugar el Mundial ni tampoc per a la cantant Chanel, que ho solucionen posant-se polseretes amb l’arc de Sant Martí. Si per a defendre els teus principis només fa falta una polsereta, mal assumpte.
A més, a Occident estem assistint a una progressiva normalització del discurs d’odi per part dels mitjans de comunicació, així com un fort negacionisme davant dels crims d’odi, com la massacre a Oslo el Dia de l’Orgull d’aquest any on van ser assassinades 2 persones i 10 van ser ferides, provocant l’arribada al poder precisament d’eixes forces reaccionàries. Tot per a salvaguardar el sistema capitalista i patriarcal.
Aquest informe de l’ONU del 2021 explica molt bé tota aquesta qüestió i també desmunta moltes de les mentides sobre el reconeixement dels drets trans i de l’autodeterminació de gènere. També, aquest altre, que fins i tot va eixir en la televisió.
Podem concloure que, enfront del discurs tradicional i reaccionari, les orientacions sexuals i identitats de gènere no heteronormatives no són malalties ni una moda d’ara,sinó que són tan vàlides com la cisgènere i l’heterosexual i totes elles han existit sempre, però al llarg de la història han sigut invisibilitzades (encara més quan es tracta de persones racialitzades), discriminades i perseguides per ser com són, igual que les dones. En aquest article apareixen alguns personatges de la història que van haver d’ocultar la seua homosexualitat. Només en les últimes dècades, gràcies a la pressió que van exercir precisament les persones LGTBI, es va començar a reconèixer els seus drets, de la mateixa manera que les dones i la classe treballadora. Per tant, tots aquests col·lectius només han aconseguit els seus respectius objectius organitzant-se i lluitant pel seu compte, pressionant al sistema. A més, comparteixen les mateixes metes de crear un món just i igual per a totes i tots i, per això, ni són moviments incompatibles ni reconèixer els drets d’uns implica restar als altres com pretenen fer-nos creure determinats moviments polítics. Per eixe motiu, hem de treballar tots junts perquè es complisquen totes les nostres demandes.
Respecte als drets de les persones transsexuals, no binàries i queer, així com a la Llei Trans i LGTBI impulsada pel Ministeri d’Igualtat d’Espanya, s’han difós nombroses mentides i mitges veritats des de les forces reaccionàries, però també des d’un sector del PSOE (liderat per Carmen Calvo) i de persones i moviments suposadament revolucionaris.
1) Algunes del tipus «esto es muy burdo pero voy con ello» com que els homes diran que són dones per a entrar als vestuaris femenins. No ha passat a les 14 comunitats autònomes on hi ha lleis trans autonòmiques (la primera va ser al País Basc el 2012) ni hi ha proves d’això, però ho diuen a vore si la gent s’ho creu. A més, els homes mai han necessitat excuses per a comportar-se com uns pervertits i hui en dia, si vols espiar a algú, li poses una càmera sense fil i ja està. No fa falta que entres al vestuari ni a sa casa.
2) Una altra és que els homes podran evitar la presó per violència de gènere al dir que són dones. I aquesta es desmunta senzillament llegint el projecte de llei, que diu clarament que independentment de la identitat de gènere no es podrà evitar la presó per aquest delicte i la mateixa Llei Contra la Violència de Gènere estableix que un delicte de violència de gènere és aquell pel qual una persona ataca a una altra pel seu gènere, siga l’atacant home, dona, no binària, etc. Si malgrat això, alguns continuen insistint en eixa mentida, o són uns mentiders o tenen un greu problema de compressió escrita, la qual cosa tampoc descartaria tenint en compte el nivell intel·lectual d’una part de la població d’aquest país. El que em resulta més indignant és que PP, Vox i companyia utilitzen aquest argument quan neguen l’existència de la violència de gènere. Una actitud totalment cínica i hipòcrita per part de la dreta i extrema dreta espanyoles, però aconsegueixen enganyar a la gent. Això és el més trist.
3) Una altra mentida és que desapareixerà el gènere com a element jurídic, posant en perill les lleis que protegeixen a les dones i aquestes deixaran d’existir jurídicament. Primer, que tu pugues identificar-te amb un gènere o altre no implica que aquest desaparega. Segon, el gènere és una construcció social i històrica; per tant, no és un element immutable, amb la qual cosa ha variat la visió sobre els rols de gènere i què és ser un home i una dona. Tercer, dir això fa la impressió que els 23 milions d’homes espanyols aniran corrent al Registre Civil a canviar-se el sexe del DNI, com si ara ser home ja no suposara tindre una posició privilegiada en la vida. Açò recorda molt a la teoria conspirativa de l’extrema dreta sobre la Gran Substitució, segons la qual les polítiques antiracistes busquen provocar una invasió d’estrangers no blancs als països occidentals i substituir a la «raça» blanca.
Per altra banda, ja a la RDA es va aprovar als anys 80 una llei que permetia les operacions i el canvi de sexe en el registre. I a Cuba es pot fer des de fa 12 anys. A més, Merkel, una dona democristiana, va aprovar una llei que introduïa una tercera opció de sexe al DNI («Altre»), paregut al que va fer Argentina fa uns mesos. I sabeu què? Ni les alemanyes ni les cubanes ni les argentines han deixat d’existir. Fins i tot Alejandro Cao de Benós, representant cultural de la RPDC, defensa la protecció i normalització de les persones LGTBI (igual que els anarquistes de la CGT) perquè ser anarquista o comunista implica defensar la igualtat de totes les persones. El més graciós de tot és quan sectors autoproclamats revolucionaris diuen que totes eixes lleis sobre les persones LGTBI són coses de «progres» i que són incompatibles amb la defensa dels drets dels treballadors i amb la lluita contra el sistema capitalista, imitant el llenguatge de l’extrema dreta. Ara resulta que la RDA, Cuba, Merkel, Cao de Benós o la CGT són uns «progres»? Tots són uns «progres» menys ells, no?
Des de quan aprovar una llei perquè pugues posar-te el sexe que vulgues al DNI sense necessitar un document mèdic i haver-te d’hormonar (quan, a més, l’OMS ja no reconeix la disfòria de gènere com una malaltia) és incompatible amb aprovar a la setmana següent una altra llei que nacionalitza les empreses energètiques, financeres i farmacèutiques? No beneficia les classes populars obligar a les empreses a tindre en plantilla i direcció un determinat percentatge de dones i persones LGTBI (les persones trans sofreixen un 90% d’atur) amb les mateixes condicions laborals que les persones heteronormatives? O que l’Estat faça fora a Twitter i Facebook, creant les seues pròpies xarxes socials per a, entre altres coses, lluitar contra els discursos d’odi no serveix per a combatre al sistema capitalista i patriarcal? Igual és que eixos suposats revolucionaris són una colla de LGTBI-fòbics com la dreta i ultradreta.
4) Després tenim als fanàtics de la biologia, però que no tenen en compte ni el sexe cromosòmic ni possibles alteracions en aquest que facen que, encara que tingues un sexe cromosòmic masculí, tingues genitals femenins o viceversa. O els casos de les persones intersexuals, que presenten característiques sexuals externes i internes masculines i femenines. Segons aquests grans coneixedors de la biologia, on els classifiquen? Són homes, dones, ambdós o directament els fiquen en un gueto com si foren un subgrup humà i així no se’ls trenca a aquesta gent la seu xicoteta i estreta visió de la vida? Les coses no sempre són blanques o negres i molt menys quan es tracta de temes tan complexos com la identitat de gènere.
5) Una altra excusaés identificar la defensa dels drets trans amb la misogínia i la pèrdua de drets de les dones. Aquesta fal·làcia és molt similar a altres que ja hem vist al llarg de la història quan es parlava de donar nous drets a les dones, com el vot, i més d’un afirmava que això eliminaria drets als homes, o quan progressivament es van derogar lleis racistes als EUA i això no implicava restar drets als blancs. Aprovar nous drets mai implica llevar drets a altres sectors de la població.
Per altra part, la Llei Trans també conté nous drets per a les dones, com que les lesbianes i dones bisexuals podran adoptar sense necessitar estar casades i en les mateixes condicions que les parelles heterosexuals. Però igual ara Carmen Calvo, l’extrema dreta i els «revolucionaris» tampoc consideren dones a les lesbianes i bisexuals o estan en contra que puguen adoptar (l’extrema dreta segur que sí).
I una xicoteta curiositat històrica: l’emperador romà d’inicis del segle III Vari Avit Basià, conegut amb el mal nom d’Heliogàbal, es considera la primera persona transsexual documentada de la història, era bisexual i va permetre que les dones accediren al Senat, començant per la seua mare i la seua àvia, que van rebre també títols senatorials. Una de les raons per les quals segurament el van assassinar als 19 anys, junt amb sa mare i li van aplicar la damnatio memoriae per a esborrar el seu nom de la història romana. Així que una persona trans va permetre a les dones, en una societat tan patriarcal com la romana, anar a les reunions del Senat. Molt misogin no pareix.
6) Finalment, hi ha un argument que serveix per a desmuntar completament tots aquests atacs contra les persones trans i l’autodeterminació de gènere: qui dimonis som nosaltres per a dir a gent que no coneixem quina ha de ser la seua identitat de gènere, com si estiguérem en possessió de la veritat absoluta i dient a cadasacú qui ha de ser? Jo entenc que Carmen Calvo i companyia encara estan enfadats perquè Irene Montero i UP, i no el PSOE, siguen els que controlen el Ministeri d’Igualtat i s’emporten el mèrit de traure la Llei Trans i LGTBI; que a l’extrema dreta li encanta jugar a ser Déu i controlar a la gent; i que els grupuscles “revolucionaris” necessiten cridar l’atenció, especialment a les xarxes socials; però és repugnant que es posen en perill nous drets que milloraran la vida de moltes persones, especialment de menors d’edat i persones migrants. No els vindria mal reflexionar una mica a tota aquesta gent.
Per tant, algunes de les mesures per a defensar a les persones LGTBIQA+ que hauria d’incloure el programa d’eixe front ampli ja les van veure en l’anterior article com la regularització immediata de totes les persones LGTBIQA+ migrants i aprovació de totes les ajudes necessàries (també a les seues famílies); reforma completa de les Forces de Seguretat de l’Estat i del poder judicial; substitució de les actuals xarxes socials i empreses tecnològiques per altres estatals i la creació d’una Intranet nacional per a lluitar contra els discursos d’odi; la il·legalització de totes les organitzacions polítiques, socials, religioses, jurídiques, etc., amb continguts misògins, LGTBIfòbics, racistes, antidemocràtics i intolerants en general; i educació afectiu-sexual basada en una perspectiva feminista, abolicionista, antiracista i defensora dels drets LGTBIQ+. Altres mesures són:
Inclusió en la Constitució de les anteriors mesures, a més de les lleis per a la defensa dels drets LGTBI ja vigents o pròximament, com el matrimoni igualitari, la prohibició de les teràpies de conversió o la Llei Trans i LGTBI amb algunes modificacions: Substitució de «sexe» per «gènere» al DNI; no farà falta demanar permís als pares ni autorització judicial per a canviar la identitat de gènere al DNI en cap franja d’edat; creació d’una tercera opció al DNI amb la denominació «No Binari/Altre», etc. Lleis que seran ampliades i millorades incorporant, entre altres, una perspectiva antiracista i socialista.
Qualsevol comentari masclista, LGTBI-fòbic o racista serà eliminat immediatament de les xarxes socials i el seu autor sancionat amb elevades multes econòmiques, fins i tot la presó si inclouen amenaces de mort, constituent un delicte d’odi. També seran sancionats i podran ser inclús tancats aquells mitjans de comunicació i canals a xarxes socials que publiquen o blanquegen notícies masclistes, LGTBIfòbiques, racistes, etc., amb més motiu si la informació que donen és falsa.
A més, podran ser condemnats fins a 25 anys de presó aquells que porten a terme qualsevol tipus d’agressió LGTBIfòbica; i cadena perpètua en cas d’assassinat, igual que els feminicidis. En aquests casos, estarà prohibitconcedir indults, amnisties i reduccions de condemna. Tampoc prescriuran aquests delictes, ja que, com en el cas dels delictes contra les dones, es consideraran crims de lesa humanitat al tractar-se d’actes criminals contra una determinada part de la població humana per l’únic fet de tindre una orientació sexual o identitat de gènere no heteronormativa; i l’Estat no pot tolerar aquesta actitud de cap manera. Ja és hora que les persones LGTBIQA+ puguen viure tranquil·les i segures després de sofrir marginació i persecució durant milers d’anys.
Reconeixement i compensació econòmica a totes les persones LGTBI i els seus familiars que van sofrir marginació, persecució i mort per part dels colpistes i franquistes durant la Guerra Civil, la dictadura i els primers anys de la Transició.
Per a garantir que totes les persones LGTBIQ+ puguen accedir a aquells servicis sanitaris que desitgen (reproducció assistida, procés de transició a l’altre gènere, etc.), s’establirà una sanitat totalment pública i gratuïta, blindada constitucionalment i es prohibirà qualsevol classe de privatització, garantint el dret a la salut, la qual cosa també beneficiarà a la resta de la població (una altra prova de
S’impartirà una assignatura d’Història de les Dones i Persones LGTBIQA+, incloent-hi persones racialitzades, per a mostrar a l’alumnat les injustícies i persecucions que ha patit més de la meitat de la humanitat pel seu gènere, orientació sexual i identitat de gènere, color de la pell i procedència. Aquesta assignatura presentarà una metodologia innovadora i dinàmica, fomentant el debat i el pensament crític. D’eixa manera, podrem construir una ciutadania respectuosa i tolerant des de menuts.
Es crearan punts d’arc de Sant Martí amb personal especialitzat en delictes LGTBI-fòbics, incloent si són menors d’edat i/o persones racialitzades, en tots els organismes públics, centres d’estudis i penitenciaris, empreses públiques i privades, residències, hospitals, etc.
Els progenitors que porten als seus fills o filles a teràpies de conversió podran perdre la custòdia, que passarà als familiars més propers i en cas de no hi haja, a l’Estat. Aquells càrrecs polítics i judicials que ho permeteren, serien destituïts i sancionats. Els càrrecs eclesiàstics que patrocinen o participen en aquestes activitats il·legals seran detinguts, igual que els progenitors. No hem de consentir que els homòfobs continuen tractant els xiquets i les xiquetes com objectes sense voluntat i de la seua propietat, atacant la seua identitat i provocant un greu dany psicològic i emocional.
Els col·lectius LGTBIQA+, com la FELGTBI, Kifkif, la Plataforma Trans, No Binàries Espanya o Fundació Triangle, entre molts altres, tindran poder polític i podran presentar-se a totes les eleccions (municipals, autonòmiques i generals), tindre representació als òrgans legislatius i deuran estar presents als òrgans executius per a garantir que tots els governs, independentment de les seues sigles, compleixen amb l’agenda de drets LGTBIQA+. Espanya presentarà una proposta legislativa a la Comissió Europea perquè també puguen presentar-se a les eleccions europees i tindre representació parlamentària pròpia.
El Dia de l’Orgull, el 28J, es convertirà en Festa Nacional i la bandera de l’arc de Sant Martí passarà a ser oficial, junt amb la bandera nacional, la feminista i les autonòmiques, i haurà d’onejar sempre en tots els edificis públics. Tot això com a reafirmació de l’Estat del seu compromís amb la defensa dels drets LGTBIQA+.
Totes aquestes mesures es concretaran i profunditzaran segons es posen marxa, junt amb moltes altres. En definitiva, l’objectiu final és convertir a Espanya, no només en un referent en defensa de la diversitat sexual i de gènere, sinó en un autèntic refugi a escala mundial per a totes les persones LGTBIQA+ del món que sofreixen l’opressió heteropatriarcal. Que Espanya siga eixe lloc on puguen construir lliurement les seues vides sense tindre por ni per elles ni pels seus familiars i en igualtat real amb la resta de la població.
Però per a aconseguir tot això és necessari que el moviment LGTBIQ+ complete la seua evolució històrica cap al socialisme (recuperant l’esperit de Stonewall) al igual que el feminisme; i les diferents organitzacions polítiques, sindicals i socials demòcrates i progressistes s’unisquen portant aquest estendard.
Més encara quan el PSOE ha abandonat aquesta bandera, aprovant una nova pròrroga per a l’aprovació de la Llei Trans i presentant diverses esmenes a la llei, com que els menors de 16 anys necessitaran autorització judicial per a canviar el sexe del DNI, incomplint l’acord amb UP, amb els col·lectius LGTBIQA+ i les sentències dels tribunals europeus, del Suprem i del Constitucional. Uns fets que han provocat fins i tot l’eixida del partit de Carla Antonelli, una històrica del PSOE i un referent en la defensa dels drets LGTBIQA+. Inclús l’expresident Zapatero i UGT s’han posicionat en contra d’aquesta actitud del PSOE i reivindicat l’autodeterminació de gènere. També ha provocat que Mar Cambrollé i els col·lectius trans duguen a terme nombroses manifestacions i protestes amb gran assistència de gent, l’última enfront de la seu del PSOE a Madrid.
Per tant, el PSOE ja va perdre el control del moviment feminista el 2019 i ara ha deixat de ser el referent del moviment LGTBIQA+ per voler satisfer a una minoria trànsfoba en l’àmbit social. I des de fa temps només fa polítiques d’esquerres quan necessita el suport d’UP o dels independentistes, per la qual cosa ja no té cap argument per a presentar-se com el vot útil progressista front a PP i Vox. I els votants del PSOE han d’adonar-se de tot això.
