Quan a un ecosistema local arriba una espècie invasora externa, molt poques vegades les poblacions locals autòctones ixen afavorides. Normalment, perden el control del seu territori i del seu menjar i, per tant, es posa en perill la seua subsistència. Els ocupes forasters han vingut per a quedar-se, s’aclimaten de seguida i es reprodueixen més ràpidament encara, s’aviven! És un greu problema per a conservar la nostra biodiversitat. Forasters vindran que de casa ens trauran.
Els invasors poden arribar des de zones de secà més pròximes a conseqüència de la desertificació de les nostres terres, és el cas per exemple de les blanques (Pica pica). Com tots els còrvids són molt astutes i oportunistes. Encara que són carronyeres revolen en grup per tots els horts i camins buscant la carn indefensa i tendra, depredant nius i cries. La seua incidència ha sigut tan negativa que sembla que només veiem a les blanques volar pels horts dels termes. Ara també comencen a atrevir-se per dins dels jardins dels pobles.
Els núvols d’estornells negres i comuns (Sturnus) arribaren ja fa molts hiverns migrant al refugi de les arbredes urbanes i després estenent-se per tot arreu. En les teulades dels pobles; forat que troben, forat que ocupen.
També els porcs senglars (Sus scrofa) amb la seua proliferació exagerada ocupen tots els territoris abandonats i es presenten en qualsevol lloc, ja que no tenen depredadors naturals que puguen frenar-los.
Les espècies exòtiques, en canvi, són originàries de molt més lluny i han sigut alliberades ací -accidentalment o de forma intencionada- en el nostre ecosistema per a trastocar-lo de mala manera. La globalització de les mercaderies en el món tampoc ha portat res de bo: paràsits, malalties i plagues per als nostres arbres…, misèria!
Les espècies exòtiques són molt fotudes de controlar sobretot en els medis aquàtics com és el cas del cranc de riu americà (Procambarus clarkii). En la nostra zona, fa molts anys que afecta la xarxa alimentària d’altres espècies d’animals i danya els vegetals aquàtics de rius i barrancs. En altres zones li va transmetre un fong letal al cranc autòcton fins a fer-lo desaparèixer.
També cal incloure la tortuga aquàtica de Florida (Trachemis scripta) que tant es va vendre com a animalet de companyia. A mesura que creix, deixa de fer gràcia als xiquets i al final acaben desfent-se d’ella alliberant-la en rius, llacs i barrancs. Allí es converteix en un animal voraç de molta grandària que es reprodueix exponencialment desplaçant a les tortugues autòctones, més menudes.
La tórtora turca (Streptopelia decaocto) com el seu nom indica és originària d’Àsia i malgrat no ser migratòria, ha colonitzat quasi tota Europa. Sense cap dubte, serà la responsable directa de la desaparició progressiva dels nostres teuladins, que també desapareixen a poc a poc, perquè no poden competir amb esta grandota urbana de molta més grandària i molt més fartona. La tórtora comuna (Streptopelia turtur) en canvi, desitjada de sempre pels caçadors, està en perill d’extinció.
Protegim i estimem els nostres i les nostres mascotes, també protegim i promoguem la nostra cultura i la nostra identitat, que és el que pertoca. Però no tenim gens d’interès ni inquietud respecte a les poques espècies autòctones locals que malviuen en les nostres terres. Quan les espècies autòctones botàniques o animals desapareixen definitivament d’un lloc, ja és molt difícil recuperar-les per moltes raons: les condicions de l’ecosistema no milloren, les espècies invasores OCUPEN tot l’espai vital que queda, però, sobretot, mai les trobem a faltar.
