Un equip d’investigadors de la Universitat Politècnica de València (UPV), pertanyent al grup Land and Atmospheric Remote Sensing (LARS) de l’Institut d’Enginyeria de l’Aigua i Medi Ambient (IIAMA), ha aconseguit reconstruir per primera vegada la història del cràter de gas de Derweze, al Turkmenistan, anomenat popularment la “Porta de l’Infern“. L’estudi també ha permés quantificar, a partir d’observacions directes des de satèl·lit, les emissions de metà que aquest lloc ha alliberat durant més de cinc dècades.
La investigació, publicada a la revista Geophysical Research Letters, calcula que el pou ha emés més de 900.000 tones de metà des que es va formar. Aquesta xifra el situa entre les fonts persistents més importants d’aquest potent gas d’efecte d’hivernacle documentades fins ara.
La recerca ha estat encapçalada per Adriana Valverde, juntament amb Javier Gorroño, Javier Roger i Luis Guanter, investigadors de l’IIAMA-UPV. En el treball, també hi han participat Itziar Irakulis-Loitxate, investigadora de l’IIAMA durant el desenvolupament de l’estudi i actualment vinculada a UNEP-IMEO, i Zhipeng Pei, de la Universitat de Wuhan, a la Xina.
La gran incògnita
A més de calcular la quantitat d’emissions generades pel cràter, l’estudi ha permès resoldre una de les grans incògnites d’aquest indret singular: determinar quan va començar realment a cremar.
Per aconseguir-ho, els investigadors han analitzat imatges històriques del programa Landsat, operatiu des del 1972. Els resultats han permès establir que el foc es va iniciar entre setembre del 1987 i febrer del 1988, diverses dècades després que es formara el pou. És la primera vegada que s’ha pogut delimitar amb aquest nivell de precisió el moment en què va començar la combustió.
“Fins ara existien nombroses incògnites sobre la història del cràter. La combinació d’imatges històriques i satèl·lits hiperespectrals d’última generació ens han possibilitat reconstruir la seua evolució i quantificar, per primera vegada mitjançant observacions directes, l’impacte climàtic de les emissions de metà”, ha manifestat Valverde, primera autora de l’estudi.
Quan es va obrir la “Porta de l’Infern”
Així mateix, l’estudi també ha aportat noves dades sobre una altra qüestió que ha generat controvèrsia durant dècades: la data en què es va formar el cràter. Les fonts existents no coincideixen sobre el seu origen, ja que algunes situen la formació l’any 1963, mentre que unes altres l’estableixen el 1971.
“El que sí que podem afirmar amb certesa és que ja existia el 25 d’octubre del 1972, tal com ho demostra una imatge del satèl·lit Landsat 1. No obstant això, amb la informació disponible no és possible determinar si es va formar poc abans d’aquesta data o diversos anys abans”, afegeix l’experta de l’IIAMA.
Cinc satèl·lits
Per a calcular les emissions, l’equip investigador va estudiar les dades recollides entre 2020 i 2025 per cinc missions espacials hiperespectrals: EnMAP, PRISMA, EMIT, GF-5A i ZY-1E. L’anàlisi va permetre detectar 44 columnes de metà, amb taxes d’emissió que oscil·laven entre 0,6 i més de 3 tones per hora.
En conjunt, durant aquest període la “Porta de l’Infern” va alliberar aproximadament 71.000 tones de metà, una quantitat equivalent a prop de 6 milions de tones de CO₂ considerant un horitzó temporal de 20 anys. Aquest volum d’emissions situa Derweze entre les fonts persistents de metà més grans observades des de satèl·lit.
D’altra banda, els investigadors també van constatar que, malgrat que la intensitat del foc ha disminuït des del 2023 a conseqüència de les mesures adoptades pel país per a intentar reduir les emissions, aquestes no han baixat de manera proporcional. Aquest comportament apunta que una part important del gas continua escapant directament a l’atmosfera a través de múltiples fractures subterrànies sense arribar a fer combustió, un fet que qüestiona l’eficàcia de les actuacions aplicades.
“Els nostres resultats mostren que part del metà evita la combustió i continua alliberant-se directament a l’atmosfera, la qual cosa posa de manifest la complexitat geològica del sistema“, ha remarcat el grup LARS.
Emissions invisibles
Més enllà de l’anàlisi específica de la “Porta de l’infern”, l’estudi ha posat de manifest l’enorme potencial de la teledetecció per a identificar i monitorar grans fonts de metà situades en regions remotes, on pràcticament no existeixen mesuraments efectuats in situ. Segons els autors, aquesta classe d’emissions persistents encara està infrarepresentada en nombrosos inventaris internacionals. Per això, la combinació de satèl·lits hiperespectrals amb imatges històriques es presenta com una eina fonamental per a ampliar el coneixement de les emissions globals de metà i desenvolupar estratègies eficaces per a mitigar-les.
“L’observació de la Terra està transformant la nostra capacitat per a detectar emissions invisibles. Aquesta informació resulta essencial per a donar suport a polítiques climàtiques, verificar mesures de mitigació i avançar cap a una gestió més eficient d’un dels gasos d’efecte d’hivernacle amb més impacte a curt termini“, han subratllat els investigadors.
L’estudi ha comptat, a més, amb la col·laboració d’investigadors de la Universitat de Wuhan, del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (UNEP-IMEO) i de l’Environmental Defense Fund. La participació internacional consolida el lideratge del grup LARS de l’IIAMA-UPV en el desenvolupament de noves metodologies destinades al monitoratge de les emissions de metà mitjançant satèl·lit.
