Aquest no serà un article tècnic. D’opinions tècniques de reconeguts experts i de gent amb molta experiència en matèria de gestió i incendis forestals n’hi ha moltes, tantes i tan qualificades que seria tan estèril com pretensiós demanar-los que llegiren la meua.
Em limite a sintetitzar allò que ja s’ha explicat tantes vegades: hi ha molta biomassa acumulada, les discontinuïtats que proporcionava el paisatge en mosaic han desaparegut, la interfície urbanoforestal està descuidada i la negligència humana continua sent el detonant d’incendis tan greus com els que estem vivint aquest estiu.
Així doncs, quan algun dels abundants conats se’ns escapa, l’infern es presenta davant nostre i ens devora sense que res el puga detindre. Literalment, tornem a implorar als elements de la natura, amb l’esperança que un canvi de vent o la irrupció d’una generosa pluja ens duga alguna oportunitat.
Com veieu, les principals causes que fem servir per a explicar incrèduls una emergència d’interès nacional amb més de 40.000 evacuats estan associades al factor humà, siga per acció o, precisament, per falta d’aquesta.
Quan cessa el foc, sorgeixen les llàgrimes i les declaracions revestides de gravetat. El patiment és innegable. Al drama de les víctimes mortals cal sumar-hi la pèrdua de la llar, del mitjà de vida de moltes famílies i l’impacte de veure el teu paisatge calcinat.
Tot molt dur, molt cruel. Tant, que és incomprensible que, a sobre, apareguen en escena les mamarratxades. Si sentir parlar de pactes d’Estat ja resulta molest per la seua reiterada falta de concreció, assistir al perniciós espectacle de les desqualificacions mútues mentre la terra encara trau fum és insuportable.
No, el canvi climàtic no és el responsable dels 40.000 evacuats; sí que ho és de les elevades temperatures i la sequera que afavoreixen i agreugen els incendis. Però aquesta és una variable coneguda per la Ciència i, en conseqüència, s’ha d’integrar en les estratègies de prevenció i lluita contra els incendis forestals.
El principal culpable de les colossals marees píriques que maten els nostres paisans i el nostre paisatge és la falta d’una adequada gestió forestal sostenible i, per favor, d’una vegada per totes, de la creació i manteniment de franges de seguretat entre l’espai forestal i l’habitat.
Que no ens tornen a repetir que els focs s’apaguen a l’hivern: ja ho sabem, però necessitem que es faça. No trobareu cap ciutadà que no done suport ni reconega als seus governants un esforç en gestió i inversió en aquest objectiu. El que sí que costa d’entendre és que, coneixent les solucions tècniques per a minimitzar el risc d’aparició de Grans Incendis Forestals i els seus dramàtics efectes, siga la gestió pública la que no trobe la fórmula per a implementar-les.
És clar que, si els qui ho han de fer es dediquen a parlar de mamarratxades en comptes d’impulsar el diàleg amb experts, el consens i la coordinació, s’entén millor i arriba a resultar descoratjador.
El desànim i la desesperació obren les portes al populisme, a les tertúlies de cunyats i a simplismes que no fan més que allunyar-nos de la solució i augmentar la polarització.
L’any 2022 van cremar a Espanya un poc més de 300.000 hectàrees; el 2025 va ser un altre any desastrós amb quasi 400.000 hectàrees cremades, però és que en el que portem de 2026 en comptabilitzem ja vora 125.000 hectàrees. Al dany social, cultural i ambiental d’aquests freds números cal sumar-hi les pèrdues econòmiques associades, que es compten per milers de milions d’euros. Això no és una mamarratxada, és una tragèdia.
Així que no estem per a ocurrències en xarxes socials. Tampoc estem per a més números, estadístiques ni declaracions. Estem assortits de dades però necessitats de solucions.
Atés que entre els experts existeix un criteri majoritari sobre les estratègies tècniques que cal aplicar, la conclusió és que el que ens falta és una resposta pública que aposte pel consens polític i més inversió en prevenció, o el que vindria a ser el mateix, en millorar la gestió del paisatge.
Seria injust no reconéixer els avanços de les administracions en matèria forestal, però necessitem canvis més profunds i ràpids. Veient algunes declaracions i decisions polítiques, és lògic que apareguen dubtes i que ens preguntem si s’entén el problema i si s’està disposat a posar-li solució.
Els incendis de sisena generació estan trencant les costures d’una governança obsoleta. El canvi pot ser difícil, sí, però és ineludible i molt més difícil ens han de resultar les llàgrimes dels afectats per aquestes flames colossals.
I, encara que hem de suposar que no hi haurà cap sector social ni polític que no compartisca aquest sentiment, temem que quan desaparega l’últim fil de fum també ho farà el record de tant de patiment, fins que el pròxim estiu ens duga noves víctimes. Això sí que seria una mamarratxada, sobretot perquè tenim els coneixements per a evitar-ho i, suposadament, compartim el mateix objectiu.
Joan Aguado és biòleg.
