És difícil fer-se una idea de quantes formigues hi ha al món quan l’estimació és de prop de 20.000 bilions. El nombre, però, només explica una part de la història. Per a entendre què representa aquesta multitud, cal fixar-se en allò que fa una colònia qualsevol cada dia. Mentre excaven galeries, aquests minúsculs insectes remouen la terra i hi transporten llavors, restes de plantes i fragments d’altres animals. El resultat és que el sòl d’un formiguer pot ser ben diferent del que hi ha a uns pocs centímetres.
Fa temps que la ciència estudia com aquesta activitat transforma els ecosistemes terrestres. Ara, una investigació internacional publicada a Nature Communications ha posat xifres a un efecte menys visible. Els terrenys amb formiguers acumulen de mitjana més carboni orgànic que els veïns i, alhora, alliberen més diòxid de carboni a l’atmosfera. Un mateix niu pot afavorir, per tant, dos processos que cal estudiar conjuntament per a conèixer el paper de les formigues en el cicle global del carboni.
La pregunta que obri l’estudi és què passa quan aquesta activitat es repeteix en milions de colònies i en indrets tan diferents com ara els d’un desert, un bosc humit o un camp de conreu. El balanç global encara no s’ha aclarit. Per a començar a comprendre-ho, cal mirar de prop què ocorre al voltant d’un formiguer, just davall dels nostres peus.
L’estudi va analitzar 2.232 mesuraments de 136 estudis fets arreu del món. De mitjana, els terrenys amb nius contenien un 22% més de carboni orgànic i emetien un 84% més de CO₂ que els adjacents sense activitat de formigues. La respiració de les colònies explicava aproximadament el 52% de les emissions de CO₂ dels nius. A més, els microorganismes que descomponen la matèria orgànica acumulada al subsol també hi contribueixen.
Un efecte més intens als deserts
Al desert, unes quantes llavors i restes vegetals acumulades al mateix lloc poden marcar una diferència considerable. En un paratge on escassegen l’aigua i els nutrients, el tràfec diari d’una colònia concentra matèria orgànica en un punt concret. La diferència es fa visible quan es compara el sòl del niu amb el que l’envolta. Als deserts analitzats, els formiguers acumulaven, de mitjana, un 74% més de carboni orgànic que els dels costats.
Als boscos, les pastures i els camps de conreu, l’efecte dels nius sobre l’emmagatzematge de carboni era menor. En un bosc humit i dens, per exemple, les fulles caigudes i les restes de fusta ja aporten matèria orgànica a la terra. Com que el terreny en conté més de partida, l’aportació d’un formiguer hi destaca menys que en un desert.
També importa què entra al niu i com està construït. En gèneres com ara Formica i Pheidole, l’activitat de recol·lecció pot incorporar-hi llavors i restes animals al sòl. Les espècies recol·lectores i les depredadores hi aporten materials diferents, i les restes vegetals que algunes colònies fan servir per a construir el niu canvien les condicions en què es descompon la matèria orgànica. A mesura que les formigues excaven, barregen nutrients orgànics amb minerals del subsol i obrin galeries per on circula l’aire. Així, el que porten al cau i la manera com el construeixen influeixen en com es transforma el carboni en aquell tros de terra. Aquesta especialització biològica suggereix que cada espècie aporta una peça única al complex trencaclosques que suposa l’equilibri dels gasos atmosfèrics.

Uns 2,5 milions de formigues per persona
Si repartírem totes les formigues del planeta entre la població humana, a cada persona li’n tocarien uns 2,5 milions. Aquesta proporció ajuda a fer-se una idea de l’estimació publicada el 2022 a la revista PNAS. Un equip amb participació de la Universitat de Hong Kong va calcular que al món hi ha uns 20.000 bilions de formigues. Per a arribar a aquesta xifra, els investigadors van combinar dades de 489 estudis, amb mostrejos en entorns tan diferents com ara deserts, selves tropicals i ciutats. El càlcul inclou tant les que viuen a terra com les que habiten als arbres.
La xifra resulta encara més sorprenent quan es tradueix en pes. Si se suma el carboni que contenen els cossos de totes les formigues del planeta, el resultat és d’uns 12 milions de tones de carboni sec. Mesurada així, la biomassa d’aquests insectes equival aproximadament a una cinquena part de la humana i supera la de tots els ocells i mamífers salvatges junts.
Aquells 2,5 milions per persona són una mitjana mundial, ja que sobre el terreny, les formigues es reparteixen de manera desigual. Les que viuen a terra es concentren sobretot a les regions tropicals i subtropicals, i la seua abundància varia considerablement d’un hàbitat a un altre.
L’escalfament global
L’escalfament del planeta també pot modificar el mapa dels nius. Un fet que podria alterar els models climàtics actuals, i no per a bé. Els investigadors assenyalen que algunes poblacions podrien estendre’s cap a latituds més fredes i arribar a noves zones de conreu. Si en un lloc passen a predominar espècies que excaven a una profunditat diferent, construeixen els nius d’una altra manera o hi porten altres materials per alimentar-se, pot canviar també la quantitat de carboni que el sòl reté i la que torna a l’atmosfera. Per tant, l’ocupació de nous territoris per part d’aquestes colònies obliga a replantejar la gestió dels embornals de carboni naturals.
En un camp de conreu, els efectes d’aquests canvis es poden apreciar a una escala molt més reduïda. Quan les formigues excaven galeries i redistribueixen els nutrients, modifiquen les propietats del terreny on creixen les arrels. En zones àrides, l’activitat dels nius pot contribuir a reduir l’estrès hídric. Entendre en quines condicions es produeix aquest efecte ajudaria a valorar com responen els camps quan s’allarguen els períodes sense pluja i quines collites poden ser més vulnerables a la sequera.
Per a saber fins a quin punt aquestes observacions es poden extrapolar, encara calen més dades de regions amb molta biodiversitat, com ara Sud-amèrica i Àfrica. El repte és calcular quin pes té cadascun d’aquests processos d’emmagatzematge i emissió quan l’activitat dels nius es considera a escala planetària.




