Cinc segles després de la mort de Leonardo da Vinci, els seus manuscrits tornen a ocupar el centre d’un projecte editorial i científic que busca acostar el públic a les seues obres i als processos més profunds del seu pensament. La iniciativa es va sonar a conèixer el 7 de novembre durant la conferència internacional “La Bellezza Ideale – La rinascita dellAccademia Neoplatonica”, que va tindre lloc a la Sala del Pegàs del Palazzo Strozzi Sacrati de Florència, seu de la Presidència de la Regió de Toscana.
L’acte va acollir la presentació mundial del facsímil integral dels Còdexs de Madrid I i II, editat per l’editorial cARTEm. Al costat d’aquesta reproducció dels manuscrits es va presentar el volum Leonardo Svelato i es va exposar una nova tesi que planteja una lectura de l’obra inacabada de l’artista com a possible acte de llibertat, d’autodeterminació i de resistència silenciosa davant del poder.

Una mirada renovada als manuscrits
El facsímil és el resultat d’un projecte editorial de gran complexitat tècnica que pretén anar més enllà de la reproducció de les pàgines originals. L’objectiu és recuperar la textura del paper, les empremtes de la tinta i les característiques materials dels manuscrits per a recrear una experiència de consulta molt pròxima a la dels documents originals.
Els còdexs contenen estudis fonamentals de mecànica, enginyeria, arquitectura, geometria, òptica i observació de la naturalesa. També documenten una manera de pensar en què el dibuix actua com a instrument de coneixement i les idees es transformen constantment en projectes i experimentació. Així, el conjunt permet explorar la relació entre les diferents disciplines que formen part del treball de Leonardo.
D’altra banda, Leonardo Svelato és obra d’Annalisa Di Maria, la principal especialista en Leonardo da Vinci, el renaixement i el neoplatonisme florentí, amb les aportacions i la direcció dels continguts científics, simbòlics i cinemàtics d’Andrea da Montefeltro, biòleg, investigador i escultor. El llibre escrit conjuntament per tots dos rellegeix els Còdexs de Madrid amb una mirada renovada, ja que la proposta connecta art, ciència, simbologia i filosofia per a recuperar la unitat del pensament de Leonardo, més enllà de la descripció historicoartística.

L’inacabat com a protesta silenciosa
El centre del debat va ser l’estudi “L’inacabat com a gest. Leonardo da Vinci, les Facetia dins el Còdex de Madrid, i la protesta silenciosa contra el poder”, signat per Annalisa Di Maria, Andrea C. da Montefeltro i Lucica Bianchi, especialista en història de l’art que ha contribuït a aquesta publicació científica.
La investigació aborda una de les qüestions que travessen la trajectòria de Leonardo. Per què tantes obres, encàrrecs i projectes van quedar inacabats? Durant segles, aquest fet s’ha relacionat principalment amb el perfeccionisme, la curiositat insaciable, l’esperit experimental i les dificultats tècniques de l’artista. Ara, els autors del treball incorporen una interpretatició addicional. Plantegen que, en determinades circumstàncies, deixar una obra sense acabar podria haver sigut una decisió deliberada per a conservar autonomia intel·lectual davant dels mecenes.

Aquesta lectura presenta Leonardo també com un observador del comportament humà, especialment del comportament dels poderosos, com algú capaç d’estudiar-los, desxifrar-los i anticipar-ne les reaccions. Des d’aquesta perspectiva, l’inacabat, el fet de no finalitzar les obres, hauria pogut funcionar com una eina per a gestionar la relació amb els qui finançaven el seu treball, preservar un marge de maniobra i evitar que el resultat de la recerca artística quedara completament en mans dels promotors.
Una història sobre Adam, la germanor i els privilegis
El punt de partida de la hipòtesi és una facetia breu conservada al Còdex de Madrid II, al foli 126 verso. Les facetiae són un gènere literari europeu del renaixement format per relats humorístics breus, acudits i bromes, sovint de caràcter obscè o groller. En aquest cas, Leonardo conta la història d’un home pobre que es presenta a la porta d’un aristòcrata ric i afirma que és el seu germà perquè tots dos descendeixen d’Adam.

Amb aquest argument, el pobre reclama una part de l’herència comuna de la humanitat. El senyor, però, només li dona una moneda d’escàs valor i observa irònicament que, si ajudara tots els seus germans, acabaria sense res. Sota l’humor, els investigadors identifiquen una reflexió sobre la contradicció entre els principis morals que proclamen els poderosos i el seu comportament quan aquests principis impliquen renunciar als privilegis.
D’aquesta manera, la narració posa en qüestió una germanor que s’accepta mentre no implique cap cost i una moralitat que es defensa mentre no afecte l’herència. D’aquesta tensió naix la interpretació dels investigadors sobre la relació de Leonardo amb l’autoritat. L’artista, que va dependre tota la vida de la protecció de les corts i dels mecenes, podria haver trobat en els projectes inacabats un espai propi davant de les expectatives dels seus patrocinadors.
Qui controla el temps controla la relació
En el sistema de mecenatge del renaixement, el patrocinador finançava l’obra i n’establia el tema, la finalitat i els terminis. Cercava prestigi, exaltació, celebració, reconeixement i propaganda, mentre que l’artista havia de respondre a aquestes condicions. Leonardo, en canvi, concebia la creació com un procés potencialment infinit, difícil de conciliar amb els calendaris dels encàrrecs i les exigències de la representació política.
Per tant, no lliurar una obra podia alterar aquest mecanisme sense necessitat d’un rebuig explícit o d’una rebel·lió pública. Mentre el projecte es mantenia en les fases d’estudi, dibuix i experimentació, continuava sent una recerca íntima sota el control intel·lectual de l’autor. El lliurament el convertia en una propietat aliena i en un objecte destinat a celebrar una altra persona. Aquesta estratègia era una manera de mantindre el poderós a l’espera sense oferir-li un pretext per a castigar l’artista.

Els autors de la tesi relacionen aquesta interpretació amb una idea que la psicologia moderna formalitzaria segles després de la mort de Leonardo: controlar el temps permet controlar la relació. Així, l’inacabat esdevindria un espai de maniobra per a evitar quedar sotmès a les demandes del mecenes. La hipòtesi dels investigadors és que el projecte romania, almenys en part, sota el control de Leonardo, que preservava d’aquesta manera la capacitat de decidir sobre el seu treball, el seu temps i la seua llibertat creativa.
Una hipòtesi que no s’aplica a totes les obres
Tanmateix, els autors de l’estudi no afirmen que totes les obres inacabades responien a una decisió deliberada. Distingeixen les motivacions tècniques, experimentals i perfeccionistes dels casos en els quals l’inacabat podria haver constituït una estratègia d’autodeterminació.
En definitiva, la proposta reivindica la capacitat del pensament de Leonardo per a interpel·lar el present i obri un camp d’investigació sobre la possibilitat que Leonardo es resistira, en determinades circumstàncies, a sotmetre completament el seu pensament al poder.




