Toni Mestre es va passar des del 1974 fins al 1993 ensenyant des de la ràdio als valencians quina era la manera més correcta de parlar bé. No es diu “entonses”, es diu: aleshores… Sermonejava amistosament el periodista d’Altea amb la voluntat de dignificar un valencià que continuava proscrit públicament. En una època, també, en què el moviment a favor de la seua recuperació pública creixia per tot arreu com una marea. L’anticatalanisme ja existia. El representava, òbviament, el franquisme i tots els seus ramals infectes, obsedits per la paranoia d’una Espanya inequívocament castellana. Val a dir, que aquest anticatalanisme encara no hi comptava amb adhesions indígenes de pedigrí que el feren passar per valencianisme.
Fins i tot, en Lo Rat Penat, entitat conservadora des del seu naixement, l’anticatalanisme hauria semblat ridícul, atès que va ser l’únic refugi de la llengua durant la llarga nit de la dictadura. Des de Lo Rat es van engegar el 1949 els cursos de llengua. Uns cursos que a Catalunya haurien estat impensables pel biaix republicà del nacionalisme i perquè als catalans a penes se’ls consentia la barretina i els tocs de flabiol. L’orientació lingüística dels cursos era tan clara que, fins i tot als anys 60, els primers estudiants de català de l’Alguer van ser formats en l’entitat valenciana, aconsellats per Aramon, Casacuberta, Català i Pic, de l’Institut d’Estudis Catalans.
Les coses es van torçar dos anys després de començar les cèlebres locucions de Mestre. Una maniobra del règim va fer falsejar les eleccions que van fer perdre la presidència de l’entitat a Manuel Sanchis Guarner, que dos anys després va ser expulsat junt amb un altre valencianista, Joan Senent. El franquisme s’apoderava així de Lo Rat i el convertia en un abocador infecte de poetes franquistes nostàlgics, pseudohistoriadors i botiflers. Encapçalaria la sinistra comitiva durant anys i panys, el vanitós de Xavier Casp i el pèrfid Miquel Adlert, de qui anys després es va saber que feia el paper de xivato de la policia de Franco. Ells donarien la coartada indígena a un blaverisme representat en la majoria dels casos per autèntics analfabets en valencià. Un blaverisme que va atemptar amb bombes, que va condicionar des dels catacumbes del règim i des de les direccions de la UCD i el PP la política del país per acabar imposant el seu univers simbòlic a tots els valencians. Bandejades les quatre barres sense blau, la denominació històrica de País Valencià, només la llengua va quedar en una mena de zona protegida, el que no vol dir que no haja estat contínuament assetjada.
Han passat dècades en què s’ha intentat tot per evitar aquest assetjament, que el valencià s’ofegara en la polarització ideològica, que morira en una lenta asfixia.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha estat un dels artefactes polítics més complexos per tal d’evitar que l’extrema dreta -en què incloc el PP- tornara a servir-se de l’anticatalanisme per fer política. Ha estat inútil.
Així que el PP s’ha vist rodat, immers en la merda dels seus propis errors, ha tornat a usar el valencià com a arma política.
A les portes del 9 d’octubre, Mazón, més castellà que un chevalier de Burgos o que el llom d’una ovella de la Mesta, s’ha erigit en el defensor del “valensiano” i ens ha omplert els carrers d’un valencià del poble en versió Mompó que avergonyiria un estudiant de segon d’ESO. Tot això, després dels intents de Rovira d’eliminar-lo de l’escola.
És evident que la intenció, més enllà de jugar a l’eutanàsia lingüística, és la de despertar els instints dels nacionalistes espanyols més primaris, distreure l’adversari polític en batalles filològiques que sempre guanyen ells.
Aviat farà un any de la dana. Mazón continua mentint sobre la seua agenda. El seu partit continua manipulant les informacions sobre el que va passar aquell dia fatídic. Les ferides encara estan molt obertes. Ni el valencià xim pam pum leré que proposa el president de la “Cheneralità” ni els intents lingüicides dels seus socis neofranquistes poden esborrar el que va passar el 29 d’octubre del 2024.
Potser l’àcid i intel·ligentíssim Toni Mestre, fent un ús florentí de la llengua que tant estimava, hauria locutat un: Mazón, no es diu “Vixca”, cal dir 229 ofegats a El Ventorro.
16
