Serafí, no Serafino, se’n trobava molt satisfet d’haver-se traduït el seu nom al valencià -teniu el consentiment per a denominar-lo també català-, i allà on anava el defensava malgrat la tossuderia d’alguns en traduir-li-ho per sistema, cosa que el posava molt nerviós a punt d’enviar-los al comú denominador.
Acabava de complir cinquanta anys i ensems havia aconseguit una plaça de soterrador al seu mateix poble, allà a la comarca dels Ports -també està ben dit enterrador-, i ho va celebrar tot junt amb tota la família incloent els germans vinguts de València.
Ells, el van informar dels canvis que havia experimentat la gran urbs durant aquells trenta anys en què el Serafí s’havia absentat de visitar-la, i el van animar a baixar a experimentar les sensacions, no sempre sensacionals, que aporta la gran ciutat.
La qüestió és que les recomanacions li van fer efecte, i la mateixa nit mentre valorava els regals amb què l’havien obsequiat -una afaitadora corporal, què?, i uns canelobres, veges tu quina barra-, va decidir visitar la bonica València per comprovar què n’era el que li podia aportar de nou la capital del Túria, del Micalet i de la Ciutat de les Ciències.
I com que resulta que el seu amic, el Guillermo, visitava de tant en tant la ciutat per negocis, i aprofitava en esplaiar-se durant la seua visita assistint a espectacles; doncs com que li va proposar anar-hi junts i que el seu amic fes de cicerone.
Nyas, coca! Dit i fet. Allà se’n van anar els dos junts en autobús cap a la ciutat.
Només arribar, al Serafí li va cridar l’atenció que la majoria dels rètols oficials estaven escrits en valencià, cosa que el va satisfer; puix ell valorava que s’usara la llengua a tot arreu.
Tanmateix, va observar que la majoria d’establiments estaven retolats en castellà o en altres llengües, cosa que el va fotre; car en el seu poble i gràcies a les campanyes del seu ajuntament, per la llengua, la majoria dels comerços s’havien retolat en valencià, com també tots els rètols i plaques dels carrers.
Van assistir a la representació d’una obra en un teatre on normalment escenificaven en valencià, i va observar que un gran nombre d’espectadors s’expressaven en castellà; no ho va trobar natural i de fet el seu company li va comentar que a València la gent, majoritàriament s’expressava en castellà, i mai se’ls encomanava el valencià ni de bon tros, encara que assistiren a actes en la mateixa llengua.
Li va molestar molt que en una cafeteria va haver d’expressar-se en l’altra llengua, perquè no l’entenien. A més li contestaren de mala manera, “aquí no hablamos valenciano”.
Serafí, començava a descobrir que aquesta ciutat com a urbs podia ser encantadora però de Cap i casal del País, res de res.
S’estava cansant. Ja no l’entusiasmava assistir a espectacles i museus, ni recórrer-la mentre el seu amic li explicava fil per randa tot allò que sabia d’ella.
Va recordar haver vist i oït per televisió, sindicalistes, polítics, treballadors, actors, actrius, empresàries, expressant-se només en castellà… sempre.
El Guillermo també li va comentar, que aquells que participaven de les falles usaven la llengua en els seus monuments, però que de parlar-la ni pensar-ho.
Li havia defraudat. Comparant-la amb el seu poble, la llengua, com si no existira.
Cansat, avorrit de tanta hipocresia i mentida, li va comentar al seu amic que ell se la pirava al seu poble. Que allà n’era feliç, per ser un lloc preciós i conseqüent amant dels seus costums i tradicions.
Així és que en arribar a la seua població una de les primeres coses que se li va ocórrer realitzar va ser un acte íntim. Va fer un enterrament de la llengua que ell tant estimava. Perquè ell podia ser ignorant de moltes coses, però no un cínic. Se’n va apropar al cementeri, va agafar una pala i va enterrar una caixeta ocupada per un paper on es podia llegir: “LA LLENGUA”, i a l’exterior va col·locar una placa amb la llegenda:
“Ací jeu ‘LA MORTA-VIVA’, víctima de tanta incultura. Descanse en pau merescuda”.
