Som davant d’una novel·la i una novel·la, segons definició de Milan Kundera, és un gènere que el que fa és –diu ell– soldar en una sola obra filosofia, narració, imaginació, autobiografia i reportatge.
Doncs bé. Després d’haver llegit amb ulls encuriosits Barcelona, la ciutat laboriosa, obra de Núria Valls Molins, descobrim que la singularitat d’aquest llibre és que, dels cinc ingredients que segons Milan Kundera té tota novel·la, hi predomina molt clarament el reportatge, cosa ben poc freqüent.
Dels cinc ingredients, no hi predomina la filosofia: no és una novel·la d’idees; no hi predomina l’autobiografia, segurament perquè la Núria Valls Molins no és una autora egocèntrica, al contrari de la majoria dels homes i dones de lletres; tampoc no hi predomina la imaginació, malgrat que hi trobem algunes coses imaginatives, com per exemple que l’Arc de Triomf parla, el Rec Comtal parla, Santa Maria del Pi parla…
Dels cinc ingredients necessaris per cuinar una novel·la, hi predomina tan clarament el reportatge que podríem definir literàriament aquesta obra com un reportatge novel·lat.
També hi és present, és clar, la narració, si no hi fos no seria una novel·la. Curiosament, l’obra, més que tenir una estructura narrativa, en té simultàniament dues. El record del temps de la infantesa ens pot ajudar a comprendre-les.
D’infants, vivim un temps circular, que es repeteix cada any, la primavera i l’estiu i la tardor i l’hivern sempre tornen, també tornen cada any el començament de curs i el final de curs, i Nadal i Sant Joan, i les vacances d’estiu. Alhora, vivim d’infants un temps ascendent, passem de curs, creixem, la roba se’ns fa petita. Doncs bé. Tots els capítols de l’obra tenen una mateixa estructura narrativa circular: primer parlen les pedres, després parlen les persones.
Simultàniament, l’obra manté viva una estructura narrativa ascendent, és a dir, la narració va avançant cap al final i de fet ens enganxa cada cop més com a lectors per saber si les vicissituds de la vida de la bugadera i el llaurador i els seus amics tindran o no un final feliç.
L’autora va declarar a la presentació del llibre a l’Ateneu Barcelonès que allò que la va fer embarcar-se en l’escriptura d’aquesta novel·la és la seva devoció per Cervantes i, de retruc, per la Barcelona de Cervantes, una ciutat que l’autor del Quixot –i fundador de la novel·la moderna– adorava, com ho prova la coneguda citació –en aquest cas, traduïda– amb què l’autora encapçala l’obra:
“Barcelona, arxiu de la cortesia, alberg de forasters, hospital dels pobres, pàtria dels valents, venjança dels agreujats i correspondència grata de fermes amistats, i en lloc i bellesa, única.”
Sembla mentida com els hostils a Barcelona i a Catalunya facin servir el nom de Miguel de Cervantes -un home enamorat de Barcelona, que estimava els catalans, incloent-hi els bandolers de l’època, i que dels llibres de cavalleria només salvava el nostre Tirant lo Blanc– per atacar-nos. Decididament, l’espanyolisme és un nacionalisme indocumentat com no n’hi ha.
Però tornem al llibre de Núria Valls Molins, Barcelona, la ciutat laboriosa, novel·la ben documentada i publicada per l’activa editorial Comte d’Aure, que és el mateix segell editorial on l’autora ha publicat les seves dues obres anteriors.
En aquesta novel·la històrica, curiosament, els grans esdeveniments històrics brillen per la seva absència; a l’autora l’interessa molt més la vida quotidiana que la història en majúscula.
Els grans personatges històrics també brillen per la seva absència: els protagonistes de l’obra són una bugadera del Rec Comtal i un llaurador que s’estimen en secret, un galiot que ha fugit de la galera, una monja enamorada d’un cavaller ferit, un apotecari fascinat per la ciència i un llibreter que venera la literatura clàssica. La vida dels de dalt, a l’autora no l’interessa gens.
A la presentació del llibre a l’Ateneu Barcelonès, l’autora va explicar que si, de la Barcelona del segle XVII, l’interessen més que res les classes populars i la vida quotidiana és perquè ella és de Santa Coloma de Gramenet. És una explicació opinable, és clar, però, de fet, l’acte de presentació del llibre a l’Ateneu el va acollir la sala Josep Maria de Sagarra, un nom que forma part del patrimoni literari de Santa Coloma de Gramenet.
Ara bé. El que sí que és indiscutible és que tot el llibre respira un patriotisme barceloní ben clar. D’una Barcelona –això sí– que va molt més enllà de la ciutat emmurallada; per la costa de llevant arriba fins a Mataró, per la costa de ponent, fins a Vilanova, i terra endins, fins a Montcada, origen del Rec Comtal, via d’aigua d’importància literalment vital en la història de la capital de Catalunya i, també, en la petita història dels personatges d’aquesta novel·la.
