Dimecres, 22 d’abril
Arribe a la plaça de Sant Jaume quan falta un quart per a les sis. Fa molt bona vesprada, assolellada, sense vent. Si camines una mica de pressa fins i tot comences a suar, però amb calma és encara ben bé primavera, i fins i tot en algun costat a l’ombra, sobretot si hi arriba l’aire de la mar, fa una mica de fresca.
Per la plaça es veu gent que a aquesta hora tragina amunt i avall, torna de la feina, surt de passeig o de compres, o simplement bada una mica perquè avui és vespre de Sant Jordi, i la festa s’ensuma en l’aire, quasi tant com els llibres i les roses.
A la porta de l’ajuntament —decorada amb dos cartells gegants “Bona diada de Sant Jordi” i un tapís amb l’escut de Barcelona— hi ha una petita concentració de bibliotecaris vestits de negre i amb caretes, duen cartells i una pancarta gran on es llegeix: “Biblioteques en lluita”, “Defensem les nostres biblioteques”. De moment estan allà plantats i parlen entre ells, encara ni criden ni xiulen.
Els convidats al Pregó de Sant Jordi, enguany en veu de l’escriptora Ali Smith, anem entrant-hi a poc a poc: cal identificar-se i mostrar el DNI. Només s’hi pot accedir amb invitació i hi ha poques places. Per arribar al Saló de Cent has d’anar fins al fons a la dreta, pujar unes escala majestuosa i una vegada dalt, fer una ela. Val la pena parar una estona i mirar cap avall: al pati hi ha l’estàtua de Sant Jordi amb un ram de roses als peus. Se les ha guanyades, any rere any aguantant la figura de bronze.
Una volta dins del Saló de Cent, tot és grandiós: les llànties, els tapissos, l’altura, la dimensió de la sala, els enteixinats, els seients envellutats als laterals, disposats per a les cerimònies. Hi ha silenci i expectació, roses i més roses. L’Ali Smith fa el pregó: un pregó intens, reivindicatiu, confessional, encoratjador, una mena de crit pel llibre, ja no com a objecte, sinó com a aixopluc i reserva de l’ànima, refugi individual i col·lectiu: “Estic feta un 75 % d’aigua, però un 90% de llibres”, diu, “tots els meus llibres estan fets d’altres llibres, és com si ja estigueren en mi, només he de cavar en mi i treure’ls”, “les biblioteques són el vertader cervell del món, hem de protegir-les”, diu l’escriptora escocesa. I “tant de bo Sant Jordi es fes contagiós”, desitjava Ali Smith, “perquè no he vist mai una ciutat que faça res semblant, que celebre els llibres i la vida com Barcelona”. I és cert que, amb tots els seus ets i uts, que en són molts, la festa de Sant Jordi és grandiosa.
Enguany, a més, aquest ambient cerimoniós del pregó ha pres un to especial amb Ali Smith —activista per la defensa de les biblioteques públiques al Regne Unit, on continuen tancant-se centres cada dia, i autora, entre altres, del llibre de relats Bilblioteques públiques (Raig Verd). Smith, juntament amb la seua traductora al català, Dolors Udina, van fer del pregó un moment més combatiu i humà que cerimoniós, en una conversa emotiva, profunda, banyada d’humor i intel·ligència. De fons, a més, se sentien els crits de protesta dels bibliotecaris que des del carrer demanaven més recursos per a la xarxa de Biblioteques Públiques de Barcelona que, justament coincidint amb la setmana de Sant Jordi, tres-centes d’elles iniciaven una vaga indefinida.
Dijous, 23 d’abril, i vindran les flors…
Dia del llibre i de l’amor, segons com. Desperte d’hora i esmorze amb molta calma a l’hotel. Avui no tinc pressa, és el primer matí des de dilluns que no tinc pressa. Recull l’habitació, deixe les maletes en consigna i surt al carrer. Primera cantonada abans d’arribar al metro Glòries, hi ha una parada plena de roses roges, un grup de joves les venen per tal de recollir diners per al seus viatge d’estudis. Estan ben enfeinats i engrescats. Avui tothom compra roses, en eixir del metro, abans d’agafar el metro, qualsevol moment és bo per fer-se amb la rosa o les roses del dia.
Davant del metro ja hi ha una parada amb llibres. En trobaré moltes més al llarg del dia. Baixe al subterrani i els passadissos estan plens de gent amb roses a les mans i a les motxilles, sobresurten per un costat com ho faria un fusell, però per sort són roses. Arribe a Passeig de Gràcia, a l’Illa literària. Són les onze del matí i encara està tot molt tranquil. El dia és assolellat, però fa vent i els plataners van de banda a banda, escampant aquest borrissol que aviat ho cobrirà tot: llibres, tendals, caps, mocadors, bancs on seure, les voreres, tot. L’aire està ple d’aquest borrissol que, en breu, anuncia el desfici col·lectiu: picor als ulls, a la gola, tos seca, la gola es resseca i es tanca, i un picor a la pell insuportable. La gent es cobreix la boca com pot, amb mocadors, els més previsors amb mascareta. És primavera, què hi farem! I vindran les flors, és clar, però mentrestant, aquest serà el Sant Jordi del pol·len.
Les firmes absents
Passe una estona a l’estand dels companys del PEN Català. Enguany, per primera vegada, munten un estand físic, abans era virtual. Avui, però, en ple Passeig de Gràcia hi ha una cadira buida i deu signatures programades, entre elles les de Yalqun Rozi, Mieral Simsek, Inocent Bahati, o María Cristina Garrido, escriptors i escriptores que no podran signar llibres perquè estan perseguits o empresonats, o les dues coses, i alguns amb una salut delicada.
Aquest estand posava fi a la trobada-assemblea i 20è aniversari d’ICORN Xarxa Internacional de Ciutats Refugi, una xarxa de la qual el PEN Català, juntament amb l’Ajuntament de Barcelona, en formen part com a membres des del 2006, any en què es va fundar. El seu objectiu és donar refugi a escriptors i escriptores i artistes que són perseguits als seus països per raons polítiques. Durant tres dies 250 persones de 90 països, entre autors, tècnics i representants polítics, es van reunir a Barcelona per donar veu, llum i presència als qui l’han perduda a casa seua a causa de la intolerància i la manca de llibertat.
Passat el migdia, el Passeig de Gràcia s’anava omplint, i arribà l’alcalde, Jaume Collboni, rosa al trau. Visità l’estand del PEN i un dels companys li explicà la proposta i sentit de l’estand. Collboni, coneixedor de l’ICORN, fou l’encarregat de donar la benvinguda dilluns passat als escriptors i artistes visitants al Saló de Cent, s’interessà per la feina del PEN i ens encoratjà a continuar.
Avança el dia i la gent es queda mirant els cubs negres on hi ha impresos els noms dels escriptors absents i pregunta. Grups d’amigues, joves i grans, parelles, famílies, dones joves soles, tota mena de gent, des de ben jove fins a ben gran. A ningú li falta una rosa: al trau, a la mà, a la bossa, en unes arracades, un collaret, una agulla enganxada al barret. Qualsevol rosa fa el pes, és Sant Jordi!
Els expliquem qui som, què fem i quin és el sentit d’aquesta parada. Curiositat servida. Alguns se’n duen una postal, un punt de lectura, i ens deixen un somriure.
Els editors valencians
Passege amunt i avall al llarg del dia, sé que hi han vingut alguns editors del País Valencià. Són agosarats, el viatge, amb uns trens escassos i sempre en retard, és pesat i Sant Jordi tampoc no és un dia de grans vendes per als més petits. Tanmateix, “cal estar-hi” i “fa goig”, així ho conta Pau Sanchis, d’Edicions del Buc: “Abans enviàvem només els llibres a alguns companys i des de fa uns anys hi venim personalment. I sí, és una pallissa, he estat viatjant tota la nit en autobús perquè calia estar ací a primera hora del matí, però val la pena, si no per les vendes, que no en són tantes, per viure Sant Jordi de prop, perquè els nostres llibres estiguen ací, i saludar altres companys editors amb qui compartim parada i diada, amarar-te de la festa. És un gran dia, molt més enllà de les xifres”, explica Pau Sanchis.
Uns altres editors que hi han vingut per primera vegada, i amb parada pròpia, són Juli Capilla i Mercè Climent, de Lletra Impresa, que enguany compleixen els seus primers deu anys fent llibres. Són a les escales de la catedral, potser no és el millor emplaçament, però ací estan. A més, a Capilla i Climent, els rodamons de la literatura catalana, res no els fa mandra: “Estem molt contents d’haver-hi participat per primera volta —comenta Capilla— Sant Jordi és una festa per la cultura i el català magnífica, i dins del que cap no ha anat tan malament, sobretot si penses que ser-hi ja és molt. Hem pogut convidar-hi tres autores i parlar amb els lectors i altres editors. Tant de bo que el dia de Sant Jordi tinguera més repercussió al País Valencià perquè tenim les bases per a fer-ho, només cal una mica més de voluntat per part del sector. Hi llance el repte”.
Passades les quatre de la vesprada m’enfile cap a l’hotel per recollir les maletes i anar a buscar el tren. Comença a fer-se difícil caminar pel Passeig de Gràcia. En les pròximes hores serà una llengua de gent. Arribe a l’estació i en la cua del tren moltes persones duen roses en la mà o en una bossa. La flaire de Sant Jordi arribarà a València…
Festa, repte, pol·len, flors que vindran, com les de les llavors del punt de lectura que regalava el PEN, llavors de roses salvatges del Pirineu. Escriptors presents i absents, veus lliures i altres perseguides. La literatura es nodreix de tot això, i molt més, és un crit en la foscor, és un motiu per a viure cada dia, quan perdem el nord o la força. En un dia d’hivern sota una manta, en la tardor envoltants de fulles i llum càlida, en plena primavera entre esternuts i ulls encesos, o en estiu amb els peus dins de l’aigua, amb la remor d’un riu o de les onades. Són les quatre estacions que formen el nostre cicle vital, a les quals la pregonera d’enguany, Ali Smith, ha dedicat quatre llibres. Per ella, ha apostat en cos i ànima, una editora valenta com Laura Huerga, ànima també del PEN Català.
I fins ací, un dietari de Sant Jordi.
