Bon dia, companys i companyes valorians. Bon dia, muntanyes. Bon dia, sol naixent.
Som a l’alt de Guisop. Açò no és un cim qualsevol. Açò és el balcó des d’on la geografia es fa literatura i la literatura es fa memòria. Als nostres peus, la vall de Planisses s’obri com un llibre de pedra i vegetació; al fons, la serra del Maigmó talla l’horitzó amb la seua lloma de llum. I ací dalt, on l’aire és un regal i la mirada s’allarga fins a perdre’s, sentim el que Enric Valor va sentir: que este país es mesura des de l’altura, des de la dignitat de qui mira de cara a l’astre rei.
Som a la XVI “Albada Valoriana”, més que una excursió, un ritual cívic, perquè celebrem per 16a vegada que el mestre castallut, el narrador, lingüista i activista va nàixer tal dia com hui fa justament 115 anys, el 22 d’agost de 1911 al carrer Major de Castalla, la seua Cassana literària.
Ací, en l’epicentre metafòric de la narrativa valoriana, ens apleguem des de totes les comarques—de la Costera, des del Sud, des de la Ribera, el Comtat, les Marines… – convocats pel Centre Cultural Castellut i l’Ateneu Republicà de Petrer. I comptem amb la companyia d’altres entitats com la colla de dolçainers El Terròs de Petrer, la colla de Muixarengues de les Valls del Vinalopó, L’associació cultural El Tempir d’Elx, i d’altres som ací, en este mateix punt on la serra del Maigmó es fa paraula i la vall de Planisses es fa contalla, per dir ben fort que la nostra llengua no és un ornament: és l’esquelet d’un poble viu. L’estructura que ens identifica i que ens va llegar la gent del nord a conseqüència de la repoblació que portà el Rei fundacional, Jaume I el Conqueridor allà pel segle XII de qui enguany commemorem el seu 750 aniversari de naixença.
Per això ens ajuntem hui, per donar la benvinguda al sol i al país, per celebrar l’alba simbòlica i reivindicar la nostra existència com a País Valencià.
Venim a reconéixer l’home que va agafar la llengua del carrer i la va pujar a la categoria de literatura, sense perdre mai la saó de la seua terra. Venim a reivindicar el narrador que va poblar estos tossals de rondalles, de fantasia i màgia, de paraules, expressions i històries que encara ressonen per estes clotades i barrancs.
Enric Valor va escriure des d’ací dalt, la seua memòria recorre tota esta immensitat que fa no res ens ha desvetllat el sol, des de les arrels meridionals, des de l’expressió oral, des d’eixa saviesa popular que ell va convertir en art. I ho va fer en un temps en què escriure en valencià era un acte de resistència. Ho va fer des de l’exili interior, des del silenci imposat, des de la dignitat de qui no renuncia a la seua veu encara que li coste la presó.
El seu llegat no és només literari: és moral. Ens va ensenyar que la llengua és l’únic territori que no ens poden llevar si nosaltres no el deixem. Ens va ensenyar que la cultura valenciana no és un decorat, és un cos viu que pateix, que lluita i que es recrea en cada paraula ben dita. I ens va llegar, sobretot, una actitud: la de mirar les muntanyes des de dalt, la de no abaixar el cap davant de les adversitats, la de construir país amb l’única eina que no es desgasta: la paraula compartida.
En este acte recordem ara la revista Aiguadolç, que fou presentada a finals de l’any passat com un monogràfic íntegre a la seua obra. Eixa revista és un acte de justícia: posar negre sobre blanc la grandesa del nostre Castellut més universal. No és un homenatge de cartó pedra; és un reconeixement a l’home que va fer de la paraula un territori lliure.
Tanmateix, esta alba, no és només llum. És també denúncia. Perquè mentre el sol ix roent per l’est, la nit de la indiferència encara cova a les institucions. El curs passat, el professorat valencià va eixir al carrer. Va secundar una vaga indefinida—valenta, ferma, cansada—per l’escola pública que mereixem. I què va obtindre? Silenci. La Conselleria d’Educació no ha escoltat, no ha volgut escoltar. I pitjor encara: ara, amb una normativa publicada a l’ombra, la Generalitat ha desplegat la inspecció educativa com un braç ideològic. Volen controlar la tasca docent. Volen fiscalitzar la llibertat de càtedra. Volen que els mestres i professors ensenyen allò que es dicta, no allò que es pensa.
Doncs ací, en esta altura, ho diem clar: No passaran. La llibertat pedagògica no es negocia. L’escola pública no es doblega. I si l’administració vol inspectors, nosaltres tenim memòria. I si volen normes, nosaltres tenim la paraula d’Enric Valor, que mai no es va deixar domesticar. Perquè el mestre ens ho va deixar clar: ADOCTRINAR ÉS DIR ALS ALUMNES QUÈ HAN DE PENSAR. EDUCAR ÉS ENSENYAR-LOS A PENSAR.
Defendre la igualtat, la dignitat i els drets humans no és imposar una ideologia. ÉS EDUCAR. ÉS DEMOCRÀCIA. ÉS LLIBERTAT. I Enric valor així ho va defensar tota la seua vida.
Companys i companyes: el sol ja ha eixit. La llum banya les Planisses. El Maigmó és testimoni. Hui, 22 d’agost, ací, no venim a plànyer-nos. Venim a proclamar que, malgrat tot, la llengua viu, la cultura resisteix i el país torna a renàixer.
Que esta albada siga un crit. Que el vent s’emporte la nostra veu cap a les valls i ciutats. I que, com Valor, sapiguem que la pàtria es guanya cada dia, des de l’altura de la consciència.
Perquè cada volta que obrim qualsevol de les seues 36 Rondalles, cada volta que recitem els seus contes, cada volta que defensem el valencià a l’escola, el tornem a fer viu. I mentre hi haja un mestre que ensenye els seus textos, mentre hi haja un alumne que els escolte, mentre hi haja un poble que els estime, Enric Valor no serà mai mort.
Ell va dir que la llengua és l’ànima del poble. I nosaltres, ací dalt, a l’alt de Guisop, hui 22 d’agost, amb el sol a la cara i el vent a l’esquena, li responem: “Mestre, la teua ànima encara rellueix. I nosaltres en som la flama”.
Visca la llengua! Visca l’escola pública! Visca Enric Valor! I visca el País Valencià, hui i sempre!
