El Centre Públic de Formació de Persones Adultes (CPFPA) Historiador Viciana de Borriana ha començat el nou curs 2026-2027 amb una de les cites culturals més esperades: la inauguració de la tradicional exposició col·lectiva de fotografia. La mostra, que va obrir les portes el passat divendres 16 d’octubre del 2026 a les 7 de la vesprada a les instal·lacions del centre, s’ha consolidat com un referent de la vida cultural de l’escola.
Un projecte nascut de la passió compartida
El grup de fotografia va ser creat originàriament el 2015 a iniciativa d’Eduard Mor, director de l’escola, amb l’objectiu d’impulsar activitats formatives i artístiques per a adults. Des d’aleshores, la coordinació i les classes han anat a càrrec del fotògraf professional José Miguel Palau Escribà, format en la fotografia clàssica analògica en els anys noranta i amb una àmplia trajectòria en el sector del reportatge, la indústria i la publicitat.
L’èxit de la iniciativa es reflecteix en la participació, ja que l’aula aplega cada any al voltant de vint-i-cinc matriculats, el màxim d’aforament permés. Aquest projecte no seria possible sense el suport continuat de la direcció, de l’Associació d’Alumnes i de la implicació d’un alumnat entusiasta que assegura la continuïtat del curs edició rere edició.
Temàtica lliure i mirada pròpia
En aquesta ocasió, la mostra recull una selecció variada de quaranta-quatre imàtgens fruit del treball realitzat pels estudiants durant el curs 2025-2026. Tot i que la temàtica d’enguany ha sigut completament lliure —donant llibertat creativa a cada autor per a plasmar la seua visió—, predominen notablement les instantànies de Borriana i la seua mar, combinades amb paisatges capturats en altres indrets llunyans, com ara la serralada dels Andes o els canals de Venècia. Entre les obres destaca també la imatge del cartell anunciador, titulada Platja de Borriana, obra del mateix professor José Miguel Palau.
Visites obertes al públic
L’exposició forma part de les activitats d’obertura del curs —la primera sessió de classes de fotografia tindrà lloc el divendres 23 d’octubre— i es mantindrà oberta al públic general de manera indefinida. Es podrà visitar a les instal·lacions del centre, situades al carrer d’Albert Einstein de Borriana, fins que les necessitats d’espai de l’escola requerisquen les parets dels corredors per a una altra activitat. L’horari de visites és de dilluns a dijous de 9 a 13 i de 17 a 21, i divendres de 9 a 13. Una oportunitat excel·lent per a gaudir de la sensibilitat i el talent artístic que floreix a les aules de la formació de persones adultes.
La mirada de Míriam Nogales: capturar l’efímer
Míriam Nogales és una de les alumnes del curs de fotografia que ha tingut la gentilesa de cedir-nos dos de les seues fotografies exposades, titulades El somni i Llum i ombra a la ciutat. A través de la seua càmera, ens ofereix una visió personal i sensible del món que l’envolta. Míriam concep l’art de la fotografia com una reflexió sobre el vincle entre la mirada a través de la càmera i la mirada directa de l’ull humà, dos formes de contemplar una mateixa realitat compartida.
Míriam ens comenta li agrada fotografiar un poc de tot, però després de tant de temps dedicada a la fotografia, ha desenvolupat un esperit crític que l’ha menada a seleccionar diferents objectius. Li apassiona observar les persones sense jutjar-les, com es mouen en diferents entorns com la ciutat, els pobles o la muntanya. Així mateix, el món animal i la natura en estat pur li resulten encisadors.
El seu estil es basa en el concepte del moment decisiu, definit pel pare del fotoreportatge Henri Cartier-Bresson: la capacitat de capturar un instant fugaç i irrepetible on els elements visuals, l’emoció i l’acció s’alineen de manera perfecta. Com bé ens explica Míriam, una vegada passa eixe segon, no es pot tornar a repetir ni preparar; és pura espontaneïtat combinada amb sensibilitat artística. En cada imatge busca transmetre eixa combinació entre l’artístic i l’efímer.
1. El somni (2026)
En aquesta fascinant composició, la mateixa fotògrafa, Míriam Nogales, es converteix en part de l’obra. La trobem en primer pla en la part inferior esquerra, recolzant el mentó sobre les mans amb un rostre contemplatiu i atent, integrant-se gairebé com un personatge més dins de la mateixa escena.
La fotografia reflexiona sobre l’acte d’observar i ser observat, jugant amb la frontera entre la realitat i la representació artística. Les figures femenines de l’escena —d’estil clàssic i surrealista, una d’elles coronada amb un barret d’una amplada considerable— dialoguen amb la presència real de Míriam. La disposició simètrica dels ous sobre la taula i les diferents gestualitats de les mans accentuen una atmosfera d’enigma, on el temps sembla haver-se detingut en eixe moment decisiu que tant cerca l’autora.
2. Llum i ombra a la ciutat (2026)
Amb una marcada estètica en blanc i negre, aquesta imatge capta a la perfecció la relació entre l’arquitectura moderna i l’ésser humà. La gran estructura de vidre i acer, amb les línies geomètriques i patrons de repetició, domina el marc visual, creant un contrast rotund entre les zones fortament il·luminades i les ombres pregones.
En la part inferior, retallades en silueta mentre pugen per les escales mecàniques, les figures humanes aporten una dimensió d’escala i moviment. És un exemple clar de com Míriam sap observar la gent en el seu entorn urbà sense jutjar-la, capturant un instant fugaç i anònim que converteix un espai quotidià en una potent composició visual plena de ritme, equilibri i sensibilitat.
