Des d’Alpont, una família de notables andalusins, els Banū Qāsim, la mateixa que dona nom a la coneguda localitat turística de la Plana Alta, Benicàssim, reeixí a bastir un estat quan esclatà la guerra civil que desmembrà el califat cordovès en el 1009. Qui ho diria: a Alpont. Sí, Alpont s’independitzà de Còrdova i constituí una taifa —o diguem-ne «estat» d’una parcialitat— que s’estengué pel contrafort meridional de la serra de Javalambre i abraçà bona part de la comarca dels Serrans i arribà fins a Llíria. Un petit estat que, tot i la seua poca grandària, aconseguí sobreviure en aquell agitat segle XI andalusí. L’esclat de la fitna o guerra civil a l’aleshores Califat Omeia d’Alandalús serví a una família local alpontina, els Banū Qāsim, per a consolidar el seu poder a la vila i estendre’l per la comarca circumdant, independent de qualsevol altre governant regional. Els Banū Qāsim eren una família d’origen berber, de la tribu Kutāma, que arribà a la península Ibèrica en temps de la conquesta del regne got d’Hispania i s’arabitzà. L’erudit i polígraf cordovès Ibn Hazm explica al seu Jamhara ansāb al-‘arab o «Tractat de llinatges àrabs» que els Banū Qāsim eren clients dels àrabs fihrís, també vinguts quan la conquesta. Cal tenir en compte que Yūsuf al-Fihrī fou governador d’Alandalús abans de l’entronització del primer emir independent andalusí, ‘Abd ar-Rahmān I, en el 756. D’això, mercè a la vinculació amb els fihrís, la preeminència assolida pels Banū Qāsim, sobretot al Xarq o orient andalusí i, en conseqüència, la petjada del llinatge a la toponímia valenciana. Val a dir, a més a més, que tot i l’origen en els Kutāma nord-africans, els Banū Qāsim sempre es consideraren àrabs.
Quan s’inicià el segle XI el poder del califat cordovès encara s’estenia per tot Alandalús. Regnava, de dret, el califa Hixām II al-Mu’ayyad bi-l·lāh («l’Assistit per Déu»), però de fet ho feia el seu hājib —canceller o primer ministre— Abū ‘Āmir Muhammad ibn Abī ‘Āmir al-Ma‘āfirī, més conegut pel seu sobrenom al-Mansūr («el Victoriós») o Almansor. Ell era el veritable governant de l’estat cordovès des de la mort del califa al-Hakam II (976). Almansor relegà el fill d’aquest, el petit Hixām II, un noi d’onze anys a la mort del pare, a titella del governant efectiu. Almansor es guanyà la fidelitat de l’exèrcit califal amb l’organització de ràtzies —en total n’organitzà cinquanta-sis— contra els estats cristians del nord peninsular. A la mort d’Almansor (1002), el califa Hixām II, home de vint-i-sis anys llavors, mantingué la condició de príncep titella i les regnes de l’estat les heretà un dels fills d’Almansor, Abū Marwān ‘Abd al-Malik ibn Muhammad ibn Abī ‘Āmir, sobrenomenat al-Muthaffar («el Triomfador»). Al-Muthaffar, però, morí en l’any 1008 i fou succeït pel seu germà Abū l-Mutarrif ‘Abd ar-Rahmān Xanjūl, que era fill de la pamplonesa ‘Abda (Urraca quan era entre cristians), filla del rei Sanç II Garcés (també dit Sanç Abarca). Per això és conegut amb el malnom Xanjūl (pronunciat Sanxol o Sanchuelo), atribuït —diuen els cronistes de l’època— a l’extraordinària semblança que tenia amb el seu avi pamplonès. Abū l-Mutarrif ‘Abd ar-Rahmān Xanjūl no posseïa l’habilitat política de pare i germà, i, a més a més, era de caràcter prepotent i irrespectuós, fins al punt que s’atreví —cras error!— a desdenyar Hixām II, a qui obligà a atorgar-li els títols d’al-Ma’mūn («el Lleial»), an-Nāsir («el Vencedor») i al-Hājib al-A‘lā («el Canceller Suprem»), i el que ja pocs li consentiren, s’atreví a proclamar-se successor del califa.
El califa Hixām II era un home indolent i mancat de caràcter que, tancat al palau de Madīna az-Zahrā’, transigia a les exigències del seu hājib. A més a més, no tenia fills. El seu pare, el califa al-Hakam II, era homosexual, però tingué dos fills mascles: un primer que morí aviat i Hixām. Els tingué d’una concubina en un harem d’efebs, la bascona Subh, perquè aquesta el seduïa disfressant-se de xicot. Ara bé, l’avi de Hixām II, el califa ‘Abd ar-Rahmān III, sí que tingué una nombrosa prole de prínceps —nets i besnets— d’estirp Omeia i com a tals candidats al tron. Fou, efectivament, un Omeia, un besnet d’‘Abd ar-Rahmān III, qui encapçalà la revolta cordovesa contra el règim amírida, el dels fills d’Almansor i clients d’ells. A la mort d’aquest ja s’havien produït moviments per a desplaçar els amírides del govern, fins i tot des del mateix entorn dels Banū Abī ‘Āmir, com la conxorxa del visir ‘Īsà ibn Sa‘īd, en el 1006, que pretengué entronitzar Abū Bakr Hixām ibn ‘Abd al-Jabbār, un nét del primer califa andalusí. Tanmateix, el complot fou descobert i els seus participants condemnats a mort. En el 1009 l’oposició als amírides ho intentà de nou, ara amb el fill de l’Abū Bakr Hixām, Muhammad ibn Hixām, que fou proclamat califa pels seus partidaris a Còrdova, el 15 de febrer de 1009, quan Xanjūl era fora de la capital andalusina, a Toledo, preparant una ràtzia contra territori cristià. Impopular, fins i tot per al seu exèrcit, el fill del poderós en altre temps Almansor fou abandonat pels seus, detingut, executat i crucificat. Aleshores Hixām II fou obligat a abdicar i el nou califa adoptà el títol d’al-Mahdī bi-l·lāh («el Guiat per Déu»). L’adveniment de Muhammad al-Mahdī inicià un període d’incertesa política que desembocà en una guerra civil, la fitna, amb la proclamació de califes successius i que conduí al desmembrament de l’estat califal cordovès i el naixement dels regnes de taifa. Vet ací que, entre d’altres d’arreu d’Alandalús, sorgí la taifa d’Alpont.
La veu àrab tā’ifa vol dir «partit, bàndol, grup». L’estat califal governat des de Còrdova, amb l’adveniment de Muhammad I al-Mahdī, es disgregà en un mosaic d’autoritats alternatives arreu d’Alandalús, els mulūk at-tawā’if o «reis de taifes». Una d’aquestes taifes fou la del notable local ‘Abd Al·lāh ibn Qāsim, que convertí Alpont en una taifa amb ell com a hājib sobirà del territori que controlava. Alpont era una taifa ben peculiar en el context del Xarq andalusí. Enclavada a l’actual comarca dels Serrans, regió de relleu escarpat, la vila d’Alpont estava inclosa a les terres dependents del bisbat de València, si més no, des de la divisió del rei got Wamba de l’any 666. Al-Himyarī diu que pertanyia a la cora de València, mentre que Ibn ‘Idhārī la inclou a la de Santaver, com Albarrasí. La vila es caracteritza, encara hui dia, per la mola que albergava el seu castell, que era famosa a Alandalús perquè s’hi extreia la «pedra judaica» o hajar al-yahūdī, que esmenta al-Maqqārī al seu llibre Nafh at-tīb min gusn al-Andalus ar-ratīb wa-dhikr wazīrihā Lisān ad-Dīn ibn al-Khatīb («Exhalació de l’aroma de la branca verda d’Alandalús i història del seu visir Lisān ad-Dīn ibn al-Khatīb»).
‘Abd Al·lāh ibn Qāsim adoptà el títol de Nithām ad-Dawla («Ordre de l’Estat»). A la seua taifa acollí un candidat al califat, un altre Abū Bakr Hixām i besnét també d’‘Abd ar-Rahmān III, que els cordovesos convertiren en califa (Hixām III al-Mu‘tadd bi-l·lāh, «el Confiat en Déu») en juny del 1027. D’antuvi, Abū Bakr Hixām se’n féu l’orni. No volgué atendre la crida dels cordovesos. Val a dir que ser califa a Còrdova era un risc que, coneixedor de la sort del germà, ‘Abd ar-Rahmān IV al-Murtadà bi-l·lāh («l’Agradable a Déu»), assassinat, el príncep Omeia resident a Alpont no estava disposat a assumir. A Alpont romangué Abū Bakr Hixām dos anys més, allunyat de la política cordovesa, fins que —no sabem qui el convencé— decidí anar a Còrdova per a ser amīr al-mu’minīn («príncep dels creient», califa). Hixām III havia estat reconegut per Sulaymān ibn Hūd de Lleida, l’amírida ‘Abd al-‘Azīz (fill de l’esmentat Xanjūl) de València i —és clar— pel seu amfitrió ‘Abd Al·lāh d’Alpont. El reconegueren, sí, però de diners ni un dinar li soltaren, almenys que sapiguem, el lleidatà i el valencià. Potser l’alpontí sí que sufragà alguna despesa. Hixām III arribà a Còrdova amb una escorta de pena, que provocà una gran decepció. Potser —i dic potser a dretcient— només comptà amb l’únic ajut del tot insuficient de l’alpontí ‘Abd Al·lāh per a no fer l’entrada a la capital califal, en desembre del 1029, amb un pàmpol al davant i un altre al darrere. ‘Abd Al·lāh d’Alpont també havia reconegut abans a ‘Abd ar-Rahmān IV al-Murtadà. Hixām III fou califa, sí, però el seu regnat fou un desastre. No era l’home d’estat adient per a la situació i, insensatament, lligà el seu destí a un individu sense escrúpols, el fatà —exfuncionari amírida— al-Qazzāz, que l’únic que pretenia era fer-se ric a càrrec del castigat erari públic cordovès. El 30 de novembre del 1031 esclatà la revolta que acabà amb el regnat de Hixām III i a més amb el califat cordovès. Després d’ell ja no tornà a ser proclamat cap califa més. Al-Qazzāz perdé la vida, però Hixām III aconseguí fugir a la Frontera Superior, a terres de Lleida, on morí en 1036-1037. El rei taifa ‘Abd Al·lāh Nithām ad-Dawla d’Alpont no arribà a veure la dissort de qui havia estat el seu protegit. Morí a la seua taifa l’any 421 de l’hègira (9 de gener a 29 de desembre del 1030).
‘Abd Al·lāh fou succeït pel seu fill Muhammad, que adoptà el títol de Yumn ad-Dawla («Benedicció de l’Estat»). Durant el seu govern arribà a la taifa alpontina l’erudit cordovès Ibn Hazm, qui tant sovintejà les terres del Xarq. A Xàtiva estant, exiliat de Còrdova per primera vegada, havia escrit el tractat amorós Tawq al-hamāma («El collar de la coloma»), que s’ha convertit en un clàssic de la literatura andalusina. Ibn Hazm era un partidari fervent de la dinastia Omeia i donà suport als califes ‘Abd ar-Rahmān IV i ‘Abd ar-Rahmān V. La caiguda del segon, de qui arribà a ser visir, l’obligà una altra vegada a fugir de Còrdova i cercar aixopluc al Xarq. Passà aleshores algun temps a Alpont, protegit per Muhammad Yumn ad-Dawla, i d’això que li dediqués la Risāla fī fadl al-Andalus («Epístola sobre l’excel·lència d’Alandalús»), recollida al llibre esmentat d’al-Maqqarī.
Muhammad Yumn ad-Dawla morí el 1042 i fou succeït pel seu fill Ahmad, que adoptà els sobrenoms ‘Izz ad-Dawla («Glòria de l’Estat») i ‘Adud ad-Dawla («Força de l’Estat»). Ahmad regnà fins al 13 de rajab del 447 (8 d’octubre del 1055), data de la seua mort, tal com indica la seua estela funerària, hui dia conservada al Museu Sant Pius V de València. Per un dirham —moneda d’argent— encunyat a la seca d’Alpont en l’any 446 de l’hègira (12 d’abril del 1054 a 1 d’abril del 1055), sabem que Ahmad ‘Izz ad-Dawla reconegué el fals califa Hixām II promogut per la poderosa taifa de Sevilla.
Traspassà Ahmad ‘Izz ad-Dawla deixant un fill menor de set anys com a successor, de nom Muhammad com l’avi. Tal successió fou discutida pels germans del hājib difunt, però la intervenció de l’avi matern del nen, de nom Qāsim i que l’historiador granadí Ibn al-Khatīb, al seu Kitāb a‘māl al-a‘lām fī-man būyi‘a qabl al-ihtilām min mulūk al-islām («Llibre de les gestes dels homes il·lustres sobre els reis de l’islam»), assenyala com a xeic dels Banū Qāsim, permeté l’entronització del nen; almenys durant alguns mesos. Un dels germans d’Ahmad ‘Izz ad-Dawla, de nom ‘Abd Al·lāh, derrocà Qāsim, al qual empresonà, i es desposà amb la vídua del seu germà, filla de Qāsim i mare del petit Muhammad. ‘Abd Al·lāh es convertí en sobirà d’Alpont, encunyà moneda i féu servir els sobrenoms Nithām ad-Dawla, com el del seu avi i primer hājib independent d’Alpont, i Janah ad-Dawla («Ala de l’Estat»). Aquest ‘Abd Al·lāh hagué de fer front a les amenaces d’Alfons VI de Lleó i Castella i també del Cid, a qui hagué de pagar tribut. Mantingué el reconeixement al fals Hixām II mentre la ficció es mantingué, és a dir, fins que en el 1060 el rei al-Mu‘tadid de Sevilla decidí suprimir-lo. Participà, com la veïna taifa d’Albarrasí, en l’exèrcit almoràvit que s’enfrontà al Cid i fou derrotat a la batalla de Quart (1094). Desconeixem quan ‘Abd Al·lāh morí, puix que les fonts àrabs conegudes no en diuen res, i si abans de l’annexió almoràvit de la taifa, cap al 1106, algú el succeí. Arribats els almoràvits a València, la taifa d’Alpont, que arribà a estendre’s fins a Llíria, s’extingí. La localitat dels Serrans, famosa en temps d’Alandalús —com hem vist— per la seua mola, ja no tornà a tenir mai la rellevància política que assolí en aquella època en què fou regida pels Banū Qāsim.
